Després de l’èxit del Concerto for Group and Orchestra, Jon Lord va rebre l’encàrrec de la BBC de composar una segona suite.

Formalment Gemini Suite està limitada per la durada d’un únic LP i això fa que algunes peces ens semblin ara excessivament curtes. Són un total de sis talls, cadascun dedicat a un instrument solista.

Guitar és un moviment complex i ple de força que mostra les virtuts i defectes de tota la suite: força moments brillants però absència d’un fil conductor i una dispersió en l’ús de recursos instrumentals que li resten excel·lència a Gemini Suite. A més, Albert Lee és molt bo, però no és Ritchie Blackmore.

A Piano, en contra del que hom esperaria d’un compositor que és alhora teclista, llueix tot el repartiment en diferents moments; passarà igual amb el final Organ. Com a la resta de Gemini Suite, l’instrument solista s’integra molt bé amb el seu acompanyament, tant quan és orquestral o només la banda elèctrica, però les transicions entre els moments de petits format i els de gran orquestra grinyolen una mica.

Ian Paice, bateria de Deep Purple i amic íntim i concunyat de Jon Lord gaudeix amb Drums d’una composició on el seu domini de la percusió es pot mostrar en amplitud de recursos i profunditat d’expressió, incloent un solo de bateria que els fans de Deep Purple reconeixem com pare del que l’any següent va incloure als concerts que van quedar enregistrats al Made in Japan.

Vocals és possiblement el moviment més representatiu del que s’ha anomenat rock simfònic. El vocalista Tony Ashton fa servir uns registres que parteixen de premises blues i sou comparables als de Joe Cocker, mentre que Yvonne Elliman fa una interpretació de caire més líric i que s’ajusta més a l’estil d’Ian Gillan. Ambdós encaixen perfectament amb l’acompanyament orquestral.

A Bass-Guitar el baix solista de Roger Glover domina no només el ritme sinó també la tonada amb un estil d’influència jazzistica que també recorda el Made in Japan, i l’acompanyament poderós de banda i orquestra al darrera. M’ha semblat la peça on millor lliguen els dos llenguatges.

El moviment final Organ és un vehicle pel lluïment de Jon Lord, com intèrpret i com a compositor experimental. En els seus 12 minuts hi cap de tot, des de moments melòdics fins a grandiositat hollywoodiana, i és on millor s’aprecia el seu ús de la banda de rock com un instrument més de l’orquestra. Això si, amb un moment final lleugerament decebedor.

Em sembla una obra interessant a reivindicar.

Adient pels qui agrada trobar música mentre cau la tempesta. Contraindicat si el que busques a un àlbum són cançons.

Salut i sort,
Ivan.