Carrie Underwood: Storyteller

[youtube?https://www.youtube.com/watch?v=t_Lu5kX5w3I&list=PL3ZxfUgGrnA6oY1LIR20UDOGdHaEB1n-u%5D

Quan a començament dels 70 la Linda Ronstadt va fer una gira pels EUA va tenir molt d’èxit, però limitat a l’espai de la música country. Immediatament després, els músics de la seva banda d’acompanyament van decidir formar un grup propi on combinar el country en que s’havien format com a músics i el pop heretat dels Beatles que els agradava escoltar a la ràdio.

Els Eagles van rebentar tots els registres americans de venda de discs i d’entrades en gires de concerts. I van iniciar amb la seva fusió de pop, rock i country el génere a partir d’aleshores amb més èxit a la indústria musical nordamericana. Un génere que us sonarà de noms com la mateixa Linda Ronstadt, Dolly Parton, Kenny Rogers, Bonnie Raitt, Shania Twain, Garth Brooks, Faith Hill, Taylor Swift, Lady Antebellum, Kelly Clarkson i un llarguíssim etcétera fins arribar a la Carrie Underwood.

La senyora Underwood ha assolit des que va guanyar una edició de l’Operación Triunfo americana un èxit incontestable en termes de vendes, premis i rankings assolits per les seves cançons. O sigui que si, estem al davant d’un altre producte industrial musical 100% atractiu i 0,0% original. I rossa i amb cos de model, of course.

I com que a mi el country pop m’agrada, resulta que m’ho empasso i ben a gust. Perquè trobo que Storyteller és un àlbum de génere rodó. Conté cançons engrescadores, que invoquen l’adrenalina acumulada, balades de tempo sostingut, guitarres rockeres i un munt de luxosos arrenjaments per embolicar un grapat de cançons tant típiques com tòpiques. Molt més pop què no pas country, per cert.

La Carrie Underwood canta amb convicció, potència vocal i un timbre agradable, i ho fa igual de bé tant als passatges més agressius com als més tranquils. No té una veu privilegiada, però si prou bona i sap molt bé com treure-li profit.

Sorpreses, innovacions o transgressions? Cap ni una. Però Storyteller tampoc no concedeix cap error aparent.

Portada de l'àlbum Storyteller, de la Carrie Underwood

Adient per quan ve de gust canya ma non troppo. Contraindicat pels alèrgics a les produccions molt elaborades.

Salut i sort,
Ivan.

Merle Haggard: The Ultimate Collection

Merle Haggard és, allà on arriba la música country, un mite, però com que jo no habito aquest territori, és ara que ha passat de ser un nom a algú de qui he escoltat un grapat de cançons.

Portada de l'àlbum The Ultimate Collection, de Merle Haggard

Concretament les del seu recopilatori Merle Haggard: The Ultimate Collection, que només cobreix un petit periode de la seva àmplia carrera, i que tot i així m’ha deixat impressionat.

Música dolça i tranquila, tant quan és lànguida i melancòlica com quan és divertida i engrescadora. Merle Haggard et deixa portar el ritme sense estressar-se en cap moment i el volum mai no interfereix en la conversa. Country clàssic puntejat amb arranjaments que visiten ocasionalment altres géneres (el pop de Pancho & Letfy, per exemple) de manera hàbil i que aprofita al màxim les sonoritats del violí, l’harmònica, la slide guitar i de les harmonies vocals, recursos tots ells que empra sàbiament, a petites dosis.

Les lletres de Merle Haggard parlen de gent que ha fet malifetes i assumeix les conseqüències, de problemes de parella, gent amb dificultats i amors perduts. I dues d’excepcionals: Okie from Muskogee, on parla del seu pare (i mostra la ideologia dretana del seu cau) i From Graceland to the Promised Land on s’acomiada d’Elvis.

En un recopilatori on el nivell general és notable m’han agradat especialment If We’re Not Back In Love By Monday, Ramblin’ Fever, My Own Kind of Hat, Misery and Gin i Leonard.

Un tros de cantant, dels que canten (i no reciten, com els francesos) i se’ls entén tot el que diuen. Merle Haggard té una veu profunda que empra amb serena fermesa i amb la que aconsegueix un resultat agradablement suau.

Adient pels aficionats als crooners amb personalitat. Contraindicat pels que pateixen pressa.

Salut i sort,
Ivan.

Dixie Chicks: Shut Up and Sing

Com que la desgràcia que ha passat amb Charlie Hebdo ha posat la llibertat d’expressió de moda, trobo què és oportú revisar el cas de les Dixie Chicks.

Dixie Chicks: Shut Up and Sing

El documental explica la versió d’aquesta banda de country del que va passar quan la cantant va fer un comentari molt crític amb el President dels EUA. El boicot, el rebuig, les entrades de concerts que es deixen de vendre, les manifestacions en contra, i les amenaces de mort.

Shut Up and Sing deixa molt clar que una cosa és una banda de música i una altra una empresa que facura centenars de milions de dòlars. I les Dixie Chicks eren les dues coses alhora. Hi ha una clara defensa de la llibertat d’expressió, què es confon de manera subtil però irremediable amb la defensa de la marca i els ingresos. Els que heu escoltat alguna vegada el terme responsabilitat social corporativa ja sabeu de què parlo.

I es parla de censura i d’intolerància, que també es confon amb defensa dels ingresos de les emissores i amb prejudicis ideològics cap els artistes per part dels seus oients. Els que no llegeixen a Vargas Llosa perquè és fatxa o critiquen que Serrat surti per televisió cantant en català en són experts.

I al darrera d’un tema molt pelut hi ha un bon documental. El film explica la història de manera claríssima i pinta els personatges de les tres noies d’una manera immaculada: guapes, amb talent, bones mares que han patit per quedar-se embarassades i grans amigues. La narració té sempre un ritme viu i es recolza magistralment en la música divertida, tendra, melangiosa o engrescadora de les Dixie Chicks, acompanyant i guiant sempre l’espectador. Fins i tot aconsegueix transmetre la idea que mostra tot el que va passar durant aquell polèmic Top of the World Tour i després, incloent el seu pas al pop com una fugida de supervivència.

Adient per a posar a prova les pròpies toleràncies. Contraindicat pels alèrgics al country, és clar.

Salut i sort,
Ivan.