Jon Lord: Gemini Suite

Després de l’èxit del Concerto for Group and Orchestra, Jon Lord va rebre l’encàrrec de la BBC de composar una segona suite.

Portada de l'àlbum Gemini Suite, de Jon Lord, amb una imatge inspirada en la pintura de Caravaggio

Formalment Gemini Suite està limitada per la durada d’un únic LP i això fa que algunes peces ens semblin ara excessivament curtes. Són un total de sis talls, cadascun dedicat a un instrument solista.

Guitar és un moviment complex i ple de força que mostra les virtuts i defectes de tota la suite: força moments brillants però absència d’un fil conductor i una dispersió en l’ús de recursos instrumentals que li resten excel·lència a Gemini Suite. A més, Albert Lee és molt bo, però no és Ritchie Blackmore.

A Piano, en contra del que hom esperaria d’un compositor que és alhora teclista, llueix tot el repartiment en diferents moments; passarà igual amb el final Organ. Com a la resta de Gemini Suite, l’instrument solista s’integra molt bé amb el seu acompanyament, tant quan és orquestral o només la banda elèctrica, però les transicions entre els moments de petits format i els de gran orquestra grinyolen una mica.

Ian Paice, bateria de Deep Purple i amic íntim i concunyat de Jon Lord gaudeix amb Drums d’una composició on el seu domini de la percusió es pot mostrar en amplitud de recursos i profunditat d’expressió, incloent un solo de bateria que els fans de Deep Purple reconeixem com pare del que l’any següent va incloure als concerts que van quedar enregistrats al Made in Japan.

Vocals és possiblement el moviment més representatiu del que s’ha anomenat rock simfònic. El vocalista Tony Ashton fa servir uns registres que parteixen de premises blues i sou comparables als de Joe Cocker, mentre que Yvonne Elliman fa una interpretació de caire més líric i que s’ajusta més a l’estil d’Ian Gillan. Ambdós encaixen perfectament amb l’acompanyament orquestral.

A Bass-Guitar el baix solista de Roger Glover domina no només el ritme sinó també la tonada amb un estil d’influència jazzistica que també recorda el Made in Japan, i l’acompanyament poderós de banda i orquestra al darrera. M’ha semblat la peça on millor lliguen els dos llenguatges.

El moviment final Organ és un vehicle pel lluïment de Jon Lord, com intèrpret i com a compositor experimental. En els seus 12 minuts hi cap de tot, des de moments melòdics fins a grandiositat hollywoodiana, i és on millor s’aprecia el seu ús de la banda de rock com un instrument més de l’orquestra. Això si, amb un moment final lleugerament decebedor.

Em sembla una obra interessant a reivindicar.

Adient pels qui agrada trobar música mentre cau la tempesta. Contraindicat si el que busques a un àlbum són cançons.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Concerto for Group and Orchestra

Una obra magnífica, un àlbum sensacional.

Portada de l'àlbum Concerto for Group and Orchestra, de Deep Purple

Per principi, sóc escèptic dels intents declarats de barrejar dos móns musicals diferents. La majoria de cops acostumen a sortir pastiches amorfs, obres sense quallar on hi ha els ingredients de dues tradicions, però només una ànima. Crec què acostumen a sortir millor propostes obertes de ment on, fent una obra d’un génere, incorpores recursos i influències d’altres. Per entendre’ns, trobo més rodó el resultat d’una secció de corda a Eleanor Rigby que no pas els duets d’estrella de l’òpera i estrella del rock.

Aquest Concerto for Group and Orchestra és una obra genuina, filla d’una època en que es valorava l’experimentació i d’un compositor que bevia de fonts molt diverses. He tornat a escoltar l’enregistrament de la première del 1.969 al Royal Albert Hall, aquest cop en una edició àlbum doble on s’afegeix un primer disc amb tres peces clàssiques de Deep Purple, l’engrescadora Hush, i les trencadores i magistrals Wring That Neck i Child in Time.

Pel que fa al Concerto en si, trobo que igual que a Days of Future Passed, hi ha poca integració entre el grup rock i l’orquestra simfònica, són escassos els moments en que podem sentir alhora un solista de Deep Purple acompanyat per l’orquestra, o una secció de l’orquestra com un element més del grup. En canvi, hi ha molt diàleg entre els dos cossos musicals.

De la partitura orquestral, no sé si gràcies a Jon Lord o a Malcolm Arnold, m’ha semblat trobar traces dels meus admiradíssims Stravinsky i Miklos Rozsa, que es combinen amb els passatges on el pop seixanter, amb influències del blues i d’allò què una mica més tard popularitzaria Burt Bacharach, forma un conjunt captivador. És un concert vivaç, provocador, punyent, enèrgic, que un cop escoltat et deixa bon regust i ganes de repetir, sabent que per enmig t’has perdut algun matís important.

La part més increïble del Concerto for Group and Orchestra és que després de la seva representació el 1.970 a Los Angeles es va perdre la partitura i quan van voler enregistrar-lo un altre cop el 2.011 van haver de demanar un músic què escoltant i veient l’enregistrament original tornés a escriure-la. Per cert que a la nova versió podeu trobar el Bruce Dickinson d’Iron Maiden, entre d’altres.

Adient pels curiosos que no els fa res tastar els plats exòtics i picants. Contraindicats per chill-outs, lounge bars i Paris cafès.

Salut i sort,
Ivan.