Mai no he pogut llegir dos llibres alhora.

I mira que ho he intentat, perquè la gent que té el costum de llegir-ne més d’un alhora m’ho ha venut molt bé: pots veure millor l’evolució d’un autor, comparar millor diversos punts de vista sobre un tema, contrastar les mirades de dues novel·les sobre un mateix escenari…

Però jo, si agafo un llibre, l’he d’acabar. Em consumeix el desig de passar a la següent pàgina. També em passa de tant en tant patir una crisi a meitat del llibre, en que em costa una mica continuar. I per allà es poden colar alguns articles o fins i tot un altre llibre que, aquest si, rep atenció exclusiva. Fins que torno al primer llibre, per acabar-lo d’una punyetera vegada.

Ara, de manera gens intencionada, estic llegint dues edicions diferents del mateix llibre, La guerra civil española de l’Antony Beevor.

Els Reis me’l van portar ja fa un temps i ara he trobat el temps i la concentració per llegir-lo. Però resulta que també l’he trobat en versió digital. Tant traduït (què és com el tinc en paper) com l’original en anglès.

La curiositat em va portar a voler comprovar com s’havien escrit originalment alguns paràgrafs. I ves per on vaig descobrir que la versió anglesa té un capítol més, que correspon aproximadament a una brevíssima i devastadora (pels oligarques) explicació de la història d’Espanya des del final de la reconquesta.

Vaig suposar que l’editor o el traductor (Gonzalo Pontón, que aleshores era al capdavant de Crítica) va creure que el lector espanyol ja coneixia la seva pròpia història i per tant no calia incloure aquelles pàgines. Però realment va ser al revés: que algú va opinar que el lector en llengua anglesa si necessitava aquesta introducció històrica que no hi era originalment.

La qüestió és que he anat llegint ambdues versions fins arribar al fatídic 18 de juliol. Les diferències disminueixen, però continuu trobant passatges on el nivell de detall o l’èmfasi canvien substancialment entre una versió i l’altra. I em refereixo només a l’aspecte semàntic, a la informació que es proporciona. Estilísticament, la traducció de Pontón li dóna moltes voltes a la ploma elegant i sòbria de Beevor.

Ja veurem si continuu duplicant la lectura fins el final, però de moment és un exercici que m’agrada molt.

Salut i sort,
Ivan.