Fork in the Road

El darrer álbum de Neil Young és rock de garatge, però aquest cop sense els Crazy Horse.

Neil Young - Fork in the Road

L’absència del seu grup d’acompanyament més habitual es nota molt. A Fork in the Road li manca aquest punt d’alegria i visceralitat que Ralph Molina, Poncho Sampedro i Billy Talbot li donen a la vessant més rocker de Neil Young.

Fork in the Road és un àlbum ben compacte. A banda de garage rock, podeu trobar rock més o menys dur i blues elèctric. De les deu cançons de l’àlbum, la majoria són contundents i dues són balades, l’única concessió al lirisme juntament amb l’ús d’alguns cors que remeten a la primera versió de Living With War.

No trenca cap límit, però Fork in the Road amplia encara més la llista de bons discs d’una carrera que ja assoleix el número gens menyspreable de 56 àlbumgs. El proper 30 de maig espero gaudir-ne en directe al Primavera Sound. Un concert que porto esperant fa uns vint anys.

Adient si sou mínimament aficionats al rock. Contraindicat com a primera aproximació a Neil Young.

Salut i sort,
Ivan.

Chrome Dreams

Chrome Dreams és un àlbum enregistrat l’any 1976 però que no va arribar a ser publicat. Durant molt de temps va ser només una nota a peu de pàgina en els llibres sobre Neil Young, però el 1992 va aparèixer l’acetat original a Alemanya, on l’havia aconseguit un afortunat col·leccionista.

Neil Young - Chrome Dreams

La majoria de cançons de Chrome Dreams van acabar sent publicades a altres àlbums de Neil Young, com American Stars’n Bars, Comes a Time o Freedom. Estem parlant d’una dotzena de talls que inclouen versions alternatives de Pocahontas, Like a Hurricane, Sedan Delivery, Too Far Gone o Captain Kennedy, totes elles cançons ara clàssiques del cantautor canadenc.

Perquè Neil Young va decidir no publicar aquest àlbum és un dels misteris pendents de resoldre. Un altre podria ser quina hagués estat la portada del disc (el bootleg es pot trobar amb diverses caràtules). Però la pregunta més actual és sense dubte perquè al cap de trenta-un anys ha decidit publicar un àlbum oficial anomenat Chrome Dreams II.

Avanço dues hipòtesis: la primera, per foter-se’n un cop més de la indústria musical; la segona, perquè tots dos àlbums s’assemblen molt, amb l’alternància entre els temes més elèctrics i tralleros del seu repertori i els més acústics i sublims. Si s’hagués publicat, no tinc cap dubte que Chrome Dreams hagués estat considerat un dels millors àlbums rock de la década dels 70.

Ja us podeu imaginar de què escriuré ben aviat, oi?

Salut i sort,
Ivan.

Harvest Moon

Harvest Moon és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.