Slash, St. Jakobshalle Basel, 15-NOV-2014

Un concert de l’alçada d’un campanar.

slash-jakobshalle

Curiós el cas de Slash. Tothom el té encara com el guitarra de Guns n’ Roses i no ha assolit el mateix reconeixement per la seva més que interessant carrera en solitari. Penso que pel fet què ell no canta. Gent com Mark Knopfler, Sting o Eric Clapton al ser els frontmen de les seves bandes ja van construir la seva marca personal abans de volar sols, mentre que Slash ha trigat un munt en posar el seu nom al davant de tot.

La qüestió és que el St. Jakobshalle va acollir un concert molt millor que molt bo. Slash va fer servir bàsicament el repertori dels seus darrers dos àlbums Apocalyptic Love i World on Fire i li va afegir clàssics dels Guns n’Roses, especialment de l’Appetite for Destruction que potser van fregar la tercera part del repertori, i només un parell de cançons del seu primer àlbum en solitari i una altra de Velvet Revolver.

I com és un concert d’un guitarra de rock dur que frega la cinquantena? Doncs tota una lliçó pels molts jovenets que es pensen que la intensitat musical es mesura en les ganyotes, contorsions i quantitat de pell que poden mostrar a l’escenari. Canya des del primer moment i fins el final. Dues hores de concert amb només una balada per enmig i un descans de menys d’un minut abans del bis final. Si vols metal, un concert de Slash és el lloc.

El concert va començar amb Ghost seguida de Night Train en el que va ser la tònica de la nit: un parell de cançons de Slash i a continuació un èxit dels Guns n’Roses. De les cançons esperades va faltar el It’s So Easy i es van afegir The Dissident i un fantàstic solo de més de cinc minuts alternant melodia i virtuosisme que va donar pas al final, apoteòsic, amb World on Fire, Anastasia, Sweet Child o’ Mine i Avalon, i bis va ser Paradise City. Aquest setlist és incomplert i incorrecte, molt més fiable aquesta descripció.

Slash va mostrar tota la seva tècnica instrumental. No només rapidesa en la digitació, que aquest senyor sap aguantar les notes i fer solos que tenen tonada i t’agrada escoltar, no només t’abrumen de notes. I el seu ja clàssic del hard rock sosté la comparació amb els clàssics del génere. La única incògnita que em va quedar és quina tècnica empra per a que no se li caigui el barret quan belluga tant el coll com la resta del cos a tota velocitat.

La banda d’acompanyament és solvent amb menció especial a un Myles Kennedy que està molt bé en tot el repertori excepte en els aguts de You Could Be Mine. La banda que toca al disc ve reforçada amb un guitarra addicional i dissabte va haver de patir una mica d’excés de greus en la mescla que no deixava apreciar bé la bateria.

Abans, els Monster Truck van lliurar una hora de heavy metal tant fidel als cànons com poc innovador.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s