Live at the Fillmore East (1970)

El darrer de Neil Young és un directe de fa més de trenta anys. Mantenir un ritme de més d’un CD cada any, quan ja tens seixanta-dos anys, té aquestes coses.

Neil Young & Crazy Horse - Live at the Fillmore East (1970)

Admeto que la meva opinió pot estar esbiaixada, però aquest àlbum també és molt bo. També vol dir com la majoria del que ha fet aquest home. Són només sis cançons, quatre de curtes i dues que s’allarguen un quart d’hora cadascuna. Rock i blues rock del bo i en directe. Hi ha la versió que inclou també el DVD del concert, però això encara no m’ha arribat. Com a nota curiosa, una setmana després del llançament, l’àlbum ja té entrada a la wikipedia en anglès.

Els temes són tots molt coneguts i inclouen dos clàssics indiscutibles com Cowgirl in the Sand i Everybody Knows This Is Nowhere. Les interpretacions, com sempre que hi ha els Crazy Horse per enmig són tremendament vitals. Festives, amb un blues molt fresc i espontani, lluny del que la Allman Brothers Band va interpretar en un altre famós directe al mateix escenari. El principal interès del CD és que és el primer directe que es publica de l’època en que Danny Whitten era la guitarra oficial de Crazy Horse. Els diàlegs entre guitarres de Down by the River i Cowgirl in the Sand són sensacionals i tota una alegria, ja que en tota l’extensa discografia de Neil Young no en podem trobar de semblants. Els enregistraments que va fer amb Stephen Stills no recullen cap dels que les cròniques periodístiques deien que eren autèntics espectacles, ni en estudi ni en directe. Només alguna actuació mal enregistrada que corre per internet de l’època de Buffalo Springfield, però res comparable amb el que aquí podeu escoltar amb el malaguanyat Whitten.

L’altre punt d’interès de la gravació és la presència de Jack Nietzsche al piano. Tot i que va continuar col·laborant amb Neil fins a la seva mort, Nietzsche va deixar de pertànyer als Crazy Horse poc després d’aquests concerts, i es va dedicar entre d’altres coses a signar bandes sonores de pel·lícules, a més continuar una carrera més orientada al blues i el jazz.

El so és més que decent i del packaging i el DVD no puc comentar res perquè encara no ho he pogut tocar. Recomenable pels que us agradi el rock, blues-rock i els directes vibrants, i pels molt fans de Neil Young. Si només teniu curiositat per saber què tal sóna, hi ha alternatives millors, com el Rock Road vol. 1.

La comunitat de fans ha reaccionat amb una barreja de satisfacció pel que hi ha i frustració pel que podia haver hagut. Es veu que el material enregistrat és més ampli, incloent un set acústic en solitari i el Cinnamon Girl amb la banda. Probablement l’any vinent contemplarem l’aparició d’una de luxe collector’s edition.

Si voleu fer un tast, al website de Neil podeu escoltar amplis fragments de bades.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young & Crazy Horse
Live at the Fillmore East (1970)
Reprise Records, 2.006.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s