The Queen

Jo no esperava gaire cosa d’aquesta pel·lícula, però vaig sortir entusiasmat.

The Queen

Stephen Frears ha declarat que la raó per la que no ha rodat l’escena de l’accident és perquè aleshores tothom jutjaria el film només en base a si l’actriu que interpretés el paper de Diana s’assemblés prou o no a la real. Nogensmenys, la cinta si que pateix quelcom d’això, ja que tothom queda tant enlluernat per la caracterització i la interpretació de Helen Mirren, que els altres atractius de The Queen corren perill de passar desapercebuts.

La Mirren composa un personatge complex, del que realment es coneix ben poca cosa i del que tothom té una idea prefixada. O sigui que el més normal és que l’actriu rebi per tots cantons. Al festival de Venècia el públic es va estar cinc minuts dempeus, aplaudint-la. Helen Mirren fa creïbles tots els sentiments, actituds i gestos que realitza al llarg dels noranta set minuts que dura la pel·lícula, mai no fa una carota fora de lloc ni una paraula amb el to que no sigui exactament real, ni reial. Impressionant. Sobre la caracterització, tres imatges ho explicaran molt millor que qualsevol frase: la de Helen Mirren al natural, ella mateixa interpretant la reina, i la reina de debó.

Però hi ha un segon Oscar al que hauria d’aspirar aquest film: el de millor direcció. Stephen Frears, que ja ha signat alguna altra obra mestra com l’adaptació de Dangerous Liasons (Les Amistats Perilloses), i pel·lícules tant apreciables com The Grifters (Los Timadores), i ha tret suc de guions tant poca cosa com Mrs. Henderson Presents, aquí realment està excels a l’hora de barrejar realitat i ficció, de manera contínua, en una mateixa trama i de manera completament versemblant. Tot el film té el ritme just, no deixant que l’atenció de l’espectador marxi enlloc que no sigui el següent fotograma, sense caure en pauses avorrides ni amb el ritme frenètic dels paparazzi. Tot i que coneguis el final de la història (i el principi!) el misteri i la intriga del què passarà i què vindrà a continuació es mantenen fins el final.

Tot plegat és un docudrama sobre una setmana intensa que a ben segur tothom recorda. Però lluny del paper couxé i de la televisió més rosa i casposa, trobem una mirada incisiva sobre el magnetisme d’una institució que no ens agrada racionalment, però que instintivament ens fascina, i sobre personatges que tenen el mateix efecte. Alhora, també és una reflexió sobre les relacions institucionals i l’exercici del poder, allà on conviuen el protocol i les maneres amb l’acció directa i la manca de tacte. Potser és aquest punt el millor resolt de l’obra, amb total manca de complaença i criticant la prepotència de personatges tant allunyats com el Duc d’Edimburg i el conseller de Tony Blair.

Aquí, en canvi, un jutjat pot declarar ilegal una decisió purament política i ningú no sap què tenia Larsson per caure tant simpàtic i Gudjohnsen per a que ningú no l’estimi.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen Frears
The Queen
2006.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s