Cap d’Any 2016

L’any s’acaba i pel camí han quedat lectures i petits gaudis dels que no he escrit res, per alguna raó o una altra.

Rescato sis peces que m’han colpit d’alguna manera i que segur que valorareu millor que jo.

  • 10 tesoros fotográficos rescatados del olvido. La bellesa d’algunes fotos, les històries que transmeten altres fotos, i les pròpies històries d’aquestes maletes plenes d’imatges. No us sabria dir què és més interessant. Si no recordo malament, li he d’agraïr la descoberta a l’amic Alfred.
  • Més fotografia: Los españoles que abrieron los ojos al mundo és el grandiloqüent títol d’un recull de suggerències, fotògrafs compromesos que ens apropen realitats no tan llunyanes com de vegades semblen. Els comentaris que recull l’article, millor no llegir-los.

  • Més d’El Mundo: Eva Sannum, el escote vikingo que indignó a la Corona és un article que evoca un altre article i com es va gestar. L’essència d’un cert periodisme i el factor humà, que sempre altera les fòrmules més establertes. Una història molt suggerent.

-Per a històries, les dels clàssics, que mai no passen de moda. 40 maps that explain the Roman Empire. Acostumo a criticar les infografies i l’estil àgil i naïf d’explicar coses complicades, perquè trobo que pel camí es perden molts angles, detalls, profunditat, la substància del tema. No és el cas d’aquest recull d’il·lustracions que Timothy B. Lee va recopilar i comentar a Vox.

  • Posats a contar històries, i amb el permís dels talibans autoproclamats anti-nacionalistes, també podem explicar la nostra. Del carro al twitter parteix del lloc de naixença del periodista Lluís Foix i s’eixampla fins a abastar la trajectòria vital d’una generació, la dels meus pares, que ha passat de la postguerra a la post-prosperitat. A més, valoro molt la visibilitat que se li dóna a l’entorn rural, no sempre ben retratat des dels mitjans editats a Barcelona. I, des del punt de vista personal, m’ha permès conèixer la mare d’una bona amiga.
  • El carro o el twitter no són més que eines. Les eines que fem servir, en part ens defineixen. I sembla ser que cap ho fa millor que les contrassenyes que emprem, cada dia més. The Secret Life of Passwords és un tros d’article que parla, sobretot, de les persones que som.

  • El temps passa, què és com dir la vida passa. I ens queden records.

    Què el 2017 ens porti a tots més i millor aliment pel cap, el cor, i la panxa.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Anuncis

    Jon Lord: Gemini Suite

    Després de l’èxit del Concerto for Group and Orchestra, Jon Lord va rebre l’encàrrec de la BBC de composar una segona suite.

    Portada de l'àlbum Gemini Suite, de Jon Lord, amb una imatge inspirada en la pintura de Caravaggio

    Formalment Gemini Suite està limitada per la durada d’un únic LP i això fa que algunes peces ens semblin ara excessivament curtes. Són un total de sis talls, cadascun dedicat a un instrument solista.

    Guitar és un moviment complex i ple de força que mostra les virtuts i defectes de tota la suite: força moments brillants però absència d’un fil conductor i una dispersió en l’ús de recursos instrumentals que li resten excel·lència a Gemini Suite. A més, Albert Lee és molt bo, però no és Ritchie Blackmore.

    A Piano, en contra del que hom esperaria d’un compositor que és alhora teclista, llueix tot el repartiment en diferents moments; passarà igual amb el final Organ. Com a la resta de Gemini Suite, l’instrument solista s’integra molt bé amb el seu acompanyament, tant quan és orquestral o només la banda elèctrica, però les transicions entre els moments de petits format i els de gran orquestra grinyolen una mica.

    Ian Paice, bateria de Deep Purple i amic íntim i concunyat de Jon Lord gaudeix amb Drums d’una composició on el seu domini de la percusió es pot mostrar en amplitud de recursos i profunditat d’expressió, incloent un solo de bateria que els fans de Deep Purple reconeixem com pare del que l’any següent va incloure als concerts que van quedar enregistrats al Made in Japan.

    Vocals és possiblement el moviment més representatiu del que s’ha anomenat rock simfònic. El vocalista Tony Ashton fa servir uns registres que parteixen de premises blues i sou comparables als de Joe Cocker, mentre que Yvonne Elliman fa una interpretació de caire més líric i que s’ajusta més a l’estil d’Ian Gillan. Ambdós encaixen perfectament amb l’acompanyament orquestral.

    A Bass-Guitar el baix solista de Roger Glover domina no només el ritme sinó també la tonada amb un estil d’influència jazzistica que també recorda el Made in Japan, i l’acompanyament poderós de banda i orquestra al darrera. M’ha semblat la peça on millor lliguen els dos llenguatges.

    El moviment final Organ és un vehicle pel lluïment de Jon Lord, com intèrpret i com a compositor experimental. En els seus 12 minuts hi cap de tot, des de moments melòdics fins a grandiositat hollywoodiana, i és on millor s’aprecia el seu ús de la banda de rock com un instrument més de l’orquestra. Això si, amb un moment final lleugerament decebedor.

    Em sembla una obra interessant a reivindicar.

    Adient pels qui agrada trobar música mentre cau la tempesta. Contraindicat si el que busques a un àlbum són cançons.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Pink Floyd: The Endless River

    El millor pa del món, però no hi ha res a dins de l’entrepà.

    Ja tornem a tenir aquí els Pink Floyd, músics tant genials com mal avinguts, empresaris magnífics del seu art què són capaços de reciclar unes sessions descartades fa vint anys en un nou àlbum. L’odissea de com ha sorgit The Endless River l’explica perfectament Diego A. Manrique a El País.

    Coincideixo molt amb el que diu Manrique: música molt bonica, però li falta ànima. Vint temes instrumentals i una cançó que m’han acompanyat mentre treballava i han estat ben agradables d’escoltar i m’han donat bon rotllo, però que no m’han traspassat la pell.

    David Gilmour continua tocant la guitarra meravellosament, Rick Wright creava uns ambients suggerents, i Nick Mason li dóna grandesa des de la percusió, però jo trobo a faltar la mala llet de Roger Waters. I clar, què l’obra s’ha fet com s’ha parit. En definitiva, The Endless River no és més que allò que hagués pogut embolicar una col·lecció de bones cançons dins una altra obra mestra de Pink Floyd. Es reconeix el rastre de la màgia, simplement.

    Em quedo també amb les ganes d’escoltar el que Phil Manzanera va preparar per enmig. Resulta curiós que uns músics tant suposadament allunyats estèticament hagin demanat parer a dos ex-membres de Roxy Music i Killing Joe. La identitat musical no és monolítica, els gustos són amplis, i la professió obre encara més les oïdes, suposo.

    Per cert, si podeu escollir agafeu la Deluxe Edition de The Endless River. Les tres cançons addicionals són de les millors i més animades de l’àlbum.

    Adient per escoltar mentre estàs fent quelcom que necessiti concentració. Contraindicat pels nostàlgics dels Pink Floyd dels 70.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Days of Future Passed

    Després d’haver vist la pel·lícula, que no té res a veure, toca recordar l’àlbum.

    El primer què faig és tornar a constatar que aquella etiqueta de rock simfònic agrupava moltes coses que tenien poc a veure entre elles. Aquest àlbum no té res a veure amb el Close to the Edge, Tubular Bells, Nursery Crime, Aqualung, ni amb In the Court of the Crimson King; i sóna d’una manera molt llunyana a Pictures at an Exhibition. De fet, de rock en trobo ben poc a Days of Future Passed. Si que em sembla proper, en canvi, al Tales of Mistery and Imagination que també sóna prou diferent.

    Days of Future Passed és un àlbum alegre, despreocupat, en algun moment lànguid i sempre optimista. Les lletres són naïfs i l’acompanyament musical és de vegades juganer, sempre elegant i al final èpic. Les cançons funcionen bé per si soles i la seva psicodèlia, escoltada gairebé cinquanta anys més tard és refrescant. En canvi, els passatges instrumentals, tots brillants, no tenen coherència: passem d’un bon tema a un altre igualment bo però no hi ha res que els lligui i mantingui el discurs. Potser perquè la premisa del pas d’un dia és molt feble per a sostenir tota una suite.

    El tall més conegut és Nights in White Satin, que escoltada de forma separada pot semblar empalagosa però dins de l’àlbum sóna desencaixada. És un tema molt més seriós que la resta del conjunt, i l’únic punt melancòlic. A mí m’agraden més la festivament hippy Peak Hour o els aires folk de Forever Afternoon.

    40 anys més tard, també a Days of Future Passed li va tocat tenir una edició deluxe.

    Adient per acompanyar un viatge. Contraindicada pels que necessiten escoltar com grinyola la guitarra.

    Salut i sort,
    Ivan.