Antony Beevor: La guerra civil española

Una història exasperant, dura, mig coneguda, i amb final no gens feliç.

La_guerra_civil_española_de_Antony_Beevor

Antony Beevor no es limita a oferir una presentació dels fets durant el periode bèlic. Li afegeix el necessari context dins la història espanyola, especialment a l’edició anglesa, que conté un capítol on de manera brevíssima, concisa i aclaparadora presenta les raons per les quals un dels més grans imperis de la Història entra al segle XX com un país pràcticament tercermundista.

De la mateixa manera, l’edició espanyola té més detall en la postguerra: la lluita guerrillera (em resulta curiós que no esmenta en cap moment el terme ”maquis”), el govern “campamental y de furrieles” que va instaurar Franco un cop aconseguida la victòria, i el desastre econòmic que es va patir mereixen més pàgines a la traducció espanyola, que va ser la primera en publicar-se, que no pas a l’original en anglès.

La ploma de Beevor és seca i contundent. En les 526 pàgines de The Battle for Spain va trinxant les reputacions dels principals actors, jutjats de manera sumària pels fets que van protagonitzar i acompanyats de manera molt esporàdica per epítets i valoracions de l’autor. L’autor explica els fets; les valoracions les deixa pel lector.

En canvi, la traducció de Gonzalo Pontón és molt més viva -i llarga: arriba fins les 682 pàgines. Emprant un registre culte però alhora planer, aconsegueix que les paraules traspassin la pell i toquin totes les fibres emocionals, però fugint tant de cursileries com de la morbositat. I la crítica als diferents actors de la tragèdia és molt més clara.

Ara, si hi ha una queixa que jo li faria a Gonzalo Pontón (que també és l’editor de la versió en castellà) és que tradueixi nationalists per nacionales. Encara ara, al segle XXI.

En aquesta tragèdia surten tots amb taques morals importants. De la banda franquista és difícil salvar algú, però gent com Yagüe, Kindelán o Serrano Súñer són els que reben una valoració més tèbia. Simplement, són golpistes. Per cert, que entre els actors secundaris apareixen cognoms que vuitanta anys després continuen sortint a les notícies: Vidal-Quadras, Sáenz de Buruaga, …

Com que un cop d’estat és per definició il·legal, és a la banda republicana on podien haver més matisos en les diferents actuacions.  Tot i així, el repartiment s’hi va lluir.  Els republicans -amb Azaña al capdavant- queden retratats com incompetents; els anarquistes, d’il·lusos (tot i que dins de tot Beevor els presenta com els més lleials a la República); els comunistes d’ambiciosos i traïdors políticament i d’absolutament incompetents militarment.  Els socialistes, barallats entre sí i amb actuacions molt criticades, especialment les de Largo Caballero.  La República, en definitiva, va perdre perquè ningú lluitava bé per ella, mentre que un munt de gent competent si que ho feia en contra.

Però amb tot qui pitjor retratat queda del relat d’Antony Beevor són els polítics de les democràcies liberals de l’època, des de Roosevelt fins a Leon Blum i molt especialment Winston Churchill. Van deixar la República en mans de Stalin, i Espanya en les de Franco, Hitler i Mussolini.

Com no pot ser d’altra manera, el gruix de pàgines de La guerra civil española està dedicat al relat de les operacions militars.  L’èmfasi està posat en la presa de decisions i la seva interpretació política i estratègica. Però a mi m’han resultat molt  més interessants els capítols de La guerra civil española dedicats a les lluites de poder dins de tots dos bàndols. Resulta frustrant aquí la poca atenció dedicada a les figures d’Andreu Nin i Lluís Companys.  De Catalunya se’n parla moltíssim, però molt poc de les accions de la Generalitat.

Coses que no m’han agradat de La guerra civil española. La primera, que moltes afirmacions del llibre no venen immediatament justificades per una cita bibliogràfica. Això, en el cas de les valoracions més polèmiques o les acusacions de crims, se’m fa difícil d’entendre ja que obliga el lector curiós o escèptic a capbussar-se a fons en l’extensíssima bibliografia inclosa al final del llibre.

Una altra és que Beevor cita sense cap mena de crítica la recurrent explicació de les derrotes militars republicanes que transmeten els militars comunistes al Commitern i a Moscú, la infiltració i sabotatge per part d’agents trotskistes i feixistes. Tal com ho escriu dóna a entendre que ells s’ho creien, mentre que per mi és evident que era una mala excusa per a amagar la seva pròpia incompetència.

I fent ja de pere-punyetes, hagués preferit que la cartografia i el sumari, fossin al començament i no al final del llibre.

La guerra civil española ha estat molt qüestionat des de la dreta. Vegeu per exemple aquest fòrum. Buscant altres opinions m’han agradat especialment la valoració de Niall Binns i l’opinió de Santos Julià. Ara, que si voleu riure de debó, res millor que la crítica de Pío Moa. I per ampliar el context, aquesta entrevista a l’Ángel Viñas realitzada per un institut d’ensenyament secundari1.

A mi m’ha semblat un llibre magnífic. Molt ben escrit, ben raonat i molt didàctic. I amb un grapat d’estupendes fotografies que no només ilustren el tema. Glacen la sang. I Beevor em sembla que ha comprés prou bé el tarannà espanyol.

Adient. Contraindicat per a cors molt sensibles.

Salut i sort,
Ivan.


  1. L’Ángel Viñas també diu que el llibre conté multitud d’errors. Jo n’he trobat un d’obvi: afirma que Montgomery era a Gibraltar mentre s’executava el desembarcament americà al nord d’Àfrica durant la Segona Guerra Mundial (l’Operació Torch) quan realment era a Egipte dirigint la Segona Batalla d’El Alamein
Anuncis

Doble lectura

Mai no he pogut llegir dos llibres alhora.

I mira que ho he intentat, perquè la gent que té el costum de llegir-ne més d’un alhora m’ho ha venut molt bé: pots veure millor l’evolució d’un autor, comparar millor diversos punts de vista sobre un tema, contrastar les mirades de dues novel·les sobre un mateix escenari…

Però jo, si agafo un llibre, l’he d’acabar. Em consumeix el desig de passar a la següent pàgina. També em passa de tant en tant patir una crisi a meitat del llibre, en que em costa una mica continuar. I per allà es poden colar alguns articles o fins i tot un altre llibre que, aquest si, rep atenció exclusiva. Fins que torno al primer llibre, per acabar-lo d’una punyetera vegada.

Ara, de manera gens intencionada, estic llegint dues edicions diferents del mateix llibre, La guerra civil española de l’Antony Beevor.

Els Reis me’l van portar ja fa un temps i ara he trobat el temps i la concentració per llegir-lo. Però resulta que també l’he trobat en versió digital. Tant traduït (què és com el tinc en paper) com l’original en anglès.

La curiositat em va portar a voler comprovar com s’havien escrit originalment alguns paràgrafs. I ves per on vaig descobrir que la versió anglesa té un capítol més, que correspon aproximadament a una brevíssima i devastadora (pels oligarques) explicació de la història d’Espanya des del final de la reconquesta.

Vaig suposar que l’editor o el traductor (Gonzalo Pontón, que aleshores era al capdavant de Crítica) va creure que el lector espanyol ja coneixia la seva pròpia història i per tant no calia incloure aquelles pàgines. Però realment va ser al revés: que algú va opinar que el lector en llengua anglesa si necessitava aquesta introducció històrica que no hi era originalment.

La qüestió és que he anat llegint ambdues versions fins arribar al fatídic 18 de juliol. Les diferències disminueixen, però continuu trobant passatges on el nivell de detall o l’èmfasi canvien substancialment entre una versió i l’altra. I em refereixo només a l’aspecte semàntic, a la informació que es proporciona. Estilísticament, la traducció de Pontón li dóna moltes voltes a la ploma elegant i sòbria de Beevor.

Ja veurem si continuu duplicant la lectura fins el final, però de moment és un exercici que m’agrada molt.

Salut i sort,
Ivan.

La legalitat vigent

Continuu llegint The Battle for Spain, de l’Antony Beevor (aviat en parlaré) i continuu trobant cites que són d’una actualitat sorprenent. Els clàssics sempre són actuals.

La paradoja última, fatal, de la República liberal la encarnaba su propio Gobierno, que no osaba defenderse ante el ejército sublevado armando a los trabajadores que lo habían elegido. Se contentó con proclamar a los cuatro vientos que era “el Gobierno legalmente constituído”, pero la historia de España debería haberle enseñado que la legalidad ha sido, muchas veces, tan sólo un término arbitrario y subjetivo, poco más que un eufemismo para enmascarar el derecho de conquista y la voluntad de instalarse largamente en el poder.

Això ho trobo a la pàgina 80 de la primera edició:

Antony Beevor
La guerra civil española.
Traducció de Gonzalo Pontón.
Ed. Crítica. Barcelona, 2005.

Cal dir que a l’original anglès (que es va publicar després, al 2006) el text és més neutre:

The ultimate paradox of the liberal Republic represented by its government was that it did not dare defend itself from its own army by giving weapons to the workers who had elected it.

Salut i sort,
Ivan.

L’enfonsament del centre polític

Nada destruye con mayor rapidez el espacio político de centro que la estrategia del miedo y la retórica de la amenaza.

Antony Beevor

M’he trobat amb aquesta frase al començament d’un llibre1 que estic començant a llegir i el cap ha volat de seguida a l’escenari polític català actual, brutalment polaritzat, i on tant els polítics que es presenten a les eleccions com els que difonen el seu missatge des dels mitjans de comunicació han fet servir massa sovint un to i un vocabulari de confrontació i fins i tot bèlic.

To i vocabulari que són encara més accentuats a l’escenari polític espanyol.

Aquest esfonsament del centre polític ve acompanyat, crec jo, de dues altres conseqüències. La primera, la desaparició de les actituds moderades o de cerca de consens. Es pot tenir l’objectiu anar a l’altra banda del món, però també es pot proposar moure’s només uns quants quilòmetres i, després del següent cicle electoral, ja en tornarem a parlar.

La segona és la desafecció de molta gent de la política, degut a que no s’identiquen amb el no diàleg que veuen a la política pública. I d’aquí ve la no identificació amb cap opció política concreta que té molta gent, penso.

La Política és massa important per a deixar-la només en mans dels polítics. Aquest és un problema ben gros.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Antony Beevor: La guerra civil española. Editorial Crítica. Barcelona, 2005.