Salaris

Els diaris publiquen els sous dels directius de TMB. Els podeu llegir a El Periódico o a l’Ara.

Està bé aquest exercici de transparència. De fet, és imprescindible.

Opinió? Em semblen sous baixos per a càrrecs on la responsabilitat i la l’exigència de competència són molt elevades. Però em sembla perfectament coherent amb els sous baixíssims que es paguen a Espanya.

Molta gent em demana què en pensen els suïssos de la situació a Espanya. D’entrada, els suïssos són molt discrets i intenten no fer preguntes que puguin molestar el seu interlocutor. Els que tenen més confiança, confessen que no entenen res. No entenen com es poden fer segons quins errors; com es pot votar qui s’ha equivocat repetidament; o qui ha presumptament delinquit; o com es pot prohibir votar una decisió.

Però sobre tot, el que no entenen és com es pot viure a Europa Occidental amb poc més de vint-mil euros l’any.

I parlant de no entendre coses, no veig cap raó per no haver informat immediatament d’aquests salaris. Espero que aquest mes i mig que han trigat la Colau i els seus socis, els socialistes que han manat durant tants anys i que ella volia fer fora, no hagin amagat res.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Ada Colau, política

Massa opinió superficial sobre el pacte a l’Ajuntament de Barcelona i poca reflexió sobre el seu significat.

La Ada Colau activista va criticar els partits polítics tradicionals per què no responien els seus interessos polítics. L’Ada Colau candidata a alcaldessa va afirmar que mai no pactaria ni amb convergents i socialistes, els que fins aleshores havien manat sempre a l’Ajuntament de Barcelona, perquè segons ella formaven part del problema, ja que no responien els seus interessos polítics. Ara La Colau alcaldessa ha hagut de pactar amb els socialistes, i amb d’altres també, és clar, per a poder portar a termini part del seu programa polític.

Barcelona, rueda de prensa con Ada Colau

El trànsit de la Colau des de l’activisme fins a l’exercici d’un càrrec públic l’ha portada a fer palès que només amb ideals no es pot governar i que moltes vegades cal assolir acords amb aquells que es menysté, no agraden, no s’està d’acord amb ells, o simplement tenen un poder que un li falta, com per exemple vots dins del consistori.

És un aprenentatge dur però imprescindible. La majoria de la gent, els que la vivim de manera passiva, tenim idealitzada la política. L’art d’arribar a acords, la noble pràctica de buscar el bé comú, etc. O idealitzada en sentit contrari, un lloc on quatre espavilats van “a forrarse”.

Hi ha un petit col·lectiu de gent que s’implica i la viu més de prop. Militants a sindicats o partits polítics, però també els que participen en l’associacionisme de tota mena des de col·legis professionals, clubs culturals, AMPAs, associacions de consumidors, etc. Aquests, saben que per a aconseguir qualsevol fita, primer cal recaptar moltes quotes de soci i quadrar comptes molts mesos seguits.

I finalment hi ha el col·lectiu més interessant i petit, els professionals que viuen de la política. No només els quadres dels partits polítics, també els analistes polítics i els publicistes professionals, molts cops disfressats de periodistes o tertulians. I els dels lobbistes, més o menys declarats. Tota aquesta gent s’hi juga no només el futur dels seus fills sinó també com pagar la hipoteca cada mes.

I les decisions no es prenen igual quan mires un partit per la tele o quan ets tu qui ha de canviar els jugadors, assolir l’objectiu i convèncer algú que et torni a signar el contracte.

L’Ada Colau no era tant ingènua com per no saber això. Però va fer una molt bona campanya electoral aprofitant el finselsdallonsisme en què s’havia instal·lat la immensa majoria de la població. I es va comprometre a fer net i a fer una política municipal a favor de la gent. I es va callar els gripaus que intuïa que s’hauria d’empassar. Ara li toca complir. I empassar-se els gripaus públicament.

I per complir, li ha de dir als veïns que no hi ha diners per a fer allò tan maco que l’anterior alcalde (en precampanya electoral, cal dir-ho) els havia promès. I li cal pactar amb l’oposició de centredreta i portar-los al govern municipal. I el que vindrà.

I això és bo. Amplia la base social de l’acord. No és compleix totalment cap programa electoral minoritari però s’assoleixen acords que satisfan prou a una majoria més gran. I amb els canvis d’argumentació i l’aplicació pràctica dels acords s’aprèn. I els propers programes electorals, esperem, sortiran una mica millor.

Naturalment, parlo de la bondat del mètode. Ves a saber quina serà la seva acció de govern.

I és bo també que es vegi que parlant, fins i tot els polítics es poden entendre. L’alternativa és “discutirlo a tortas” (Ibarretxe dixit) o el que fan els polítics espanyols, tornar a convocar eleccions perquè cap d’ells no té una majoria absoluta per fregar-li per la cara als altres. I que allò que semblen els polítics abans de la campanya és tant poc fiable com la campanya mateixa.

A més, afegeix més experiència a l’escàs bagatge de coalicions entre l’esquerra i el dreta. Allò que a Europa és tan normal i aquí sembla tan difícil.  I ajuda a valorar millor els observadors. Resulta patètic llegir la mateixa ploma criticant alhora uns per haver trigat tres mesos en posar-se d’acord, altres per no posar-se d’acord, i tercers per posar-se d’acord amb i qui havien dit que no ho farien mai.

És una lliçó que a Espanya li cal moltíssim. La història hispànica, especialment la recent, és plena d’imposicions i autoritarisme, i molt buida de diàleg i negociació. I per tant, de cultura política.

I és també un altre avís per a que els catalans deixem de mirar-nos el melic tot presumint de la nostra tradició pactista, ara que hem descobert que l’oasi català era un acord per amagar vergonyes. Tant socialistes com Barcelona en Comú renuncien a coses, entre elles a criticar-se mútuament massa obertament. Després del Pacte de Progrés que va permetre la col·laboració socioconvergent a l’ajuntament barceloní i el Pacte del Tinell que va parir el tripartit, i mentre tant Junts pel Si encara no sé sap com és d’estable, cal recordar que el tripartit no va servir per fer-hi net i a Millet el van haver de venir a pescar des de Madrid; com el pacte de progrés no va fer net a la Guardia Urbana barcelonina.

Pactista, si; però ingenu, no tant.

Salut i sort,
Ivan.