Un thriller polític molt bo, a mig camí entre Todos los hombres del presidente i Spy Game, i que no entenc perquè no ha tingut més èxit.

Potser és que la gent ja en té prou amb els telenotícies per a empapar-se d’històries de corrupció, delictes i conspiracions, però la qüestió és que aquest film mereix més atenció que la que ha tingut.

La llista de bons aspectes és complerta: el repartiment (encapçalat per Russell Crowe, Ben Affleck i Helen Mirren) està brillant, especialment la recuperada Robin Wright Penn i la bufona Rachel McAdams. El guió, basat en una minisèrie anglesa (igual que Traffic) està ben construit, i la direcció de Kevin Macdonald (Last King of Scotland) li dóna un ritme prou viu per fer-lo emocionant i prou pausat per entendre tot l’enrevesament. Afegiu un bon disseny de producció (la redacció del diari és una maravella) i una bona banda sonora i ja teniu una molt bona pel·lícula.

Què li falta a La sombra del poder per ser excel·lent? El paper protagonista recau en Russell Crowe, que no aconsegueix fer entendre de debó què pensa i sent el seu personatge, ens falta alguna cosa per identificar-nos amb ell, igual que tampoc no es pot ni empatitzar amb els d’altres ni odiar els dolents. Magistral per cert el Jeff Daniels fent de polític maquiavèlic.

El millor de State of Play (per cert, l’expressió vol dir una cosa així com l’estat de les coses) és que no passa allò que esperes des del primer moment, i que el que t’expliquen té molt de sentit.

Adient per un bon debat sobre la política i el periodisme actuals. Contraindicat si busqueu un film d’acció.

Salut i sort,
Ivan.