Una història exasperant, dura, mig coneguda, i amb final no gens feliç.

Antony Beevor no es limita a oferir una presentació dels fets durant el periode bèlic. Li afegeix el necessari context dins la història espanyola, especialment a l’edició anglesa, que conté un capítol on de manera brevíssima, concisa i aclaparadora presenta les raons per les quals un dels més grans imperis de la Història entra al segle XX com un país pràcticament tercermundista.

De la mateixa manera, l’edició espanyola té més detall en la postguerra: la lluita guerrillera (em resulta curiós que no esmenta en cap moment el terme ”maquis”), el govern “campamental y de furrieles” que va instaurar Franco un cop aconseguida la victòria, i el desastre econòmic que es va patir mereixen més pàgines a la traducció espanyola, que va ser la primera en publicar-se, que no pas a l’original en anglès.

La ploma de Beevor és seca i contundent. En les 526 pàgines de The Battle for Spain va trinxant les reputacions dels principals actors, jutjats de manera sumària pels fets que van protagonitzar i acompanyats de manera molt esporàdica per epítets i valoracions de l’autor. L’autor explica els fets; les valoracions les deixa pel lector.

En canvi, la traducció de Gonzalo Pontón és molt més viva -i llarga: arriba fins les 682 pàgines. Emprant un registre culte però alhora planer, aconsegueix que les paraules traspassin la pell i toquin totes les fibres emocionals, però fugint tant de cursileries com de la morbositat. I la crítica als diferents actors de la tragèdia és molt més clara.

Ara, si hi ha una queixa que jo li faria a Gonzalo Pontón (que també és l’editor de la versió en castellà) és que tradueixi nationalists per nacionales. Encara ara, al segle XXI.

En aquesta tragèdia surten tots amb taques morals importants. De la banda franquista és difícil salvar algú, però gent com Yagüe, Kindelán o Serrano Súñer són els que reben una valoració més tèbia. Simplement, són golpistes. Per cert, que entre els actors secundaris apareixen cognoms que vuitanta anys després continuen sortint a les notícies: Vidal-Quadras, Sáenz de Buruaga, …

Com que un cop d’estat és per definició il·legal, és a la banda republicana on podien haver més matisos en les diferents actuacions.  Tot i així, el repartiment s’hi va lluir.  Els republicans -amb Azaña al capdavant- queden retratats com incompetents; els anarquistes, d’il·lusos (tot i que dins de tot Beevor els presenta com els més lleials a la República); els comunistes d’ambiciosos i traïdors políticament i d’absolutament incompetents militarment.  Els socialistes, barallats entre sí i amb actuacions molt criticades, especialment les de Largo Caballero.  La República, en definitiva, va perdre perquè ningú lluitava bé per ella, mentre que un munt de gent competent si que ho feia en contra.

Però amb tot qui pitjor retratat queda del relat d’Antony Beevor són els polítics de les democràcies liberals de l’època, des de Roosevelt fins a Leon Blum i molt especialment Winston Churchill. Van deixar la República en mans de Stalin, i Espanya en les de Franco, Hitler i Mussolini.

Com no pot ser d’altra manera, el gruix de pàgines de La guerra civil española està dedicat al relat de les operacions militars.  L’èmfasi està posat en la presa de decisions i la seva interpretació política i estratègica. Però a mi m’han resultat molt  més interessants els capítols de La guerra civil española dedicats a les lluites de poder dins de tots dos bàndols. Resulta frustrant aquí la poca atenció dedicada a les figures d’Andreu Nin i Lluís Companys.  De Catalunya se’n parla moltíssim, però molt poc de les accions de la Generalitat.

Coses que no m’han agradat de La guerra civil española. La primera, que moltes afirmacions del llibre no venen immediatament justificades per una cita bibliogràfica. Això, en el cas de les valoracions més polèmiques o les acusacions de crims, se’m fa difícil d’entendre ja que obliga el lector curiós o escèptic a capbussar-se a fons en l’extensíssima bibliografia inclosa al final del llibre.

Una altra és que Beevor cita sense cap mena de crítica la recurrent explicació de les derrotes militars republicanes que transmeten els militars comunistes al Commitern i a Moscú, la infiltració i sabotatge per part d’agents trotskistes i feixistes. Tal com ho escriu dóna a entendre que ells s’ho creien, mentre que per mi és evident que era una mala excusa per a amagar la seva pròpia incompetència.

I fent ja de pere-punyetes, hagués preferit que la cartografia i el sumari, fossin al començament i no al final del llibre.

La guerra civil española ha estat molt qüestionat des de la dreta. Vegeu per exemple aquest fòrum. Buscant altres opinions m’han agradat especialment la valoració de Niall Binns i l’opinió de Santos Julià. Ara, que si voleu riure de debó, res millor que la crítica de Pío Moa. I per ampliar el context, aquesta entrevista a l’Ángel Viñas realitzada per un institut d’ensenyament secundari¹.

A mi m’ha semblat un llibre magnífic. Molt ben escrit, ben raonat i molt didàctic. I amb un grapat d’estupendes fotografies que no només ilustren el tema. Glacen la sang. I Beevor em sembla que ha comprés prou bé el tarannà espanyol.

Adient. Contraindicat per a cors molt sensibles.

Salut i sort,
Ivan.