Rock dur a Basilea

Assistir a un concert a Suïssa porta alguna petita sorpresa pel que està acostumat als saraus a Catalunya.

La primera, veure que a una noia que possiblement fregava la cinquantena els de seguretat no la deixaven entrar amb el seu paraigua plegable. Aspecte normal-burgés-gens-metalera, puntualitzo. I poso context: plovent a bots i barrals. El meu amic ja m’havia advertit que si la tobavensegurament requisarien la petaca amb whiskey.

La segona, un póster ben gros anunciant que el concert probablement arribaria als 100dB i convidant-nos a prendre les precaucions adients. Pels suïssos és força habitual (en un país que és molt silenciós) fer servir unsauriculars protectors per a no patir sorolls, no només als concerts, també per exemple a la rua de carnestoltes. El Stefan en portava uns que rebaixaven uns 15dB el soroll “sense perdre tonalitats, mantenint l’equilibri de greus i aguts”.

El públic segueix el concert concentrat. Si què hi ha algú que fa alguna cosa semblant a ballar o saltar a la part del darrera de la pista, però majoritàriament veus l’audiència, tant els que són plantats com els asseguts, els veies quiets, observant l’escenari i atents a la música. Esporàdicament el gest d’alçar rítmicament el puny i només quan el cantant els engrescava.

Això si, un munt de càmeres de mòbils lluien a la foscor del pabelló. A la balada n’hi va haver tres que van encendre els seus encenedors (a Suïssa es fuma molt) i quan van sonar els dos grans himnes llavors si què va haver més reacció.

Però a la sortida del concert, veies la gent molt tranquila somrient i comentant la jugada. Aquella mirada febrosa dels concerts de Barcelona, parlant amb gestos exagerats i on la il·lusió es veu a un pam de les cares? Això els suïssos ho guarden endins.

Finalment, com que el concert ha començat puntualment a les vuit del vespre, a les onze surt tothom del pabelló. Dóna temps a agafar els dos autobusos de tornada a l’estació i allà agafar el tren cap a Lucerna, per fer transbordament a Olten i així arribar a Bern a la una de la matinada. A un concert a Basel, a la cantonada nord-occidental de Suïssa, va gent de tot el país i la majoria amb transport públic. El tren anava ple de joventut de diverses edats i amb diversos graus d’intoxicació etílica.

I això que a les botigues de l’estació ens vam topar amb el cartell que recorda que entre les deu de la nit i les sis del matí no poden vendre res d’alcohol.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Slash, St. Jakobshalle Basel, 15-NOV-2014

Un concert de l’alçada d’un campanar.

slash-jakobshalle

Curiós el cas de Slash. Tothom el té encara com el guitarra de Guns n’ Roses i no ha assolit el mateix reconeixement per la seva més que interessant carrera en solitari. Penso que pel fet què ell no canta. Gent com Mark Knopfler, Sting o Eric Clapton al ser els frontmen de les seves bandes ja van construir la seva marca personal abans de volar sols, mentre que Slash ha trigat un munt en posar el seu nom al davant de tot.

La qüestió és que el St. Jakobshalle va acollir un concert molt millor que molt bo. Slash va fer servir bàsicament el repertori dels seus darrers dos àlbums Apocalyptic Love i World on Fire i li va afegir clàssics dels Guns n’Roses, especialment de l’Appetite for Destruction que potser van fregar la tercera part del repertori, i només un parell de cançons del seu primer àlbum en solitari i una altra de Velvet Revolver.

I com és un concert d’un guitarra de rock dur que frega la cinquantena? Doncs tota una lliçó pels molts jovenets que es pensen que la intensitat musical es mesura en les ganyotes, contorsions i quantitat de pell que poden mostrar a l’escenari. Canya des del primer moment i fins el final. Dues hores de concert amb només una balada per enmig i un descans de menys d’un minut abans del bis final. Si vols metal, un concert de Slash és el lloc.

El concert va començar amb Ghost seguida de Night Train en el que va ser la tònica de la nit: un parell de cançons de Slash i a continuació un èxit dels Guns n’Roses. De les cançons esperades va faltar el It’s So Easy i es van afegir The Dissident i un fantàstic solo de més de cinc minuts alternant melodia i virtuosisme que va donar pas al final, apoteòsic, amb World on Fire, Anastasia, Sweet Child o’ Mine i Avalon, i bis va ser Paradise City. Aquest setlist és incomplert i incorrecte, molt més fiable aquesta descripció.

Slash va mostrar tota la seva tècnica instrumental. No només rapidesa en la digitació, que aquest senyor sap aguantar les notes i fer solos que tenen tonada i t’agrada escoltar, no només t’abrumen de notes. I el seu ja clàssic del hard rock sosté la comparació amb els clàssics del génere. La única incògnita que em va quedar és quina tècnica empra per a que no se li caigui el barret quan belluga tant el coll com la resta del cos a tota velocitat.

La banda d’acompanyament és solvent amb menció especial a un Myles Kennedy que està molt bé en tot el repertori excepte en els aguts de You Could Be Mine. La banda que toca al disc ve reforçada amb un guitarra addicional i dissabte va haver de patir una mica d’excés de greus en la mescla que no deixava apreciar bé la bateria.

Abans, els Monster Truck van lliurar una hora de heavy metal tant fidel als cànons com poc innovador.

Salut i sort,
Ivan.

Buskers Bern

Buskers Bern

Del 7 al 9 d’agost hi ha el festival de música al carrer de Berna.

Molt d’ambient als carrers, què s’emplenen d’actuacions i paradetes on comprar menjar o beguda. Un bratwurst, si acompanyat de pa, costa aproximadament el mateix què una samosa (8.5 CHF) i si acompanyat amb amanida el mateix que un falafel vegetal o de peix (14 CHF), una mica més car què el de pollastre (12 CHF), mentre què les caipirinhes costen 13 CHF i no tinc ni idea del què demanàven per la sàngria ni les racions de paella. Aquest cop no he vist paradetes oferint xurros.

A banda de la música, poc soroll ambiental i un munt de contenidors d’escombraries i WC repartits per tots els carrers per a minimitzar l’impacte ambiental.

Hi ha també un espai infantil on vam anar a veure teatre de titelles, on va quedar clar què col·locar l’escenari optimitzant la visió del públic és complicat a tot arreu.

El festival es financia mitjançant la venda dels programes a la gent què passeja pel carrer. Pots comprar el programa pagant 10 o 20 francs, depenent del nivell de suport què li vulguis (o puguis) donar al festival. Amb el programa ve una cinta què et dóna dret a assistir als espais tancats on no hi cap gaire gent.

Salut i sort,
Ivan.

La imatge no enganya: és el pòster què indica l’entrada als WC femenins en el Gurtenfestival, del què ja us vaig parlar.

Cartell pel lavabo de noies al Gurtenfestival, on es veu una noia pixant dempeus.

Abans no us espanteu massa i us demaneu sobre les particularitats orinario-reproductives-sexuals de la meitat de la població helvètica, us explico què un veí m’ha contat en què consisteix això. Es veu què hi ha uns estris, de cartró i no reutilitzables, que s’acoblen allà on toca i permeten no només higienitzar sinó també accelerar la micció.

M’explica el meu veí (amb molt d’humor i davant el riure de la seva parella) què és un invent què ja van incorporar al festival de l’any passat, a resultes de les cues que van haver als WC de noies durant un concert del Robbie Williams al Wankdorf Stadium i on ell va haver d’esperar-la tres quarts d’hora a la porta del bany…

Els urinaris masculins, per cert, em van sorprendre per la seva netedat inclús quan ja feia moltes hores que el consum de cervesa estava a nivells extraordinaris (segons els meus hàbits; simplement normals, segons els suïssos). La neteja és un costum inherent a la vida aquí. A la carpa on menjava la gent veies què anaven passant treballadors netejant el terra o les taules de manera continuada, no només amb una periodicitat elevada com a d’altres contrades.

Salut i sort,
Ivan.