Pink Floyd: The Endless River

El millor pa del món, però no hi ha res a dins de l’entrepà. Ja tornem a tenir aquí els Pink Floyd, músics tant genials com mal avinguts, empresaris magnífics del seu art què són capaços de reciclar unes sessions descartades fa vint anys en un nou àlbum. L’odissea de com ha sorgit The Endless River l’explica perfectament Diego A. Manrique a El País. Coincideixo molt amb el que diu Manrique: música molt bonica, però li falta ànima. Vint temes instrumentals i una cançó que m’han acompanyat mentre treballava i han estat ben agradables d’escoltar i m’han donat bon rotllo, però … Continua la lectura de Pink Floyd: The Endless River

Manrique, sempre

El seu darrer i magnífic article em dóna l’excusa per a recomenar-vos el bloc a El País del Diego A. Manrique, crític i locutor històric de Radio 3. Home de gustos eclèctics i de discurs punyent, Manrique reuneix vàries coses que m’agraden en un crític: no li fa res criticar els patums habituals (Springsteen, per exemple); em descobreix territoris que jo no hagués gosar explorar per mi mateix (francis: això no ho pots deixar passar); no acostuma a recomenar gratuïtament grups desconeguts per a ventar-se què coneix més que ningú més; però si què s’atura en allò que altres considerarien anècdotes o … Continua la lectura de Manrique, sempre