Avui tinc ganes de recordar les lliçons d’Història què vaig rebre fa tants anys a l’ensenyament públic. Si algú vol corregir, confirmar o ampliar detalls, si us plau què posi fonts recomenables en els comentaris (a mi ara em fa mandra i la Viquipèdia la sabem trobar tots).
Pel que recordo, a Rússia va haver-hi dues revolucions durant el 1.917. Diferents sectors de la societat havien demanat durant molts anys reformes polítiques moderades, sense qüestionar l’estructura política de l’Imperi, però només havien rebut per resposta ordres d’exili o bales.
La primera revolució, del febrer i liderada pels liberals, va voler fer una reforma del sistema: monarquia constitucional, estat de dret i tot això. No se’n van sortir. Principalment per dos factors: l’estat autòcrata dels tsars era un autèntic desastre (i quan el tsar Nicolau II va ser destituit de facto, un veritable caos) i la marxa de la I Guerra Mundial, què minava la moral de la població i exigia una quantitat ingent de recursos que no es podien emprar en tasques més profitoses i necessàries. A més van haver altres factors, com les actuacions dels contrarevolucionaris monarquics, l’actuació dels soviets socialistes i la molt efectiva campanya política dels molt minoritaris bolxevics.
Com què la reforma controlada no va rutllar, a l’octubre els bolxevics van assaltar el poder. Eren els més radicals, eren molt minoritaris, i no tenien suports ni a l’elit ni a l’exterior. Però tenien molt clar el què volien i estaven molt decidits a aconseguir-ho.
Això li va passar a Nicolau II per diversos factors: sobèrbia, desconeixement del seu propi país, etc., però especialment perquè aquest senyor no havia après prou Història. Del contrari, potser haguès considerat un error que no calia repetir la negativa de Lluís XVI de França a qualsevol mena de reforma econòmica quan encara ningú no gosava mirar cap a La Bastilla; o la intransigència del monarca britànic davant dels colons nord-americans que reclamaven representació al parlament britànic; o la negativa de les Corts de Cadis a modificar l’estructura de poder a les colònies americanes.
Tanmateix, Nicolau II no ha estat el darrer en adonar-se per la força que si els moderats no se’n surten aleshores la fitxa passa a mans dels més agoserats. A la majoria de païssos, els que governen tenen formació jurídica o militar, no pas en Economia o Història. I això té conseqüències en la perspectiva amb que enfronten les situacions de govern.
Recordo l’Esperanza Aguirre defensant la importància de les matèries humanístiques a l’educació. No sé si desitjar o no què el Mariano hagi après Història.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!