Fora l’Exèrcit!

S’obre el Saló de la Infància i la Joventut sense presència ni de l’exèrcit ni de la policia. Ja sé que sóc raret, però no ho veig bé.

Els nens i nenes, pel que veig cada dia, en gaudeixen molt dels vehicles policials, d’escoltar sorolloses sirenes i veure uniformes. I a l’igual que molts adults, pateixen una estranya fascinació per les armes, especialment les de foc. Aquest delit pels soldats i policies es reflecteix també en el mercat de joguines i en la producció cultural industrial. Des d’Hazañas bélicas fins a PAW Patrol podem trobar exemples uniformats. I si en voleu de no uniformats, mireu qualsevol episodi de Tom & Jerry.

Jo també estic d’acord en inculcar els valors de la pau i la no violència a la canalla. I això vol dir, entre d’altres coses, explicar què és la violència, per què no l’hauriem de fer servir, i com és que fins ara ha estat el mètode més emprat per la humanitat per a resoldre conflictes. Per a rebutjar quelcom, primer cal valorar-ho, i per a valorar-ho bé cal conèixer allò del que es parla. És a dir, n’hem de parlar i ho hem de fer amb naturalitat.

Per què l’exèrcit i la policia espanyoles tenen mala fama al nostre país és quelcom que hauria de ser evident a qualsevol amb un mínim de coneixement de la Història del país. Però les esquerres haurien d’aprendre aquesta lliçó: la seguretat és massa important com per a deixar-la en mans de la dreta, i més concretament dels aficionats a les gestes heròiques de La Legión i la Wehrmacht, l’extrema dreta. Si les esquerres no s’involucren, la gestió de i el discurs sobre la policia i l’exèrcit seguiran en les mateixes mans de sempre. I això sabem ben bé on ens portarà.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Botigues de cervesa: Barcelona

Botigues de cervesa a Barcelona ciutat. O sigui, llocs on pots, amb tota tranquilitat, demanar-li al depenent que et recomani una cervesa a partir dels teus gustos.

La que jo abans tenia prop de casa és 2D2Dspuma (es llegeix dos dedos de espuma) què és un lloc excel·lent. La botiga està molt ben assortida, les noies que ho porten en saben un munt, tenen bar cerveseria propi a la porta del costat, i organitzen cates i cursets molt bons. Però té un problema: les noies que ho porten són unes bordes del copón. La cita és textual i de la meva connoisseur cervesera favorita de la Costa Brava, però l’assumeixo plenament. Una vegada vaig demanar quina mena de cervesa em recomanarien per un determinat sopar i poc menys que se’m van riure a la cara.

Ja fa 18 mesos que ha obert Beering Barcelona, encara més a prop d’on jo vivia abans i que, l’única vegada que he anat, em va deixar molt satisfet. Produeixen cerveses pròpies i comercialitzen tant artesanes com industrials de qualitat. Vaig anar-hi quatre dies abans que tanquessin per vacances i no tenien tot el catàleg, però tot i així vaig sortir molt carregat i a l’hora de sopar vam quedar ben satisfets.

L’altra que queda una mica prop de cals meus sogres és BeerStore, però encara no hi he anat. I n’hi ha més, és clar. En recordo especialment una a vora de la Rambla del Poble Nou.

Ara us toca a vosaltres, recomaneu en els comentaris els vostres proveïdors preferits. Gràcies mil.

Salut i sort,
Ivan.

Salaris

Els diaris publiquen els sous dels directius de TMB. Els podeu llegir a El Periódico o a l’Ara.

Està bé aquest exercici de transparència. De fet, és imprescindible.

Opinió? Em semblen sous baixos per a càrrecs on la responsabilitat i la l’exigència de competència són molt elevades. Però em sembla perfectament coherent amb els sous baixíssims que es paguen a Espanya.

Molta gent em demana què en pensen els suïssos de la situació a Espanya. D’entrada, els suïssos són molt discrets i intenten no fer preguntes que puguin molestar el seu interlocutor. Els que tenen més confiança, confessen que no entenen res. No entenen com es poden fer segons quins errors; com es pot votar qui s’ha equivocat repetidament; o qui ha presumptament delinquit; o com es pot prohibir votar una decisió.

Però sobre tot, el que no entenen és com es pot viure a Europa Occidental amb poc més de vint-mil euros l’any.

I parlant de no entendre coses, no veig cap raó per no haver informat immediatament d’aquests salaris. Espero que aquest mes i mig que han trigat la Colau i els seus socis, els socialistes que han manat durant tants anys i que ella volia fer fora, no hagin amagat res.

Salut i sort,
Ivan.

Pink Panthers a Barcelona

Pink Panthers a Barcelona

Èxit inqüestionable de la policia espanyola, que ha detingut cinc pink panthers quan intentaven robar una joieria del Passeig de Gràcia.

Però el que més m’ha impactat de la notícia que ha publicat El Periódico és la reacció infantil, inconscient, estúpida, de gent que veient que havien trets i risc físic s’ha posat a fer servir els mòbils per a immortalitzar el moment.

Narcisisme, afany de protagonisme, pèrdua del sentit de la realitat, confusió entre el que és una pel·li d’acció i la vida real, o tot plegat?

Perdem drets civils i possibilitats econòmiques reals mentre guanyem hipotètiques possibilitats de notorietat virtual. No compensa. I no ens enterem.

I a tot això, els mitjans de comunicació (corregiu-me si us plau si m’he perdut quelcom interessant) han deixat passar la història d’una mítica banda d’atracadors, perquè són més importants els pets de les estrelles del futbol i el que xerren quatre malparlats que no han pegao un sello a la seva vida.

Els que vulgueu saber més sobre els Pink Panthers podeu llegir un article a New Yorker del 2010 o mirar el documental que els va fer la BBC. Algú n’acabarà fent una pel·lícula, i m’agradaria que fos en John McTiernan.

Salut i sort,
Ivan.