Neu primaveral

Després de dues setmanes d’estiu en ple mes d’abril, dimecres va ploure, nevar, caure pedregada i lluir un sol esplèndid. Tot en un mateix dia.

La primavera és esbojarrada, com correspon a un període de transició, i no només s’esvaloten les hormones, també la pressió atmosfèrica. En qualsevol cas, serveixi aquesta darrera (segur?) neu de la temporada com a excusa per a compartir algunes imatges d’una excursió al Gurten, el Tibidabo de Berna, de mitjans desembre, quan si que hi havia neu de debò.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sobre l’esvalotament primaveral de les hormones, em fa gràcia comprovar que un any més és quan arriba aquest temps que les autoritats sanitàries engeguen la campanya publicitària Love Life per a promoure l’ús del preservatiu. I les farmàcies anuncien a l’aparador ofertes de Kondome i Antibabypillen.

La primavera és un goig universal.

Salut i sort,
Ivan.

Fasnachtschüechli

Tornes després de Reis a Suïssa, tip de menjar més del compte en les celebracions familiars, i què et trobes? Que ja t’ofereixen els dolços típics del Carnestoltes!

Això que veieu a les fotografies són els Fasnachtschüechli, que com el seu nom clarament explica són els dolços de carnestoltes. El nom està escrit en suís alemany com és fàcilment deduïble pel sufix -li. El suís és com lo rapitenc: (gairebé) tot ho fan en diminutiu.

Com podeu veure, hi ha dues variants: quan el preparen com una rotllana que has de trencar abans de mossegar-la, i quan la presenten ja en trossos, opció que jo personalment trobo més convenient. No hi ha res a dins, és purament la senzilla combinació de farina i sucre. El dimoni dels nutricionistes. Deliciós.

No us perdeu el detall de l’opció To Go: els molt conscienciats suïssos també consumeixen aquest postre quan van pel carrer, no només fruita o take away més sans. Ja ho he dit: són deliciosos.

Salut i sort,
Ivan.

Alarma

Piqueu aquí.

No us amoïneu: només és una prova.

Cada primer de febrer, a les dues de la tarda en punt, sonen les alarmes d’emergència a tot el país.  Com que visc a la vora d’una estació de tramvia, la megafonia se sent tot i que les finestres de casa estiguin totes tancades.

Això dura un minut. I al cap de cinc minuts, tornen a sonar. Fins l’any vinent. I així cada any.

Perquè les emergències no es poden planificar, però el que ha de funcionar si en tens una, si que pots comprovar que funciona abans de trobar-t’hi.

Per cert, el dia que no sigui un simulacre, es suposa que has d’escoltar la ràdio per a saber què passa. Aquest protocol potser canviarà el dia que desapareguin les ràdios tradicionals, tema que els noruecs ja han engegat.

Ara, el primer any que hi viviem, no sabia si havia petat la central nuclear, si ens envaïen els de Mars Attacks!, si els meus veïns eren tots sords, o si aquests helvecis són estave bojos com deia aquell.

Salut i sort,
Ivan.

Sota zero

Portem ja dues setmanes amb màximes de temperatura per sota dels zero graus centígrads. Però no és tant dolent com ho pinta la imaginació des de la costa catalana.

D’entrada, quan ets drinnen, què és la paraula que es fa servir aquí per a dir a l’interior, funciona la calefacció. A molts llocs encara és de fuel, amb calderes que hi ha als baixos dels edificis i que provoquen les columnes de fum blanc que es veu sortir de les xemeneies. Els edificis dels darrers trenta anys ja acostumen a tenir la calefacció central equipada elèctricament (Suïssa té un bon parc de centrals nuclears, tema calent) o amb gas.

I la calefacció funciona molt bé. O sigui que de casa, o de casa l’amic, o de la feina, o del cafè, surts amb escalfor. Escalfor que, si vas abrigat, et manté a una temperatura agradable mentre camines pel carrer. Però si no fa vent, és ben agradable.

Us estareu preguntant què vol dir anar abrigat. Res d’especial. Jo acostumo a portar jaquetes comprades a Barcelona. I texans, que ja sabeu que no escalfen especialment. Els que es mouen en bicicleta m’imagino que si que s’abriguen especialment. I naturalment, com molta altra gent porto guants i gorra o barret pel cap. Tot i que el fred ataca més les orelles que no pas la testa.

El que no interessa, és clar, és haver d’estar esperant deu minuts a que arribi el tramvia. Perquè estar quiet quan fa aquest fred, és el pitjor. Suposo que per això els suïssos són tant puntuals i acostumen a arribar a l’estació quan queden un o dos minuts per a que passi el seu tram.

Així que quan estàs draussen, o sigui a l’exterior, tampoc no hi ha massa problema amb la temperatura. De fet, aquests dies m’he quedat sorprés al veure algunes noies que no portaven mitjons. Ni mitges, ni res. El problema és més aviat el gel. Que la neu és molt bonica, i tant, però a la nit gela i el residu que queda al matí pot ser perillòs, i molt si portes sabates comprades vora el Mediterrani amb sola plana.

Salut i sort,
Ivan.