The Hundred-Foot Journey

Una altra entrega del génere benintencionada comèdia anglesa.

Pòster del film The Hundred-Foot Journey, de Lasse Hallstrom

Una família d’emigrants emigra cap un poble de França, on monta un restaurant i entra en conflicte amb els costums i la competència d’una tradicional senyora anglesa interpretada per la gran Helen Mirren.

Si l’argument us sóna familiar és que ho és. El mateix director Lasse Hallstrom ja va entregar aquell deliciós conte anomenat Chocolat, i entre els productors figuren tant Steven Spielberg com Oprah Winfrey. I el tractament també és l’habitual: una història que podia ser molt dramàtica es resolt amablement gràcies a l’amor i la comèdia.

La primera meitat de la pel·lícula funciona molt bé, amb el drama tensant les escenes i la comèdia relaxant l’atmosfera. Tot el repartiment llueix com a grans secundaris dels paissatges i la fotografia a càrrec de Linus Sandgren i tant personatges com trama mantenen llurs incògnites. Però a partir del gir decisiu del guió em fa l’efecte que Hallstrom perd el pols i no és capaç d’acompanyar prou bé el previsible desenllaç. The 100-feet Journey no aporta res a les comèdies dramàtiques amb missatge que ja heu vist abans i això acaba pesant un munt.

100-feet Journey m’ha descobert el talent i la bellesa de la Charlotte Le Bon, capaç de resoldre amb naturalitat escenes on d’altres s’enredarien amb histrionisme; per a confirmar que la música Made in Bollywood té molts atractius; i també per valorar la importància de tancar tots els detalls d’un guió, allò que marca la diferència entre l’aprovat i el notable.

Adient pels que paladegen visualment el cinema. Contraindicada pels impacients.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

State of Play

Un thriller polític molt bo, a mig camí entre Todos los hombres del presidente i Spy Game, i que no entenc perquè no ha tingut més èxit.

La sombra del poder

Potser és que la gent ja en té prou amb els telenotícies per a empapar-se d’històries de corrupció, delictes i conspiracions, però la qüestió és que aquest film mereix més atenció que la que ha tingut.

La llista de bons aspectes és complerta: el repartiment (encapçalat per Russell Crowe, Ben Affleck i Helen Mirren) està brillant, especialment la recuperada Robin Wright Penn i la bufona Rachel McAdams. El guió, basat en una minisèrie anglesa (igual que Traffic) està ben construit, i la direcció de Kevin Macdonald (Last King of Scotland) li dóna un ritme prou viu per fer-lo emocionant i prou pausat per entendre tot l’enrevesament. Afegiu un bon disseny de producció (la redacció del diari és una maravella) i una bona banda sonora i ja teniu una molt bona pel·lícula.

Què li falta a La sombra del poder per ser excel·lent? El paper protagonista recau en Russell Crowe, que no aconsegueix fer entendre de debó què pensa i sent el seu personatge, ens falta alguna cosa per identificar-nos amb ell, igual que tampoc no es pot ni empatitzar amb els d’altres ni odiar els dolents. Magistral per cert el Jeff Daniels fent de polític maquiavèlic.

El millor de State of Play (per cert, l’expressió vol dir una cosa així com l’estat de les coses) és que no passa allò que esperes des del primer moment, i que el que t’expliquen té molt de sentit.

Adient per un bon debat sobre la política i el periodisme actuals. Contraindicat si busqueu un film d’acció.

Salut i sort,
Ivan.

The Queen

Jo no esperava gaire cosa d’aquesta pel·lícula, però vaig sortir entusiasmat.

The Queen

Stephen Frears ha declarat que la raó per la que no ha rodat l’escena de l’accident és perquè aleshores tothom jutjaria el film només en base a si l’actriu que interpretés el paper de Diana s’assemblés prou o no a la real. Nogensmenys, la cinta si que pateix quelcom d’això, ja que tothom queda tant enlluernat per la caracterització i la interpretació de Helen Mirren, que els altres atractius de The Queen corren perill de passar desapercebuts.

La Mirren composa un personatge complex, del que realment es coneix ben poca cosa i del que tothom té una idea prefixada. O sigui que el més normal és que l’actriu rebi per tots cantons. Al festival de Venècia el públic es va estar cinc minuts dempeus, aplaudint-la. Helen Mirren fa creïbles tots els sentiments, actituds i gestos que realitza al llarg dels noranta set minuts que dura la pel·lícula, mai no fa una carota fora de lloc ni una paraula amb el to que no sigui exactament real, ni reial. Impressionant. Sobre la caracterització, tres imatges ho explicaran molt millor que qualsevol frase: la de Helen Mirren al natural, ella mateixa interpretant la reina, i la reina de debó.

Però hi ha un segon Oscar al que hauria d’aspirar aquest film: el de millor direcció. Stephen Frears, que ja ha signat alguna altra obra mestra com l’adaptació de Dangerous Liasons (Les Amistats Perilloses), i pel·lícules tant apreciables com The Grifters (Los Timadores), i ha tret suc de guions tant poca cosa com Mrs. Henderson Presents, aquí realment està excels a l’hora de barrejar realitat i ficció, de manera contínua, en una mateixa trama i de manera completament versemblant. Tot el film té el ritme just, no deixant que l’atenció de l’espectador marxi enlloc que no sigui el següent fotograma, sense caure en pauses avorrides ni amb el ritme frenètic dels paparazzi. Tot i que coneguis el final de la història (i el principi!) el misteri i la intriga del què passarà i què vindrà a continuació es mantenen fins el final.

Tot plegat és un docudrama sobre una setmana intensa que a ben segur tothom recorda. Però lluny del paper couxé i de la televisió més rosa i casposa, trobem una mirada incisiva sobre el magnetisme d’una institució que no ens agrada racionalment, però que instintivament ens fascina, i sobre personatges que tenen el mateix efecte. Alhora, també és una reflexió sobre les relacions institucionals i l’exercici del poder, allà on conviuen el protocol i les maneres amb l’acció directa i la manca de tacte. Potser és aquest punt el millor resolt de l’obra, amb total manca de complaença i criticant la prepotència de personatges tant allunyats com el Duc d’Edimburg i el conseller de Tony Blair.

Aquí, en canvi, un jutjat pot declarar ilegal una decisió purament política i ningú no sap què tenia Larsson per caure tant simpàtic i Gudjohnsen per a que ningú no l’estimi.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen Frears
The Queen
2006.