Del 17 al 20 de juliol s’ha cel·lebrat la versió bernesa del Primavera Sound. Nosaltres vam anar dissabte i vam poder gaudir dels concerts de Bastian Baker, Franz Ferdinand, Seasick Steve i Massive Attack.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Gurten Festival es cel·lebra al Gurten, un turó que domina Bern i al qual s’accedeix només de dues maneres: mitjançant una caminata de més de quaranta minuts (dissabte passat, a més de 30ºC) o bé amb el tren cremallera després de més d’una hora de cua. I no hi ha cap planificació extra de transport públic, o sigui que si a mitjanit no has agafat el tramvia o el bus que et portin a casa, faràs exercici caminant o pagaràs un taxi. Compareu-ho amb la infraestructura de transport tant criticada a Barcelona.

El Bastian Baker em va agradar, però no us sabria dir a què sóna. Li vaig escoltar pop, rock (un munt de solos de guitarres, feia molts anys que no ho escoltava això) i balades. No em va passar de la pell, però era agradable d’escoltar. I a l’escenari hi havia un enorme rellotge antic, decoració original i de bon gust.

Franz Ferdinand continuen sonant igual que quan van aparèixer. Tot i que sonen millor en directe que enregistrats, continuu sense trobar-els la gràcia i em penso, pels comentaris que vaig escoltar, que la majoria de la gent a qui agradaven també s’han cansat d’escoltar sempre el mateix.

El gran descobriment va ser Seasick Steve. Aquest coetani dels Stones, acompanyat només d’un bateria i armat de diverses guitarres (alguna realment estrafalària) va deixar-nos hora i mitja de blues energètic i vibrant, un munt de simpatia i bon humor, i algunes històries quotidianes tendres, colpidores i difícils de seguir pel seu accent. Després de gaudir d’un concertàs i veure com el tot el públic ho feia, hom es reafirma en la diferència entre popularitat i qualitat. Molts dels que babegen amb primeres estrelles haurien de comparar a cegues algunes de les seves actuacions amb el que pots trobar a la xarxa de Seasick Steve.

Finalment vam veure, per fi, Massive Attack en directe. Un espectacle musicalment tranquil i visualment contundent, amb melodies delicades massacrades per un so infame i dues bateries que desprenien més ràbia que ritme. M’he quedat amb ganes d’escoltar-los en un lloc més adient.

Salut i sort,
Ivan.