Neil Young: A Letter Home

El vell cantant decideix fer un homenatge a un grapat de cançons que el van marcar.

O també podem dir: el músic veterà es passa un dia per l’estudi del músic jove (Jack White) i decideix primer, passar-s’ho bé tocant algunes de les seves cançons preferides (vull dir no cançons seves, sinó que a ell li van agradar) i fer-ne un disc d’això.

Fins aquí tot bé, fins que descobrim què l’enregistrament es fa amb una màquina de tecnologia desfassada que, suposadament, enregistra la música amb més autenticitat. A veure, si Neil Young vol estalviar-se diners, maldecaps i el que vulgui prescindint d’acompanyament i de sofisticacions, a mi m’està bé. Però que no em vengui motos a aquestes alçades: després del poc èxit de crítica de les versions d’Americana ha fet servir el format com a paraigua per a les possibles noves crítiques. Un paio que té un estudi de gravació a casa seva fent servir una cabina per a aficionats de fa dècades…

Musicalment, A Letter Home recull un grapat de bones cançons folk, de les quals em quedo amb Girl from the North Country (de Dylan), Needle of Death (de Bert Jansch) i If You Could Read My Mind (de Gordon Lightfoot i que segurament reconeixereu de la versió que en va fer la Streisand). La resta, incloent una versió del My Hometown de Springsteen (les cançons que escoltaves a casa amb la mare, ni jo m’ho crec Neil…) té un nivell correcte.

Neil Young: A Letter Home

Adient pels devots del folk. Contraindicat pels modernets que només beuen rabiosa actualitat.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Psychedellic Pill

Una nou gran àlbum amb la vella fòrmula de Neil Young.

Després d’un decebedor Americana, l’excèntric patriarca del rock clàssic ha tornat a reunir els Crazy Horse per a fer allò què feien d’allò més bé fa trenta i quaranta anys. Rock de guitarres, amors sentits, lletres simples amb esporàdiques anades d’olla i, en algunes cançons, llargs passatges instrumentals. Passatges allunyats de l’ensimismament en la recerca de la perfecció interpretativa, aquí la influència principal és el blues i els riffs de guitarra del rock & roll de tota la vida.

A banda de la cançó què li dóna nom a l’àlbum, m’han agradat moltíssim She’s Always Dancing i les llarguíssimes Ramada Inn i Walk Like a Giant, de més d’un quart d’hora. I està molt bé Driftin’ Back, de gairebé mitja hora. Tornada als orígens? Probablement. Un recurs clàssic quan la creativitat està exhaurida. Americana era un mediocre recull de covers de cançons tradicionals on destacava l’extraordinària versió de l’Oh Susannah.

Afegeixo què els vídeos m’han semblat divertits, adients a les cançons, i un recurs molt digne per a una banda gairebé octogenària.

Adient si voleu estar escoltant emocions crues durant més d’una hora. Contraindicat pels què tenen presintonitzat al mòbil RAC105, Los 40 o Kiss FM.

Salut i sort,
Ivan.

Aniversaris, música i oportunitats perdudes

Durant els darrers dies s’han donat diversos aniversaris de músics, uns més importants que d’altres, tots evocadors.

Neil Young va nèixer fa ja 64 anys, un dotze de novembre. A l’edat en que molts només fan gires d’autohomenatge o recopilacions de duets i estàndards, és un dels veterans que mantenen amb més dignitat la seva condició i tot i que difícilment superarà el que ja ha aconseguit, el seu present continua sent magnífic.

Un antic amic i col·laborador seu va jugar les seves cartes de manera ben diferent. Danny Whitten ens va deixar fa 37 anys, vençut per una addicció a l’heroïna que ell segurament creia que controlava. Va deixar amics i família desconsolats, una excel·lent banda de garatge òrfena de líder, una cançó que Rod Stewart ha convertit en himne, va inspirar una magistral elegia del seu amic Neil, i el gran dubte de fins a on podia haver arribat la seva carrera.

D’una manera molt semblant va acabar-se el vol d’Enrique Urquijo ara fa ja 10 anys. Encara recordo el malestar físic en que em va enfonsar llegir a El País la notícia que algú, probablement el seu camell, havia abandonat el seu cos al portal de casa. Sempre em demanaré com és possible que algú que té el geni i la sensibilitat d’escriure Pero tu lado, Y no amanece, i un grapat llarg de cançons maravelloses pot llençar la seva vida a les escombreries.

Igual que Jim, que Janis, que Jimi, que Kurt, que Michael Hutchence, que Michael. Cadascú assaltat pels seus partículars fantasmes, abocats cap a la desesperació o la inconsciència.

És una collonada allò que no moriran mentre escoltem la seva música. Són morts, ja no beuen cervesa, no xerren amb els amics, no critiquen al President, no fan l’amor amb qui els ve de gust.

I els seguim enyorant.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young al Primavera Sound

Neil Young va actuar per segon cop a Barcelona, al cap de dues décades del seu primer concert. Jo el vaig descobrir precisament arrel de la repercusió mediàtica d’aquella actuació.

L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.

El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.

M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.

Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.

Salut i sort,
Ivan.