Ada Colau, política

Massa opinió superficial sobre el pacte a l’Ajuntament de Barcelona i poca reflexió sobre el seu significat.

La Ada Colau activista va criticar els partits polítics tradicionals per què no responien els seus interessos polítics. L’Ada Colau candidata a alcaldessa va afirmar que mai no pactaria ni amb convergents i socialistes, els que fins aleshores havien manat sempre a l’Ajuntament de Barcelona, perquè segons ella formaven part del problema, ja que no responien els seus interessos polítics. Ara La Colau alcaldessa ha hagut de pactar amb els socialistes, i amb d’altres també, és clar, per a poder portar a termini part del seu programa polític.

Barcelona, rueda de prensa con Ada Colau

El trànsit de la Colau des de l’activisme fins a l’exercici d’un càrrec públic l’ha portada a fer palès que només amb ideals no es pot governar i que moltes vegades cal assolir acords amb aquells que es menysté, no agraden, no s’està d’acord amb ells, o simplement tenen un poder que un li falta, com per exemple vots dins del consistori.

És un aprenentatge dur però imprescindible. La majoria de la gent, els que la vivim de manera passiva, tenim idealitzada la política. L’art d’arribar a acords, la noble pràctica de buscar el bé comú, etc. O idealitzada en sentit contrari, un lloc on quatre espavilats van “a forrarse”.

Hi ha un petit col·lectiu de gent que s’implica i la viu més de prop. Militants a sindicats o partits polítics, però també els que participen en l’associacionisme de tota mena des de col·legis professionals, clubs culturals, AMPAs, associacions de consumidors, etc. Aquests, saben que per a aconseguir qualsevol fita, primer cal recaptar moltes quotes de soci i quadrar comptes molts mesos seguits.

I finalment hi ha el col·lectiu més interessant i petit, els professionals que viuen de la política. No només els quadres dels partits polítics, també els analistes polítics i els publicistes professionals, molts cops disfressats de periodistes o tertulians. I els dels lobbistes, més o menys declarats. Tota aquesta gent s’hi juga no només el futur dels seus fills sinó també com pagar la hipoteca cada mes.

I les decisions no es prenen igual quan mires un partit per la tele o quan ets tu qui ha de canviar els jugadors, assolir l’objectiu i convèncer algú que et torni a signar el contracte.

L’Ada Colau no era tant ingènua com per no saber això. Però va fer una molt bona campanya electoral aprofitant el finselsdallonsisme en què s’havia instal·lat la immensa majoria de la població. I es va comprometre a fer net i a fer una política municipal a favor de la gent. I es va callar els gripaus que intuïa que s’hauria d’empassar. Ara li toca complir. I empassar-se els gripaus públicament.

I per complir, li ha de dir als veïns que no hi ha diners per a fer allò tan maco que l’anterior alcalde (en precampanya electoral, cal dir-ho) els havia promès. I li cal pactar amb l’oposició de centredreta i portar-los al govern municipal. I el que vindrà.

I això és bo. Amplia la base social de l’acord. No és compleix totalment cap programa electoral minoritari però s’assoleixen acords que satisfan prou a una majoria més gran. I amb els canvis d’argumentació i l’aplicació pràctica dels acords s’aprèn. I els propers programes electorals, esperem, sortiran una mica millor.

Naturalment, parlo de la bondat del mètode. Ves a saber quina serà la seva acció de govern.

I és bo també que es vegi que parlant, fins i tot els polítics es poden entendre. L’alternativa és “discutirlo a tortas” (Ibarretxe dixit) o el que fan els polítics espanyols, tornar a convocar eleccions perquè cap d’ells no té una majoria absoluta per fregar-li per la cara als altres. I que allò que semblen els polítics abans de la campanya és tant poc fiable com la campanya mateixa.

A més, afegeix més experiència a l’escàs bagatge de coalicions entre l’esquerra i el dreta. Allò que a Europa és tan normal i aquí sembla tan difícil.  I ajuda a valorar millor els observadors. Resulta patètic llegir la mateixa ploma criticant alhora uns per haver trigat tres mesos en posar-se d’acord, altres per no posar-se d’acord, i tercers per posar-se d’acord amb i qui havien dit que no ho farien mai.

És una lliçó que a Espanya li cal moltíssim. La història hispànica, especialment la recent, és plena d’imposicions i autoritarisme, i molt buida de diàleg i negociació. I per tant, de cultura política.

I és també un altre avís per a que els catalans deixem de mirar-nos el melic tot presumint de la nostra tradició pactista, ara que hem descobert que l’oasi català era un acord per amagar vergonyes. Tant socialistes com Barcelona en Comú renuncien a coses, entre elles a criticar-se mútuament massa obertament. Després del Pacte de Progrés que va permetre la col·laboració socioconvergent a l’ajuntament barceloní i el Pacte del Tinell que va parir el tripartit, i mentre tant Junts pel Si encara no sé sap com és d’estable, cal recordar que el tripartit no va servir per fer-hi net i a Millet el van haver de venir a pescar des de Madrid; com el pacte de progrés no va fer net a la Guardia Urbana barcelonina.

Pactista, si; però ingenu, no tant.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Seguretat ciutadana

La norma general és que millor arribar a un acord que no anar a judici. Però en el cas dels mossos del cas del Raval em temo que tots sortim perdent. I molt.

No sé el que va passar al Raval la nit que va morir un home envoltat de mossos d’esquadra. Això, malauradament, només ho saben del cert aquella colla de policies. Han estat acusats de quelcom gravíssim i han assumit una culpabilitat igualment greu però que no els portarà cap conseqüència pràctica a les seves vides.

Suposo que els comandaments policials i polítics han pensat en el bé social i en la seguretat ciutadana. Però aleshores no m’explico l’acord.

La meva filla encara no surt de nit. D’aquí uns anys ho farà i, si res no canvia, ho farà a Suïssa. Aquí la policia reparteix unes hòsties que ni Rambo en els seus millors temps. Però al policia que en dóna una de més o es passa de la ratlla li cau el cel a sobre.

Quan hi ha una manifestació veus un desplegament d’anti-avalots que fa por. Bern té la mida de Mataró, les manifestacions més grans cabrien sense problemes a l’antic Palau dels Esports i els policies que les vigilen no sé si entrarien tots al Camp Nou. Exagero una mica, però crec que m’enteneu. Però els cavalls, les furgonetes amb mànegues d’aigua a pressió, i tot l’armament que es veu és ben real.

Per altra banda, tots els policies estan perfectament identificats amb nom i càrrec al seu pit. La megafonia del centre de la ciutat va donant indicacions de per on passarà la manifestació, quins carrers estan tallats, quines línies de transport públic estan fora de servei (sempre la que jo vaig a fer servir!), etc.

Si, la majoria de manifestacions són cíviques. Però quan els hi surt la vena radical els suïssos reparteixen com el que més.

I també sé que una manifa avisada no és ni de lluny com un incident violent inesperat, no fotem.

Però entenc que la policia suïssa garanteix que res no s’anirà de mare. Crec que quan la meva filla comenci a sortir farà un munt de petites bestieses d’aquelles que fan els adolescents que comencen a gaudir de més llibertat, de l’alcohol i que volen trencar les normes que els tanquen a la infantesa i el rotllo de sempre. I potser serà ella o una amiga o el seu xicot que es passarà, o tindrà una pinta rara, o es passarà de llest amb un picoleto.

I pensant en aquest moment, jo estic més tranquil a Berna que a Barcelona o a Sant Vicent dels Horts. Perquè el que veig aquí em dóna més garanties que allí de que, si arriba el cas i hi ha un policia de per mig, la nena estarà segura.

Es parla molt de la policia com a mitjà per evitar delictes i per a perseguir i castigar els malfactors. Però el principal és què, quan hi ha la policia, tothom està segur. Perquè són gent preparada, entrenada, instruïda, armada i disposada a protegir els que no es poden protegir per si mateixos.

I a Catalunya, ai, hem perdut aquesta sensació. Pel cas del Raval, pel del 4-F i per un munt de casos que van passant en petites notícies a la pàgina 24 dels diaris o les portades de La Directa que llegeixen quatre gats.

L’acord judicial és molt dolent. Per a la reputació dels mossos, si; però especialment per la seguretat ciutadana.

Salut i sort,
Ivan.

Adéu, Castelló

Una altra botiga emblemàtica de Barcelona que plega, però en aquest cas té més a veure amb què el món que la va fer mítica ha deixat d’existir.

castelló

Fa molts anys el cap de setmana començava amb una visita a Discos Castelló, el lloc on trobar els LPs que em volia comprar, o simplement tafanejar portades per esbrinar fins on arribava la discografia de les bandes que m’interessaven. Era l’època en què em podia asseure a escoltar amb els auriculars posats tot el disc d’una tirada, alhora que llegia les lletres i estudiava els noms dels músics de cada enregistrament.

those moments are gone
like tears in the rain

Ha canviat la meva vida, igual que la vida de tothom, i la majoria de nosaltres ens conformem amb poder escoltar de tant en tant una mica de música en format MP3, habitualment amb sorolls de fons, no sempre sabent qui és al darrere de les cançons i d’on ha sortit.

Ha canviat el negoci musical, en uns temps en què es pot distribuir la música d’una manera que no té res a veure amb com es feia aleshores. Tot i que alguns pretenen mantenir l’antiga estructura de guanys.

I ha canviat la percepció popular del que és el mínim exigible i el que no. Les meves dues darreres visites a Castelló han estat sengles decepcions. A la darrera, un recopilatori d’Emili Vendrell em va costar trenta-sis euros i no tenia cap dada més enllà del cru llistat de cançons: fotografies, biografia, context històric, dades d’enregistrament, …, res. No és culpa de la botiga, però si són víctimes del fet que a internet, a cost zero però dedicant-li més temps, puc trobar els elements amb els quals crear un producte molt millor. A l’anterior, em van prometre que amb una setmana en tindrien prou per a servir-me una edició nostalgia deluxe de l’Aqualung de Jethro Tull. Sort en vaig tenir de la FNAC.

Obriran noves botigues de música. I faran coses que abans no havien de fer, però que encara no sabem que són necessàries per a fer negoci.

Salut i sort,
Ivan.

Ciutat Morta

L’any passat TV3 va emetre un documental sobre una notícia de Barcelona que havia passat desapercebuda per a moltíssima gent. Això són dues notícies.

cartel-ciutat-morta_6

Ciutat Morta et deixa amb una forta sensació de desassossec, de vulnerabilitat, d’involuntària complicitat. Denuncia un cas d’abús de poder, de venjança d’uns policies rabiosos perque a un company seu li havien esguerrat la vida. I ho fa contundentment.

Però també denuncia, encara més alt i més fort, els prejudicis d’una immensa majoria de la població envers col·lectius marginals. Homosexuals, punkies, immigrants, persones que per algun motiu poden ser etiquetades com a diferents.

Ciutat Morta deixa molt en evidència els mitjans de comunicació catalans, amb la clamorosa excepció de la Mònica Terribas, i la seva inhibició, un cop més, en el paper fiscalitzador del poder públic.

Finalment, ens aboca a una reflexió sobre com podem informar-nos de manera fefaent en aquest món hiperinformat.

Cinematogràficament, però, Ciutat Morta no m’ha semblat destacable. És un documental molt meritori per les grans dificultats que ha hagut de superar en la seva realització: la manca d’imatges de la majoria de fets relatats, la por o la negativa de molts protagonistes a participar-hi, i la negativa a incloure dramatitzacions, les més clares.

El resultat és feixuc. A Ciutat Morta li falta dinamisme, ritme, i li sobra metratge. El dramatisme i el sentiment els aporta la història i especialment el testimoni de les víctimes i els seus estimats quan parlen a la càmera. Però la narració és plana i només acumula dades i opinions, sense elaborar un discurs, mancança accentuada per alguns dels que comenten els fets, que és limiten a donar la seva opinió sense incidir en mecanismes polítics o sociològics. I els panells que fan la narració “en off” irriten molt al començar a tremolar.

Sense girs a la trama, la única força dramàtica és l’acumulació de testimonis, i és un recurs que s’esgota ràpidament. Per acabar-ho d’adobar, les localitzacions de les entrevistes són majoritàriament fosques. Xapo Ortega i Xavier Artigas, directors del film, podien haver buscat el contrast amb la Barcelona oficial, alegre, turística i feliç, però han preferit marcar encara més les tenebres que han originat aquesta cruel tragèdia.

Aquest no és l’únic cas en que s’ha assenyalat la policia local de Barcelona. I si ho afegim a les polèmiques dels mossos, ens trobem amb un escenari certament poc tranquilitzador.

Adient si us van agradar The Truman Show i Forrest Gump. Contraindicada si voleu viure feliços a la comfortable democràcia i la cultura moderneta.

Salut i sort,
Ivan.