L’atemptat d’Atocha

Aquesta setmana ha fet anys de la matança dels advocats laboralistes al carrer Atocha. I com que el número d’anys és rodó, els mitjans de comunicació hi han parat esment.

Alguns textos sobre l’atemptat terrorista:
L’entrada de la Viquipèdia,
Juancho Dumall a El Periódico posa l’atemptat en el context històric de La Transición.
José María Irujo i Joaquín Gil a El País ens expliquen què se n’ha fet dels assassins.
Santiago Tarín des de La Vanguardia dóna la impressió que l’administració de justícia continua volent aclarir completament el cas, quan realment el que es va fer en el seu moment, tapar-ho tot sota els bocs expiatoris, ja no té remei.
Público ha reproduït el text de l’agència EFE sobre l’homenatge que s’ha fet a les víctimes i on ha participat l’actual alcaldesa de Madrid, que de casualitat es va lliurar de l’atac.

Si teniu més temps, dos podcasts recomenables i amb visions complementàries sobre el tema són:
– el de Documentos RNE, que dóna una visió diguem-ne oficial, i
– el d’El abrazo del oso que aporta una mica més d’informació sobre tota la violència política d’aquella època.

Quan es van cumplir els vint-i-cinc anys de l’atemptat El Mundo li va encarregar a Aníbal Malvar que escriguès sobre què s’havia fet dels assassins d’extrema dreta. Hi ha vegades que penso que la Història d’Espanya és un bucle infinit; llegint això penso que potser el temps porta quinze anys aturat.

La Fundación Abogados de Atocha, que a la seva web exhibeix els logos tant de CC.OO. com de la Comunidad de Madrid, manté les seves activitats. Entre elles, aquesta setmana han visitat Sa Majestat el Rei d’Espanya, i l’homenatge que abans esmentava, on el secretari provincial de CC.OO. ha manifestat que
“Los derechos no se heredan, sino que se conquistan y se mantienen con el compromiso y la lucha”

Un tema sobre el que Mario Martín Lucas reflexiona a les pàgines d’El Español, d’una manera tant breu com contundent.

Finalment, hi ha la pel·lícula de Bardem, l’oncle de l’actor.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Cap d’Any 2016

L’any s’acaba i pel camí han quedat lectures i petits gaudis dels que no he escrit res, per alguna raó o una altra.

Rescato sis peces que m’han colpit d’alguna manera i que segur que valorareu millor que jo.

  • 10 tesoros fotográficos rescatados del olvido. La bellesa d’algunes fotos, les històries que transmeten altres fotos, i les pròpies històries d’aquestes maletes plenes d’imatges. No us sabria dir què és més interessant. Si no recordo malament, li he d’agraïr la descoberta a l’amic Alfred.
  • Més fotografia: Los españoles que abrieron los ojos al mundo és el grandiloqüent títol d’un recull de suggerències, fotògrafs compromesos que ens apropen realitats no tan llunyanes com de vegades semblen. Els comentaris que recull l’article, millor no llegir-los.

  • Més d’El Mundo: Eva Sannum, el escote vikingo que indignó a la Corona és un article que evoca un altre article i com es va gestar. L’essència d’un cert periodisme i el factor humà, que sempre altera les fòrmules més establertes. Una història molt suggerent.

-Per a històries, les dels clàssics, que mai no passen de moda. 40 maps that explain the Roman Empire. Acostumo a criticar les infografies i l’estil àgil i naïf d’explicar coses complicades, perquè trobo que pel camí es perden molts angles, detalls, profunditat, la substància del tema. No és el cas d’aquest recull d’il·lustracions que Timothy B. Lee va recopilar i comentar a Vox.

  • Posats a contar històries, i amb el permís dels talibans autoproclamats anti-nacionalistes, també podem explicar la nostra. Del carro al twitter parteix del lloc de naixença del periodista Lluís Foix i s’eixampla fins a abastar la trajectòria vital d’una generació, la dels meus pares, que ha passat de la postguerra a la post-prosperitat. A més, valoro molt la visibilitat que se li dóna a l’entorn rural, no sempre ben retratat des dels mitjans editats a Barcelona. I, des del punt de vista personal, m’ha permès conèixer la mare d’una bona amiga.
  • El carro o el twitter no són més que eines. Les eines que fem servir, en part ens defineixen. I sembla ser que cap ho fa millor que les contrassenyes que emprem, cada dia més. The Secret Life of Passwords és un tros d’article que parla, sobretot, de les persones que som.

  • El temps passa, què és com dir la vida passa. I ens queden records.

    Què el 2017 ens porti a tots més i millor aliment pel cap, el cor, i la panxa.

    Salut i sort,
    Ivan.

    L’ascensor de Queralt

    Martí Molina signa a l’Ara una història deliciosa. Després de riure, apunto tres conceptes com a lliçons d’aquesta història.

    A les dictadures, l’arbitrarietat és la norma. Segur que per construir aquella andròmina es van violar un munt de lleis, normes de construcció i el que calguès. Però el que era important, de interés general que diuen ara, era el que deia l’entorn del dictador. I per això es feia allò que deia el que manava. Allò que a una dictadura la llei i l’ordre sempre es defensen, quan s’han de donar ordres, pagar diners o repartir estopa, ja sabeu en què queda.

    En qualsevol activitat, sempre és millor pensar i després fer. L’ordre dels factors us asseguro que altera el resultat. A qui se li podia acudir de construir un ascensor sense plànols? A un munt de directors i gerents d’empresa, us ho ben asseguro. M’he trobat amb ells durant la meva vida professional, exigint que quelcom que ells no saben ni fer (de fet, ni descriure completament) estigui funcionant l’endemà a canvi d’un preu que fa riure. I després encara es queixen que la informàtica no va.

    Ni tant sols el blanc i negre és només bicolor. Hi ha grisos. I en època de Franco, quan molt poca gent volia veure els grisos, molt poca gent podia veure’ls però també hi havia mossos d’esquadra, com el que apareix a la fotografia. Durant la República es va mantenir el cos de mossos d’esquadra, creat després de la derrota del 1714, com una mena d’agents rurals a algunes zones de Catalunya. A l’esclatar la guerra civil, es van transformar en l’escorta oficial del President de la Generalitat, o sigui que van quedar confinats al Palau de la Generalitat i allà on anès Companys. Potser també escortaven els consellers, no ho sé. A la fotografia de Ramon de Bobes veiem clarament un mosso fent la seva feina amb l’aleshores Cap d’Estat. Franco, militar i amant de les tradicions castrenses, no va tenir cap problema en mantenir nominalment el cos i en fer-lo servir de manera protocolària.

    Un cop més, trobo a faltar el geni Berlanga. D’aquesta història n’haguès tret una bona comèdia, a mig camí entre Bienvenido Mr. Marshall i La escopeta nacional.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Sobre ‘La Transició’

    La transició ha deixat de ser allò que ens havia de fer sentir tant orgullosos i que tant bé va explicar la Victoria Prego, i ha esdevingut el sospitós habitual de la cerca de la majoria de mals que pateix la jove democràcia espanyola.

    Apunto dues referències. La primera, aquesta entrevista a Jot Down amb Gregorio Morán on malauradament s’explica poc però afortunadament s’insinua molt. Serveix per a apuntar alguns noms i per a trobar portes on mirar al darrera.

    La segona, el programa Los servicios secretos en España. Su origen de Documentos (RNE) d’on es desprén la poca traça del franquisme en funcionar professionalment inclús en temes de seguretat; però també, i això és més important, com es va orquestrar la transició cap a una democràcia que fos alhora respectable a ulls europeus i tolerable per les sensibilitats franquistes.

    Els que van ser protagonistes de la lluita antisubversiva expliquen com el primer servei d’informació es va crear arrel del Maig del 68 com un servei dins del Ministerio de Información per a controlar els universitaris. D’aquell grup va acabar sorgint el Servicio Central de Documentación (SECED) tutelat per Carrero Blanco i gènesi del que després s’anomenaria CESID i ara CNI.

    Cap el minut 35 del programa comencen a parlar de la col·laboració entre el SECED i el grup anomenat Promesa, on gent com Fraga, Jesús de Polanco, etc., per a trobar quadres acceptables amb els que nodrir les futures institucions democràtiques. La vigília de l’assassinat de Carrero van definir una llista de tres-centes persones, on la majoria van acabar a la UCD.

    No l’esmenten, però em ve al cap el Juan Luis Cebrián: alumne del Colegio del Pilar, fill de càrrec franquista, contractat per Polanco per a dirigir El País.

    En paraules d’un d’aquells agents, la Transición va ser una pel·lícula que va tenir els seus productors (americans), el seu director (Torcuato Fernández Miranda, coincidint amb el que diu Gregorio Morán) i els seus actors, amb el Rei i Adolfo Suárez al capdavant.

    Encara és més significativa la revelació d’un altre espia franquista: que treballant allà durant els 70 va establir i encara conserva al 2015 l’amistat d’aquells a qui investigava, “los Mújicas, los Solanas, todos estos”.

    Atado y bien atado.

    Salut i sort,
    Ivan.