Després d’haver vist la pel·lícula, que no té res a veure, toca recordar l’àlbum.

El primer què faig és tornar a constatar que aquella etiqueta de rock simfònic agrupava moltes coses que tenien poc a veure entre elles. Aquest àlbum no té res a veure amb el Close to the Edge, Tubular Bells, Nursery Crime, Aqualung, ni amb In the Court of the Crimson King; i sóna d’una manera molt llunyana a Pictures at an Exhibition. De fet, de rock en trobo ben poc a Days of Future Passed. Si que em sembla proper, en canvi, al Tales of Mistery and Imagination que també sóna prou diferent.

Days of Future Passed és un àlbum alegre, despreocupat, en algun moment lànguid i sempre optimista. Les lletres són naïfs i l’acompanyament musical és de vegades juganer, sempre elegant i al final èpic. Les cançons funcionen bé per si soles i la seva psicodèlia, escoltada gairebé cinquanta anys més tard és refrescant. En canvi, els passatges instrumentals, tots brillants, no tenen coherència: passem d’un bon tema a un altre igualment bo però no hi ha res que els lligui i mantingui el discurs. Potser perquè la premisa del pas d’un dia és molt feble per a sostenir tota una suite.

El tall més conegut és Nights in White Satin, que escoltada de forma separada pot semblar empalagosa però dins de l’àlbum sóna desencaixada. És un tema molt més seriós que la resta del conjunt, i l’únic punt melancòlic. A mí m’agraden més la festivament hippy Peak Hour o els aires folk de Forever Afternoon.

40 anys més tard, també a Days of Future Passed li va tocat tenir una edició deluxe.

Adient per acompanyar un viatge. Contraindicada pels que necessiten escoltar com grinyola la guitarra.

Salut i sort,
Ivan.