Ada Colau, política

Massa opinió superficial sobre el pacte a l’Ajuntament de Barcelona i poca reflexió sobre el seu significat.

La Ada Colau activista va criticar els partits polítics tradicionals per què no responien els seus interessos polítics. L’Ada Colau candidata a alcaldessa va afirmar que mai no pactaria ni amb convergents i socialistes, els que fins aleshores havien manat sempre a l’Ajuntament de Barcelona, perquè segons ella formaven part del problema, ja que no responien els seus interessos polítics. Ara La Colau alcaldessa ha hagut de pactar amb els socialistes, i amb d’altres també, és clar, per a poder portar a termini part del seu programa polític.

Barcelona, rueda de prensa con Ada Colau

El trànsit de la Colau des de l’activisme fins a l’exercici d’un càrrec públic l’ha portada a fer palès que només amb ideals no es pot governar i que moltes vegades cal assolir acords amb aquells que es menysté, no agraden, no s’està d’acord amb ells, o simplement tenen un poder que un li falta, com per exemple vots dins del consistori.

És un aprenentatge dur però imprescindible. La majoria de la gent, els que la vivim de manera passiva, tenim idealitzada la política. L’art d’arribar a acords, la noble pràctica de buscar el bé comú, etc. O idealitzada en sentit contrari, un lloc on quatre espavilats van “a forrarse”.

Hi ha un petit col·lectiu de gent que s’implica i la viu més de prop. Militants a sindicats o partits polítics, però també els que participen en l’associacionisme de tota mena des de col·legis professionals, clubs culturals, AMPAs, associacions de consumidors, etc. Aquests, saben que per a aconseguir qualsevol fita, primer cal recaptar moltes quotes de soci i quadrar comptes molts mesos seguits.

I finalment hi ha el col·lectiu més interessant i petit, els professionals que viuen de la política. No només els quadres dels partits polítics, també els analistes polítics i els publicistes professionals, molts cops disfressats de periodistes o tertulians. I els dels lobbistes, més o menys declarats. Tota aquesta gent s’hi juga no només el futur dels seus fills sinó també com pagar la hipoteca cada mes.

I les decisions no es prenen igual quan mires un partit per la tele o quan ets tu qui ha de canviar els jugadors, assolir l’objectiu i convèncer algú que et torni a signar el contracte.

L’Ada Colau no era tant ingènua com per no saber això. Però va fer una molt bona campanya electoral aprofitant el finselsdallonsisme en què s’havia instal·lat la immensa majoria de la població. I es va comprometre a fer net i a fer una política municipal a favor de la gent. I es va callar els gripaus que intuïa que s’hauria d’empassar. Ara li toca complir. I empassar-se els gripaus públicament.

I per complir, li ha de dir als veïns que no hi ha diners per a fer allò tan maco que l’anterior alcalde (en precampanya electoral, cal dir-ho) els havia promès. I li cal pactar amb l’oposició de centredreta i portar-los al govern municipal. I el que vindrà.

I això és bo. Amplia la base social de l’acord. No és compleix totalment cap programa electoral minoritari però s’assoleixen acords que satisfan prou a una majoria més gran. I amb els canvis d’argumentació i l’aplicació pràctica dels acords s’aprèn. I els propers programes electorals, esperem, sortiran una mica millor.

Naturalment, parlo de la bondat del mètode. Ves a saber quina serà la seva acció de govern.

I és bo també que es vegi que parlant, fins i tot els polítics es poden entendre. L’alternativa és “discutirlo a tortas” (Ibarretxe dixit) o el que fan els polítics espanyols, tornar a convocar eleccions perquè cap d’ells no té una majoria absoluta per fregar-li per la cara als altres. I que allò que semblen els polítics abans de la campanya és tant poc fiable com la campanya mateixa.

A més, afegeix més experiència a l’escàs bagatge de coalicions entre l’esquerra i el dreta. Allò que a Europa és tan normal i aquí sembla tan difícil.  I ajuda a valorar millor els observadors. Resulta patètic llegir la mateixa ploma criticant alhora uns per haver trigat tres mesos en posar-se d’acord, altres per no posar-se d’acord, i tercers per posar-se d’acord amb i qui havien dit que no ho farien mai.

És una lliçó que a Espanya li cal moltíssim. La història hispànica, especialment la recent, és plena d’imposicions i autoritarisme, i molt buida de diàleg i negociació. I per tant, de cultura política.

I és també un altre avís per a que els catalans deixem de mirar-nos el melic tot presumint de la nostra tradició pactista, ara que hem descobert que l’oasi català era un acord per amagar vergonyes. Tant socialistes com Barcelona en Comú renuncien a coses, entre elles a criticar-se mútuament massa obertament. Després del Pacte de Progrés que va permetre la col·laboració socioconvergent a l’ajuntament barceloní i el Pacte del Tinell que va parir el tripartit, i mentre tant Junts pel Si encara no sé sap com és d’estable, cal recordar que el tripartit no va servir per fer-hi net i a Millet el van haver de venir a pescar des de Madrid; com el pacte de progrés no va fer net a la Guardia Urbana barcelonina.

Pactista, si; però ingenu, no tant.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

4 thoughts on “Ada Colau, política

  1. Com algun altre cop em sembla veure una avaluació de les actituds polítiques més lligada al (teu) tarannà (la bondat d’entendre’ns en benefici de tots perquè així tots hi sortim guanyant) que a la utilitat (la gent s’entén si -i només si- hi surt guanyant entenent-se; si no, no només no s’entén sinó que és mala idea entendre’s). Trobo que el tarannà no juga cap paper real en l’anàlisi política racional, la que estructura les estratègies dels partits. Tampoc la moral. Uns i altres diuen el que diuen i fan el que fan analitzant costos i beneficis i sovint, com ara la Colau, fan el que fan perquè totes les opcions són dolentes i troben que han de prendre una decisió o altra i, provisionalment, donen per bona la decisió menys dolenta de totes.

    Trobo que la decisió és més aviat un desastre per raons ben conegudes i publicitades però que no esmentes. En primer lloc, dificulta la governabilitat d’ara en endavant. Pacifica un dels actors externs que guerrejava amb la minoria guanyadora de les eleccions a costa de garantir-se l’oposició frontal dels altres actors amb qui podia arribar a acords de geometria variable. De vegades això pot ser bona idea, només cal veure l’acord Podemos-IU. Però no és bona idea, per se, perquè sigui bona idea entendre’s. En segon lloc erosiona el suport militant (clarament) i electoral (està per veure) a la confluència que va guanyar les eleccions pels pèls. I aquí novament no hi ha actituds sinó magnituds: quanta gent hi va donar suport per garantir-se que a l’Ajuntament no hi manarien ni CiU ni el PSC. Són prou gent? Són capaços d’entendre que si et vens l’ànima al diable és perquè trobes que estàs entre l’espasa i la paret?

    Aparentment és una entesa beneficiosa tant per a la CUP com per al PSC. Aparentment BCN en Comú guanya a curt termini eliminant de l’equació l’actor de més bon conformar, el que manant ja en té prou. Però que arribi a ser bona idea a un any vista i més enllà, tant per a ells com per a la política municipal en general, em sembla terriblement discutible.

    1. Com que no tinc estudis de sociologia em puc permetre analitzar el tema des de la ignorància tècnica i, si, les meves preferències de tarannà. Preferències que, parlant amb els suïssos, es confirmen.

      Evidentment, jo no serviria com a polític. Però això no vol dir que no pugui opinar de qui ho fa millor o pitjor. No cal ser Clapton per a opinar sobre altres guitarristes, oi?

      I com a predicció de futur, deixem temps per a veure en què s’acaba traduint aquest pacte diabòlic. Igual els resultats si que convèncen uns per a repetir el seu vot a l’alcaldessa, o convencen encara més votants socialistes que no surt a compte seguir salvant el mobiliari al carrer Nicaragua. L’únic que em sembla cert és que el proper cop que es voti el consistori, tothom es coneixerà molt millor.

      I parlant sobre conèixer millor els veïns. ERC ja coneix una mica millor BenComú (o com es diguin) igual que els QWERTY (ja m’entens) han après qui són Podemos, el PSOE i el reglament del Congreso.

      Ens ho passarem bé tot llegint les notícies polítiques.

      1. Francament, no trobo que calgui ser politòleg o especialista en res en concret per centrar-se en això o això. El que trobo que uses un esquema interpretatiu per a tot que, com que és sistemàtic i no depèn del cas concret, acaba avaluant de forma igualment favorable un acord basat en haver posat la pistola al cap a algú i un de mútuament beneficiós pel fet que l’un i l’altre acaba que no es barallen i treballen plegats.

  2. Home, tampoc no és això!

    A mi pot no fer-me especialment gràcia que els socialistes tornin a l’Ajuntament (de fet, no me’n fa gens) però trobo que a la maduresa política del país li va molt bé veure que els que al carrer es diuen el nom del porc competint per un electorat molt semblant, al consistori treballen gairebé plegats. Per les raons de principi que exposo a l’article. I per oposició al ridícul que s’ha escenificat a Madrid.

    Parlem del pacte en si?

    Com molt bé diu l’Arturo Puente, Collboni és un petard que li pot esclatar a la mà a la Colau. A banda d’això, encara està per veure, tot i que podem intuir per on anirà, el canvi en polítiques que significarà l’acord. Serà llavors quan podrem dir-li a l’Ada que ha bescanviat la Revolució per la tranquilitat amb la vara a la mà. Ara, encara no toca.

    Si que em queda clar que, com tothom sospitava, Ada Colau s’ha afanyat i amoïnat més per semblar business friendly que simpatitzant amb el procés. Que l’Alfred Bosch li reclamava uns gestos que a ella li semblava que la implicaven massa en quelcom que no comparteix o no veu prou clar. I que els socialistes li poden subministrar uns quadres que ella no té i ells no podien pagar.

    I és que qui paga mana, i d’aquí ve el paper estabilitzador d’ICV, per molt que s’emplenin la boca de rebels del sistema. Són els que li van pagar la campanya electoral a l’Ada i clar, qui paga…

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s