No fa gaire francis black demanava al seu bloc (en un article que ha desaparegut i que per tant no puc citar) si en un concierto independientemente de la música consideráis que ha de existir una estética particular, un espectáculo o con la música es suficiente. Posava com a exemples de la primera tendència Bowie, The Cure i U2; i de la segona Lou Reed o Neil Young.

Al no poder contestar allà, ho faig aquí. Aparèixer a l’escenari sense cap disfressa particular també és una estètica. Molt més informal que un atrezzo encarregat a un especialista, però també transmet un missatge i un impressió.

Tiro ara pel cantó del públic. No fa gaire vaig veure a un telenotícies d’un concert a Razzmatazz. Molta gent del públic feia servir mòbils i càmeres digitals per a filmar o veure l’escenari.

Hi trobo una gran contradicció. Un concert és per veure’l, encara que sigui malament, en directe. Per fer servir la visió perifèrica, per a sentir la música més que per escoltar-la, tot i que em molesta moltíssim tenir de veïnes a les cotorres parlanxines; un concert és per viure’l i no per passar-te l’estona filmant-lo o mirar l’escenari amb una pantalla diminuta.

Temps moderns? Vosaltres que acostumeu a fer als concerts?

Per ilustrar el tema, res millor que Deep Purple interpretant Smoke on the Water:

Salut i sort,
Ivan.