Cap d’Any 2016

L’any s’acaba i pel camí han quedat lectures i petits gaudis dels que no he escrit res, per alguna raó o una altra.

Rescato sis peces que m’han colpit d’alguna manera i que segur que valorareu millor que jo.

  • 10 tesoros fotográficos rescatados del olvido. La bellesa d’algunes fotos, les històries que transmeten altres fotos, i les pròpies històries d’aquestes maletes plenes d’imatges. No us sabria dir què és més interessant. Si no recordo malament, li he d’agraïr la descoberta a l’amic Alfred.
  • Més fotografia: Los españoles que abrieron los ojos al mundo és el grandiloqüent títol d’un recull de suggerències, fotògrafs compromesos que ens apropen realitats no tan llunyanes com de vegades semblen. Els comentaris que recull l’article, millor no llegir-los.

  • Més d’El Mundo: Eva Sannum, el escote vikingo que indignó a la Corona és un article que evoca un altre article i com es va gestar. L’essència d’un cert periodisme i el factor humà, que sempre altera les fòrmules més establertes. Una història molt suggerent.

-Per a històries, les dels clàssics, que mai no passen de moda. 40 maps that explain the Roman Empire. Acostumo a criticar les infografies i l’estil àgil i naïf d’explicar coses complicades, perquè trobo que pel camí es perden molts angles, detalls, profunditat, la substància del tema. No és el cas d’aquest recull d’il·lustracions que Timothy B. Lee va recopilar i comentar a Vox.

  • Posats a contar històries, i amb el permís dels talibans autoproclamats anti-nacionalistes, també podem explicar la nostra. Del carro al twitter parteix del lloc de naixença del periodista Lluís Foix i s’eixampla fins a abastar la trajectòria vital d’una generació, la dels meus pares, que ha passat de la postguerra a la post-prosperitat. A més, valoro molt la visibilitat que se li dóna a l’entorn rural, no sempre ben retratat des dels mitjans editats a Barcelona. I, des del punt de vista personal, m’ha permès conèixer la mare d’una bona amiga.
  • El carro o el twitter no són més que eines. Les eines que fem servir, en part ens defineixen. I sembla ser que cap ho fa millor que les contrassenyes que emprem, cada dia més. The Secret Life of Passwords és un tros d’article que parla, sobretot, de les persones que som.

  • El temps passa, què és com dir la vida passa. I ens queden records.

    Què el 2017 ens porti a tots més i millor aliment pel cap, el cor, i la panxa.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Anuncis

    Més adéus

    M’entero, d’una tacada, del traspàs de Francisco González Ledesma, i de què el seu fill és el periodista Enric González.

    Dues plomes que he admirat com a periodistes però que no he tastat prou com a escriptors, i dues persones que m’han agradat sempre que els han fet alguna entrevista. D’aquells que, sense pretendre-ho, desmitifiquen i revaloritzen la figura de l’intel·lectual, i donen prestigi a l’Espanyol.

    El País, on va treballar molts anys el fill, ha publicat un article prou bo sobre el pare, però la millor elegia de González Ledesma la va signar abans d’hora l’Enric. Llegint-la, m’entero que el pare literari de l’inspector Méndez també va ser un dels personatges reals de El invierno del dibujante de Paco Roca.

    Molt donar-me-les de culte i resulta que no m’entero de res.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Regal de Reis: Lectures

    De regal de Reis, lectures. Coses què m’ha agradat llegir, no necessàriament actuals, i què he anat recopilant durant els darrers temps.

    Perquè els bons reportatges o entrevistes no caduquen, són com el vi. I el temps dóna perspectiva.

    Teniu per remenar, escollir i pensar.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Bon viatge, Senyor Barril

    Dissabte em vaig endur un gran disgust amb la notícia del traspàs del Joan Barril.

    Foto del Joan Barril a la Gran Enciclopèdia Catalana

    No recordo quan el vaig descobrir però si de la gran alegria de poder-lo escoltar gràcies a la independència. La meva, és clar. Els pisets de solter tenen més avantatges a banda del que tothom parla, i un és el de poder escollir l’emisora que vols escoltar. I El Cafè de la República va esdevenir el meu restaurant virtual on sopar o el lloc on fer el te de després.

    I els meus vespres, i els de molts altres, van gaudir de la serenor i l’elegància d’un Senyor que es negava a participar del soroll, el sensacionalisme, el continu intercanvi de declaracions buides de contingut i les tècniques innovadores de captar més audiència. El valor de la paraula, la pausada reflexió i un cert distanciament amb l’actualitat, què haurien de ser el mantra del millor periodisme, en el programa de ràdio del Barril esdevenien un oasi que permetia pensar tranquilament en com encarariem l’endemà.

    Aquest distànciament, tendre, ple de comprensió amb les misèries dels humans que protagonitzen les notícies, amb un humor molt discret que no arribava a la ironia, el va mantenir en els seus articles a El Periódico. Recordo especialment el goig que em va fer la lectura d’un sobre la condició de pare, tema al que va dedicar algun dels seus llibres.

    El darrer cop que vaig baixar-me un podcast de la República va ser per escoltar una entrevista al Jordi Tardà, però en Joan Barril ja era molt malalt i no hi va participar. I a partir d’ara ja només podrem enyorar-lo.

    Bon viatge  Senyor Barril,
    Ivan.