Durant els darrers dies s’han donat diversos aniversaris de músics, uns més importants que d’altres, tots evocadors.

Neil Young va nèixer fa ja 64 anys, un dotze de novembre. A l’edat en que molts només fan gires d’autohomenatge o recopilacions de duets i estàndards, és un dels veterans que mantenen amb més dignitat la seva condició i tot i que difícilment superarà el que ja ha aconseguit, el seu present continua sent magnífic.

Un antic amic i col·laborador seu va jugar les seves cartes de manera ben diferent. Danny Whitten ens va deixar fa 37 anys, vençut per una addicció a l’heroïna que ell segurament creia que controlava. Va deixar amics i família desconsolats, una excel·lent banda de garatge òrfena de líder, una cançó que Rod Stewart ha convertit en himne, va inspirar una magistral elegia del seu amic Neil, i el gran dubte de fins a on podia haver arribat la seva carrera.

D’una manera molt semblant va acabar-se el vol d’Enrique Urquijo ara fa ja 10 anys. Encara recordo el malestar físic en que em va enfonsar llegir a El País la notícia que algú, probablement el seu camell, havia abandonat el seu cos al portal de casa. Sempre em demanaré com és possible que algú que té el geni i la sensibilitat d’escriure Pero tu lado, Y no amanece, i un grapat llarg de cançons maravelloses pot llençar la seva vida a les escombreries.

Igual que Jim, que Janis, que Jimi, que Kurt, que Michael Hutchence, que Michael. Cadascú assaltat pels seus partículars fantasmes, abocats cap a la desesperació o la inconsciència.

És una collonada allò que no moriran mentre escoltem la seva música. Són morts, ja no beuen cervesa, no xerren amb els amics, no critiquen al President, no fan l’amor amb qui els ve de gust.

I els seguim enyorant.

Salut i sort,
Ivan.