Dos cops, potser tres, havia tocat la neu a Barcelona. Però mai no havia caminat pels seus carrers emboirats, enmig d’una crema de cigrons.

He sortit del CINC Business Center cap a dos quarts de nou, i la visibilitat al voltant, en carrers perfectament il·luminats, no anava més enllà dels 15 o 20 metres. Sorprenentment, la temperatura era molt agradable i no he patit en cap moment sensació de fred.

Ja em podeu dir que sóc un tanoca sentimental, però el primer que m’ha evocat la boira han estat els contes de Sherlock Holmes, amb la seva cel·lebèrrima boira producte de la combustió del carbó a les calderes que proveïen calefacció al Londres victorià. Caminava per carrers pintats de negre i gris amb el carbassa de les faroles banyant l’escena en un silenci igual d’estrany a aquesta ciutat, intuint els cotxes un moment abans de sorgir de la sopa de peix, fixant-me en la textura irrepetible de l’aire.

Amb una mica d’alçada la boira s’ha aclarit ràpidament. A partir de la Gran Via la visibilitat anava millorant ràpidament i els nois que entrenaven a futbol al camp de la cantonada entre Gran Via i Espronceda podien veure la porteria contrària sense dificultat, tot i que algun jugador si que era difícil de distingir. A l’alçada del carrer Guipúscoa la visibilitat ja era complerta i Jack l’Esbudellador ja no hagués trobat tanta facilitat per sadollar la seva crueltat.

Els urbanites ens creiem alliberats de les inclemències meteorològics i els inconvenients de la naturalesa, però no som conscients del molt que enyorem el seu romanticisme quotidià.

Salut i sort,
Ivan.