Merle Haggard és, allà on arriba la música country, un mite, però com que jo no habito aquest territori, és ara que ha passat de ser un nom a algú de qui he escoltat un grapat de cançons.

Concretament les del seu recopilatori Merle Haggard: The Ultimate Collection, que només cobreix un petit periode de la seva àmplia carrera, i que tot i així m’ha deixat impressionat.

Música dolça i tranquila, tant quan és lànguida i melancòlica com quan és divertida i engrescadora. Merle Haggard et deixa portar el ritme sense estressar-se en cap moment i el volum mai no interfereix en la conversa. Country clàssic puntejat amb arranjaments que visiten ocasionalment altres géneres (el pop de Pancho & Letfy, per exemple) de manera hàbil i que aprofita al màxim les sonoritats del violí, l’harmònica, la slide guitar i de les harmonies vocals, recursos tots ells que empra sàbiament, a petites dosis.

Les lletres de Merle Haggard parlen de gent que ha fet malifetes i assumeix les conseqüències, de problemes de parella, gent amb dificultats i amors perduts. I dues d’excepcionals: Okie from Muskogee, on parla del seu pare (i mostra la ideologia dretana del seu cau) i From Graceland to the Promised Land on s’acomiada d’Elvis.

En un recopilatori on el nivell general és notable m’han agradat especialment If We’re Not Back In Love By Monday, Ramblin’ Fever, My Own Kind of Hat, Misery and Gin i Leonard.

Un tros de cantant, dels que canten (i no reciten, com els francesos) i se’ls entén tot el que diuen. Merle Haggard té una veu profunda que empra amb serena fermesa i amb la que aconsegueix un resultat agradablement suau.

Adient pels aficionats als crooners amb personalitat. Contraindicat pels que pateixen pressa.

Salut i sort,
Ivan.