Slash, St. Jakobshalle Basel, 15-NOV-2014

Un concert de l’alçada d’un campanar.

slash-jakobshalle

Curiós el cas de Slash. Tothom el té encara com el guitarra de Guns n’ Roses i no ha assolit el mateix reconeixement per la seva més que interessant carrera en solitari. Penso que pel fet què ell no canta. Gent com Mark Knopfler, Sting o Eric Clapton al ser els frontmen de les seves bandes ja van construir la seva marca personal abans de volar sols, mentre que Slash ha trigat un munt en posar el seu nom al davant de tot.

La qüestió és que el St. Jakobshalle va acollir un concert molt millor que molt bo. Slash va fer servir bàsicament el repertori dels seus darrers dos àlbums Apocalyptic Love i World on Fire i li va afegir clàssics dels Guns n’Roses, especialment de l’Appetite for Destruction que potser van fregar la tercera part del repertori, i només un parell de cançons del seu primer àlbum en solitari i una altra de Velvet Revolver.

I com és un concert d’un guitarra de rock dur que frega la cinquantena? Doncs tota una lliçó pels molts jovenets que es pensen que la intensitat musical es mesura en les ganyotes, contorsions i quantitat de pell que poden mostrar a l’escenari. Canya des del primer moment i fins el final. Dues hores de concert amb només una balada per enmig i un descans de menys d’un minut abans del bis final. Si vols metal, un concert de Slash és el lloc.

El concert va començar amb Ghost seguida de Night Train en el que va ser la tònica de la nit: un parell de cançons de Slash i a continuació un èxit dels Guns n’Roses. De les cançons esperades va faltar el It’s So Easy i es van afegir The Dissident i un fantàstic solo de més de cinc minuts alternant melodia i virtuosisme que va donar pas al final, apoteòsic, amb World on Fire, Anastasia, Sweet Child o’ Mine i Avalon, i bis va ser Paradise City. Aquest setlist és incomplert i incorrecte, molt més fiable aquesta descripció.

Slash va mostrar tota la seva tècnica instrumental. No només rapidesa en la digitació, que aquest senyor sap aguantar les notes i fer solos que tenen tonada i t’agrada escoltar, no només t’abrumen de notes. I el seu ja clàssic del hard rock sosté la comparació amb els clàssics del génere. La única incògnita que em va quedar és quina tècnica empra per a que no se li caigui el barret quan belluga tant el coll com la resta del cos a tota velocitat.

La banda d’acompanyament és solvent amb menció especial a un Myles Kennedy que està molt bé en tot el repertori excepte en els aguts de You Could Be Mine. La banda que toca al disc ve reforçada amb un guitarra addicional i dissabte va haver de patir una mica d’excés de greus en la mescla que no deixava apreciar bé la bateria.

Abans, els Monster Truck van lliurar una hora de heavy metal tant fidel als cànons com poc innovador.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Buskers Bern

Del 7 al 9 d’agost hi ha el festival de música al carrer de Berna.

Molt d’ambient als carrers, què s’emplenen d’actuacions i paradetes on comprar menjar o beguda. Un bratwurst, si acompanyat de pa, costa aproximadament el mateix què una samosa (8.5 CHF) i si acompanyat amb amanida el mateix que un falafel vegetal o de peix (14 CHF), una mica més car què el de pollastre (12 CHF), mentre què les caipirinhes costen 13 CHF i no tinc ni idea del què demanàven per la sàngria ni les racions de paella. Aquest cop no he vist paradetes oferint xurros.

A banda de la música, poc soroll ambiental i un munt de contenidors d’escombraries i WC repartits per tots els carrers per a minimitzar l’impacte ambiental.

Hi ha també un espai infantil on vam anar a veure teatre de titelles, on va quedar clar què col·locar l’escenari optimitzant la visió del públic és complicat a tot arreu.

El festival es financia mitjançant la venda dels programes a la gent què passeja pel carrer. Pots comprar el programa pagant 10 o 20 francs, depenent del nivell de suport què li vulguis (o puguis) donar al festival. Amb el programa ve una cinta què et dóna dret a assistir als espais tancats on no hi cap gaire gent.

Salut i sort,
Ivan.

Frauen Pissoir

La imatge no enganya: és el pòster què indica l’entrada als WC femenins en el Gurtenfestival, del què ja us vaig parlar.

Cartell pel lavabo de noies al Gurtenfestival, on es veu una noia pixant dempeus.

Abans no us espanteu massa i us demaneu sobre les particularitats orinario-reproductives-sexuals de la meitat de la població helvètica, us explico què un veí m’ha contat en què consisteix això. Es veu què hi ha uns estris, de cartró i no reutilitzables, que s’acoblen allà on toca i permeten no només higienitzar sinó també accelerar la micció.

M’explica el meu veí (amb molt d’humor i davant el riure de la seva parella) què és un invent què ja van incorporar al festival de l’any passat, a resultes de les cues que van haver als WC de noies durant un concert del Robbie Williams al Wankdorf Stadium i on ell va haver d’esperar-la tres quarts d’hora a la porta del bany…

Els urinaris masculins, per cert, em van sorprendre per la seva netedat inclús quan ja feia moltes hores que el consum de cervesa estava a nivells extraordinaris (segons els meus hàbits; simplement normals, segons els suïssos). La neteja és un costum inherent a la vida aquí. A la carpa on menjava la gent veies què anaven passant treballadors netejant el terra o les taules de manera continuada, no només amb una periodicitat elevada com a d’altres contrades.

Salut i sort,
Ivan.

Gurten Festival 2014

Del 17 al 20 de juliol s’ha cel·lebrat la versió bernesa del Primavera Sound. Nosaltres vam anar dissabte i vam poder gaudir dels concerts de Bastian Baker, Franz Ferdinand, Seasick Steve i Massive Attack.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Gurten Festival es cel·lebra al Gurten, un turó que domina Bern i al qual s’accedeix només de dues maneres: mitjançant una caminata de més de quaranta minuts (dissabte passat, a més de 30ºC) o bé amb el tren cremallera després de més d’una hora de cua. I no hi ha cap planificació extra de transport públic, o sigui que si a mitjanit no has agafat el tramvia o el bus que et portin a casa, faràs exercici caminant o pagaràs un taxi. Compareu-ho amb la infraestructura de transport tant criticada a Barcelona.

El Bastian Baker em va agradar, però no us sabria dir a què sóna. Li vaig escoltar pop, rock (un munt de solos de guitarres, feia molts anys que no ho escoltava això) i balades. No em va passar de la pell, però era agradable d’escoltar. I a l’escenari hi havia un enorme rellotge antic, decoració original i de bon gust.

Franz Ferdinand continuen sonant igual que quan van aparèixer. Tot i que sonen millor en directe que enregistrats, continuu sense trobar-els la gràcia i em penso, pels comentaris que vaig escoltar, que la majoria de la gent a qui agradaven també s’han cansat d’escoltar sempre el mateix.

El gran descobriment va ser Seasick Steve. Aquest coetani dels Stones, acompanyat només d’un bateria i armat de diverses guitarres (alguna realment estrafalària) va deixar-nos hora i mitja de blues energètic i vibrant, un munt de simpatia i bon humor, i algunes històries quotidianes tendres, colpidores i difícils de seguir pel seu accent. Després de gaudir d’un concertàs i veure com el tot el públic ho feia, hom es reafirma en la diferència entre popularitat i qualitat. Molts dels que babegen amb primeres estrelles haurien de comparar a cegues algunes de les seves actuacions amb el que pots trobar a la xarxa de Seasick Steve.

Finalment vam veure, per fi, Massive Attack en directe. Un espectacle musicalment tranquil i visualment contundent, amb melodies delicades massacrades per un so infame i dues bateries que desprenien més ràbia que ritme. M’he quedat amb ganes d’escoltar-los en un lloc més adient.

Salut i sort,
Ivan.