Economia ecològica

Va, pregunta directa: és possible canviar el model econòmic actual per un de més ecològicament sostenible?

És a dir, una economia que no consumeixi tanta matèria primera, que no contamini tant, no consumeixi béns quan no sigui necessari (atenció a la definició de necessitat), i on allò que ja no faci servei es pugui reintegrar al circuit reciclant-lo? En Jeremy Rifkin diu que si.

És un tema que ja fa temps que és sobre la taula a l’hora de fer el cafè i arreglar el món amb els companys de tertúlia, i que ara els suïssos votaran en referèndum (si, són així) el proper diumenge, 25 de setembre.

La iniciativa popular que es votarà compta amb suport de l’esquerra, i l’oposició de la dreta, el govern federal i la majoria d’organitzacions empresarials. Fins aquí molt previsible. Però per a que no els passi un Brexit, i tenint en compte la gran consciència ecològica dels suïssos, el govern federal ha engegat una contraproposta indirecta que respon a la mateixa motivació, comparteix els objectius, però és molt més laxa en terminis i sancions.

És a dir, que a Suïssa no es discuteix si el go green és necessari o no; es debat el ritme d’adaptació. Els hi ha, també, que votarien que no a tot, però no ho diuen obertament.

Els detractors de la iniciativa argumenten que Suïssa ja és líder mundial en reciclatge; els promotors, és clar, diuen que es recicla molt però no es redueix el consum. I de manera molt interessant en un país tan pagat de si mateix, s’ha començat a discutir si realment són els millors a l’hora de reciclar.

Sincerament no crec que cap país es pugui proclamar campió de reciclatge. Si apunto tres factors a tenir en compte a valorar com es recicla a la Confederació Helvètica.

La primera: només entra en el circuit de reciclatge allò que poden reciclar (de manera econòmicament eficient). Per exemple, es recicla el plàstic de les ampolles però no el de les safates amb que els supermercats emboliquen el menjar. El reciclatge pot ser una necessitat global, però és un negoci local.

La segona: com ja vaig comentar, cada cop que algú llença una bossa d’escombraries, ho paga. Per tant els habitants tenim una motivació per a reduir els residus que generem.

I la tercera, que això de reciclar, ni l’exèrcit és capaç d’aturar-ho:

Si us interessa el tema, recomano aquest article sobre obsolescència programada (i els vídeos que hi inclou!).

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Adéu, Castelló

Una altra botiga emblemàtica de Barcelona que plega, però en aquest cas té més a veure amb què el món que la va fer mítica ha deixat d’existir.

castelló

Fa molts anys el cap de setmana començava amb una visita a Discos Castelló, el lloc on trobar els LPs que em volia comprar, o simplement tafanejar portades per esbrinar fins on arribava la discografia de les bandes que m’interessaven. Era l’època en què em podia asseure a escoltar amb els auriculars posats tot el disc d’una tirada, alhora que llegia les lletres i estudiava els noms dels músics de cada enregistrament.

those moments are gone
like tears in the rain

Ha canviat la meva vida, igual que la vida de tothom, i la majoria de nosaltres ens conformem amb poder escoltar de tant en tant una mica de música en format MP3, habitualment amb sorolls de fons, no sempre sabent qui és al darrere de les cançons i d’on ha sortit.

Ha canviat el negoci musical, en uns temps en què es pot distribuir la música d’una manera que no té res a veure amb com es feia aleshores. Tot i que alguns pretenen mantenir l’antiga estructura de guanys.

I ha canviat la percepció popular del que és el mínim exigible i el que no. Les meves dues darreres visites a Castelló han estat sengles decepcions. A la darrera, un recopilatori d’Emili Vendrell em va costar trenta-sis euros i no tenia cap dada més enllà del cru llistat de cançons: fotografies, biografia, context històric, dades d’enregistrament, …, res. No és culpa de la botiga, però si són víctimes del fet que a internet, a cost zero però dedicant-li més temps, puc trobar els elements amb els quals crear un producte molt millor. A l’anterior, em van prometre que amb una setmana en tindrien prou per a servir-me una edició nostalgia deluxe de l’Aqualung de Jethro Tull. Sort en vaig tenir de la FNAC.

Obriran noves botigues de música. I faran coses que abans no havien de fer, però que encara no sabem que són necessàries per a fer negoci.

Salut i sort,
Ivan.

Carn

Ara resulta que menjar carn processada pot provocar càncer. No es podrien dedicar a mirar si les bledes són cancerígenes, oi? Avui toca un d’aquells articles ple de preguntes i que no aporta cap resposta.

Primer que res, soltar un parell d’obvietats. La primera, que la majoria de nutricionistes ja ho diuen que els embotits són per menjar-los de tant en tant i no cada dia i en grans quantitats. Per altres motius, però. Ara li han afegit el mot que més espanta de sentir a una consulta mèdica.

A més, a la categoria carn processada (i quina no ho és, poc que sigui, avui en dia?) apareixen productes que fins ara aparentment no portaven tant perill (colesterol, etc.) i que són les veritables estrelles de les carnisseries de supermercats i hipermercats. És a dir, del món occidental estressat per la pressa o per la cerca de preus més baixos.

La segona, que la polèmica s’afegeix al runrun de Radio Macuto sobre tot allò que li injecten a la carn, allò amb que alimenten les bèsties que ens acavem crospint (recordeu les vaques boges?) i els escrúpols per a menjar animals que tenen els vegetarians i vegans.

Polèmica en un tema molt sensible i en el que el consumidor no té tanta informació com fóra desitjable…

Afegim la perspectiva econòmica del tema.
* El mercat agroalimentari pateix una distribució cada cop més concentrada en menys mans.
* Els països desenvolupats tenen uns excedents de producció enormes (a Suïssa he vist més vaques que noies maques i m’agradaria que això fos un acudit)
* Això fa que els governs subvencionin la producció per a mantenir ingresos acceptables pels productors alhora que un nivell de preus acceptable per la població (i l’estadístic de l’IPC).
* Agricultura i ramaderia són crítiques per a mantenir un cert nivell de població a les àrees rurals.
* I alhora són l’únic sector on podria ser realment competitiu el Tercer Món a curt termini.

Si creieu que ja he introduit prou temes a l’article sense aprofundir en cap, agarreu-vos: mentre la OMS diu el que diu, la FAO recomena aprofitar la proteïna dels insectes ja sigui pel consum dels ramats o per preparar menjar per a humans. I és clar, ja ha sortit qui defensa incorporar els insectes a la dieta.

Si esteu cansats de racionalitat, penseu en els somriures que ha pogut provocar aquesta notícia als fanàtics religiosos que miren malament els que mengen carn de vedella, de porc, o del que sigui durant els divendres de Quaresma.

I per descansar dels dogmatismes teològics tenim la biotecnologia: ja no cal matar cap animal per a poder menjar la seva carn (tècnicament). Resulta que ja es pot conrear carn in vitro i que millorant tècnicament el procés no trigarem gaire a que això sigui econòmicament viable.

Hi ha molts milions de diners, molta salut i molts escrúpols culturals a la taula. Un menú que no em fa gens de goig.

La música no té res a veure, a banda del nom de la cançó.

Salut i sort,
Ivan.

Llibreries

Digue’m quina és la teva llibreria, i sabràs com ets.

La meva llibreria era Tartessos, al carrer de la Canuda. El carrer es continua dient igual, però és un altre. No només ha desaparegut Tartessos (cada cop que hi passo veig una botiga diferent al seu lloc), també d’altres comerços que portaven molts anys i molts records. Ara, com arreu de Barcelona i del món sencer, hi ha un munt de franquícies que no et cal anar a buscar enlloc perquè les trobes arreu.

Tartessos era tot el contrari del que són les llibreries d’avui en dia. Suaument il·luminada, amb parets on es podia veure molta blancor acompanyant els prestatges dels llibres, la parella que la portava posava la música que a ells (i casualment a mi també) els agradava: clàssica, new age, una mica de jazz. Els dies que entrava amb una bossa de Discos Castelló sempre em demanaven què hi portava i sovint comentàvem sobre gustos creuats.

L’espai era tubular. Entraves pel diguem-ne carril de la dreta (mirant des de la porta cap al fons del local) i anaves passant per les novetats, la secció de fotografia i cinema, i la narrativa en castellà. Això a la taula d’enmig. Als prestatges que penjaven de la paret hi havia la part d’arquitectura, disseny, etc.

Més enllà hi havia una taula més petita, amb el recull de llibres de poesia, i a banda i banda una mínima exposició fotogràfica. Al final hi havia la secció infantil.

Tornant pel carril de l’esquerra trobàvem la narrativa en català, la filosofia i l’assaig i una part dedicada a llibres d’auto-ajuda i esoterisme que sempre em vaig demanar què hi feia allà. A les parets hi havia un munt de narrativa que, com que no era novetat, el màrqueting ja no valorava, però era on ens esperàven les novel·les d’aquells autors dels que voliem llegir-ne més.

Molts anys vaig començar els dissabtes passant per Tartessos i tornant a casa carregant més llibres dels que podia llegir.

Ara el sector està en crisi, i més en aquest estil d’establiment. El format digital i les economies d’escala impulsades per la globalització afavoreixen altres models de negoci. Però ni les botigues online ni els grans emporis empresarials poden proveir, de la mateixa manera i amb la mateixa cura, aquell servei d’editor i acompanyant que oferia Tartessos i encara continuen oferint tants d’altres.

Fa poc vaig passar amb la meva estimada Gemma per la Fnac. Dos lletraferits es volien distreure mirant portades de llibres i, potser, comprant-ne algun. Li vaig poder senyalar un parell de còmics que ella no coneixia (Maus300) però no vaig trobar res que em cridés l’atenció. Al cap de pocs dies vaig anar-hi a Laie: vaig apuntar un munt de títols per quan s’acosti el meu aniversari. Em va passar el mateix a Altaïr, i segur que m’hagués passat a La Central.

Salut i sort,
Ivan.