Jon Lord: Gemini Suite

Després de l’èxit del Concerto for Group and Orchestra, Jon Lord va rebre l’encàrrec de la BBC de composar una segona suite.

Portada de l'àlbum Gemini Suite, de Jon Lord, amb una imatge inspirada en la pintura de Caravaggio

Formalment Gemini Suite està limitada per la durada d’un únic LP i això fa que algunes peces ens semblin ara excessivament curtes. Són un total de sis talls, cadascun dedicat a un instrument solista.

Guitar és un moviment complex i ple de força que mostra les virtuts i defectes de tota la suite: força moments brillants però absència d’un fil conductor i una dispersió en l’ús de recursos instrumentals que li resten excel·lència a Gemini Suite. A més, Albert Lee és molt bo, però no és Ritchie Blackmore.

A Piano, en contra del que hom esperaria d’un compositor que és alhora teclista, llueix tot el repartiment en diferents moments; passarà igual amb el final Organ. Com a la resta de Gemini Suite, l’instrument solista s’integra molt bé amb el seu acompanyament, tant quan és orquestral o només la banda elèctrica, però les transicions entre els moments de petits format i els de gran orquestra grinyolen una mica.

Ian Paice, bateria de Deep Purple i amic íntim i concunyat de Jon Lord gaudeix amb Drums d’una composició on el seu domini de la percusió es pot mostrar en amplitud de recursos i profunditat d’expressió, incloent un solo de bateria que els fans de Deep Purple reconeixem com pare del que l’any següent va incloure als concerts que van quedar enregistrats al Made in Japan.

Vocals és possiblement el moviment més representatiu del que s’ha anomenat rock simfònic. El vocalista Tony Ashton fa servir uns registres que parteixen de premises blues i sou comparables als de Joe Cocker, mentre que Yvonne Elliman fa una interpretació de caire més líric i que s’ajusta més a l’estil d’Ian Gillan. Ambdós encaixen perfectament amb l’acompanyament orquestral.

A Bass-Guitar el baix solista de Roger Glover domina no només el ritme sinó també la tonada amb un estil d’influència jazzistica que també recorda el Made in Japan, i l’acompanyament poderós de banda i orquestra al darrera. M’ha semblat la peça on millor lliguen els dos llenguatges.

El moviment final Organ és un vehicle pel lluïment de Jon Lord, com intèrpret i com a compositor experimental. En els seus 12 minuts hi cap de tot, des de moments melòdics fins a grandiositat hollywoodiana, i és on millor s’aprecia el seu ús de la banda de rock com un instrument més de l’orquestra. Això si, amb un moment final lleugerament decebedor.

Em sembla una obra interessant a reivindicar.

Adient pels qui agrada trobar música mentre cau la tempesta. Contraindicat si el que busques a un àlbum són cançons.

Salut i sort,
Ivan.

Concerto for Group and Orchestra

Una obra magnífica, un àlbum sensacional.

Portada de l'àlbum Concerto for Group and Orchestra, de Deep Purple

Per principi, sóc escèptic dels intents declarats de barrejar dos móns musicals diferents. La majoria de cops acostumen a sortir pastiches amorfs, obres sense quallar on hi ha els ingredients de dues tradicions, però només una ànima. Crec què acostumen a sortir millor propostes obertes de ment on, fent una obra d’un génere, incorpores recursos i influències d’altres. Per entendre’ns, trobo més rodó el resultat d’una secció de corda a Eleanor Rigby que no pas els duets d’estrella de l’òpera i estrella del rock.

Aquest Concerto for Group and Orchestra és una obra genuina, filla d’una època en que es valorava l’experimentació i d’un compositor que bevia de fonts molt diverses. He tornat a escoltar l’enregistrament de la première del 1.969 al Royal Albert Hall, aquest cop en una edició àlbum doble on s’afegeix un primer disc amb tres peces clàssiques de Deep Purple, l’engrescadora Hush, i les trencadores i magistrals Wring That Neck i Child in Time.

Pel que fa al Concerto en si, trobo que igual que a Days of Future Passed, hi ha poca integració entre el grup rock i l’orquestra simfònica, són escassos els moments en que podem sentir alhora un solista de Deep Purple acompanyat per l’orquestra, o una secció de l’orquestra com un element més del grup. En canvi, hi ha molt diàleg entre els dos cossos musicals.

De la partitura orquestral, no sé si gràcies a Jon Lord o a Malcolm Arnold, m’ha semblat trobar traces dels meus admiradíssims Stravinsky i Miklos Rozsa, que es combinen amb els passatges on el pop seixanter, amb influències del blues i d’allò què una mica més tard popularitzaria Burt Bacharach, forma un conjunt captivador. És un concert vivaç, provocador, punyent, enèrgic, que un cop escoltat et deixa bon regust i ganes de repetir, sabent que per enmig t’has perdut algun matís important.

La part més increïble del Concerto for Group and Orchestra és que després de la seva representació el 1.970 a Los Angeles es va perdre la partitura i quan van voler enregistrar-lo un altre cop el 2.011 van haver de demanar un músic què escoltant i veient l’enregistrament original tornés a escriure-la. Per cert que a la nova versió podeu trobar el Bruce Dickinson d’Iron Maiden, entre d’altres.

Adient pels curiosos que no els fa res tastar els plats exòtics i picants. Contraindicats per chill-outs, lounge bars i Paris cafès.

Salut i sort,
Ivan.

Concerts

No fa gaire francis black demanava al seu bloc (en un article que ha desaparegut i que per tant no puc citar) si en un concierto independientemente de la música consideráis que ha de existir una estética particular, un espectáculo o con la música es suficiente. Posava com a exemples de la primera tendència Bowie, The Cure i U2; i de la segona Lou Reed o Neil Young.

Al no poder contestar allà, ho faig aquí. Aparèixer a l’escenari sense cap disfressa particular també és una estètica. Molt més informal que un atrezzo encarregat a un especialista, però també transmet un missatge i un impressió.

Tiro ara pel cantó del públic. No fa gaire vaig veure a un telenotícies d’un concert a Razzmatazz. Molta gent del públic feia servir mòbils i càmeres digitals per a filmar o veure l’escenari.

Hi trobo una gran contradicció. Un concert és per veure’l, encara que sigui malament, en directe. Per fer servir la visió perifèrica, per a sentir la música més que per escoltar-la, tot i que em molesta moltíssim tenir de veïnes a les cotorres parlanxines; un concert és per viure’l i no per passar-te l’estona filmant-lo o mirar l’escenari amb una pantalla diminuta.

Temps moderns? Vosaltres que acostumeu a fer als concerts?

Per ilustrar el tema, res millor que Deep Purple interpretant Smoke on the Water:

Salut i sort,
Ivan.

Covers

Darrerament s’estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

Bossa'n'Stones

DJs i músics brasilers, estrelles de l’electro-bossa, s’han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d’ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa’t.

Perquè la proposta de Bossa’n’Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d’unes cançons que si s’han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l’escolteu disfrutareu d’un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d’estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

Bossa'n'Stones 2

A hores d’ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d’inspiració.

Si aquests CDs són de l’estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

Reprise! When jazz meets pop

L’invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l’original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d’ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa’n’Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa’n’Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.