Una obra magnífica, un àlbum sensacional.

Per principi, sóc escèptic dels intents declarats de barrejar dos móns musicals diferents. La majoria de cops acostumen a sortir pastiches amorfs, obres sense quallar on hi ha els ingredients de dues tradicions, però només una ànima. Crec què acostumen a sortir millor propostes obertes de ment on, fent una obra d’un génere, incorpores recursos i influències d’altres. Per entendre’ns, trobo més rodó el resultat d’una secció de corda a Eleanor Rigby que no pas els duets d’estrella de l’òpera i estrella del rock.

Aquest Concerto for Group and Orchestra és una obra genuina, filla d’una època en que es valorava l’experimentació i d’un compositor que bevia de fonts molt diverses. He tornat a escoltar l’enregistrament de la première del 1.969 al Royal Albert Hall, aquest cop en una edició àlbum doble on s’afegeix un primer disc amb tres peces clàssiques de Deep Purple, l’engrescadora Hush, i les trencadores i magistrals Wring That Neck i Child in Time.

Pel que fa al Concerto en si, trobo que igual que a Days of Future Passed, hi ha poca integració entre el grup rock i l’orquestra simfònica, són escassos els moments en que podem sentir alhora un solista de Deep Purple acompanyat per l’orquestra, o una secció de l’orquestra com un element més del grup. En canvi, hi ha molt diàleg entre els dos cossos musicals.

De la partitura orquestral, no sé si gràcies a Jon Lord o a Malcolm Arnold, m’ha semblat trobar traces dels meus admiradíssims Stravinsky i Miklos Rozsa, que es combinen amb els passatges on el pop seixanter, amb influències del blues i d’allò què una mica més tard popularitzaria Burt Bacharach, forma un conjunt captivador. És un concert vivaç, provocador, punyent, enèrgic, que un cop escoltat et deixa bon regust i ganes de repetir, sabent que per enmig t’has perdut algun matís important.

La part més increïble del Concerto for Group and Orchestra és que després de la seva representació el 1.970 a Los Angeles es va perdre la partitura i quan van voler enregistrar-lo un altre cop el 2.011 van haver de demanar un músic què escoltant i veient l’enregistrament original tornés a escriure-la. Per cert que a la nova versió podeu trobar el Bruce Dickinson d’Iron Maiden, entre d’altres.

Adient pels curiosos que no els fa res tastar els plats exòtics i picants. Contraindicats per chill-outs, lounge bars i Paris cafès.

Salut i sort,
Ivan.