Buddy Rich

De Buddy Rich es va arribar a dir que era millor que Gene Krupa. Poca broma!

Va tocar amb els millors de cada època, des de Tommy Dorsey (va coincidir amb Sinatra?) fins a Louis Armstrong passant per Lionel Hampton, Art Tatum, o Charlie Parker, i quan ja era vell i estava en una etapa de plàcida jubilació en gires de poca exigència encara feia solos com aquest:

Salut i sort,
Ivan.

Highway Rider

Feia quatre anys que tenia pendent parlar-vos d’aquest disc.

Portada de l'àlbum Highway Rider, de Brad Mehldau.

Saps aquells àlbums què creus què te’ls has de tornar a escoltar, què hi ha alguna cosa què s’amaga i encara no has descobert? Que t’agraden sense saber explicar perquè i què tornes a escoltar un cop i un altre i cada cop li trobes raons noves? Benvinguts a la meravellosa música de Brad Mehldau.

L’autor i principal intèrpret explica què la música de Highway Rider parteix d’una melodia amb dos passatges enfrontats. Durant tota l’audició vas passant de moments dolços a d’altres de tensió; de passatges tendres a d’altres d’alegres; de moments intrigants a espais de pau. I no pots deixar d’escoltar el què t’ofereix un disc captivador, inquietant, magnètic, fascinant, on el piano solista llueix quan toca i on molts moments brillants són protagonitzats per les cordes o la percusió.

Adient per acompanyar moments de concentració. Contraindicat per escoltar-lo pel carrer acompanyat de sorolls.

Salut i sort,
Ivan.