Collonades nacionalistes

Diuen, alguns, que viatjar et cura de la malaltia del nacionalisme. No sé si és cert, però que et dóna més perspectiva, d’això no en dubto pas.

Quan vam arribar a Suïssa la meva filla tenia poc més de dos anys. Parlar, només parlava en català. Sabia algunes paraules en castellà i en anglès, però no els ha fet servir mai per expressar-se. I prou.

El primer dia que va entrar a la llar d’infants jo estava aterrit. Ni l’alemany ni el suís alemany s’assemblen gens al català, i ella havia de quedar-se sola envoltada de gent que no entenia. Crec que les professores em van identificar ràpid com el pesat estranger que no parava de demanar com li anava a la seva nena.

Any i mig més tard hem hagut d’emplenar els formularis per la seva escolarització el proper curs, l’equivalent al P-4. Hi ha un apartat dedicat al tema lingüístic i li hem demanat a la professora què posar. “Digueu que té nivell natiu de suís alemany, ella l’entén i el parla perfecte”. Jo m’estimo molt la meva filla, què és la més llesta i més guapa i més de tot del món mundial; però sé què no és una superdotada.

I ara he d’empassar-me que un ex-director de l’Advocacia de l’Estat a Barcelona ha guanyat un pols jurídic a la Generalitat perquè a la seva filla no li van poder donar prou hores de P-4 i P-5 en castellà i això ha obligat l’alumna a realitzar un sobreesforç innecessari. Ho expliquen els de El País.

Collonades. A banda que la seva filla disposa de canals de televisió i un ambient cultural en castellà prou abundant si viu a Barcelona, trobo molt difícil que sabent castellà no entenguès perfectament el català. I més a nivell de P-4. És més, encara que no entenguès les paraules, estic convençut que entendria perfectament el que li diuen; ho dic perquè la meva fill mira els dibuixos animats en qualsevol idioma, incloent rus i portuguès, i ho pilla tot.

A segons qui, li convindria viatjar més i espabilar-se. I deixar-se de collonades.

Salut i sort,
Ivan.

Temporalitat

Tots els experts econòmics coincideixen què un dels problemes principals de l’economia espanyola rau en el seu mercat de treball. En concret en la diferència massa gran què hi ha entre gaudir la minsa protecció d’un contracte indefinit o estar contractat temporalment o per obra i servei.

Per exemple, aquí teniu les opinions de recent premi Nobel Jean Tirole.

No en tenen ni puta idea.

El problema, pontifico jo què no en sé gens d’economia, és què es fa servir una eina per aconseguir quelcom pel que no ha estat dissenyada. Oi què a ningú no se li acut tallar-se les ungles amb una serra mecànica? O pintar la paret de casa amb rotulador?

En canvi, tots coneixem infermeres o auxiliars, mestres, professors d’universitat, administratius, etc., què han treballat durant anys o fins i tot décades a l’administració pública com a interins. I també a economistes, informàtics, enginyers, o el què volgueu que van encadenant contractes temporals sense moures de cadira dins d’una mateixa empresa. O inclús van canviant d’empresa però no de cap ni de responsabilitat.

Si, ja ho sé què els advocats poden defensar qualsevol cosa escrita en un contracte o una llei, i què els gestors empresarials poden defensar amb números actuals allò què el sentit comú ha considerat com estrany durant tota la vida. Però això no és tot.

Si hi ha una feina què per definició és temporal és la de càrrec públic. Si algú (per exemple, el Gallardón) es presenta a President de la seva comunitat autònoma, sap què quan perdi les eleccions haurà de buscar-se feina d’una altra cosa. D’alcalde o de ministre, per exemple, com fa tothom… o tornar a la seva antiga professió. Oi?

Llavors, com és què es munten xiringuitos per a regalar-els una paga indefinida i sense requeriments al contracte?

Hi ha un munt de situacions professionals què per la seva naturalesa demanen estabilitat i tranquilitat. I d’altres què no, i allà es justifica la temporalitat.

Però mantenir 15 anys d’interina a una auxiliar de clínica i pagar-li una jubilació daurada a algú que ja sabia que estava de pas és ser molt inútil.

Salut i sort,
Ivan.

Alberto dimiteix, Mariano continua

Ves per on, a Espanya si que hi ha ministres que dimiteixen.

Alberto Ruiz-Gallardón plega després de ser completament desautoritzat pel seu cap Mariano Rajoy. Em sembla una decisió procedent, digna i molt bona pel país. Gallardón, polític de cap a peus, sap perfectament que un polític que no té completa llibertat de moviments és un ninot; i després d’haver passat per secretaria general del partit, presidència de govern autonòmic, alcaldia, i ministeri, ja no pot admetre el paper de ninot.

El ministre que en teoria havia de gestionar l’adéu definitiu d’ETA no ha aportat res en aquest assumpte tant important del que algun dia caldrà fer net, i si ha protagonitzat tres anys plens de polèmiques per l’augment de taxes, l’anunciada però no executada reforma de l’aparell de justícia i, molt especialment, el tema de l’avortament.

Marxa donant un cop de porta que en altres èpoques hagués estat sensacional. Acusant amb elegància el seu cap d’haver traït el programa del partit (“Yo asumí el compromiso de reformar la ley del aborto como consecuencia del encargo de responsabilidades que se hizo en el Gobierno a comienzos de legislatura. Lo hice de acuerdo con lo que había sido la doctrina de nuestro partido y con el criterio establecido en el recurso de inconstitucionalidad de nuestro partido contra la Ley de 2010“, segons El País) llença un dard que potser farà servir la dreta extrema. Però a hores d’ara, algú pot nomenar algun altre líder popular amb un càrrec públic en exercici? Imputada l’Esperanza, retirat l’Aznar, dimitit Gallardón, Don Mariano és ara mateix l’únic póster possible de la dreta a la dreta del PSOE.

Enrera queden quatre anys (des que el govern socialista aprovés la llei encara vigent) de molta crispació (en aquest tema, si) i molta despesa d’esforç i de recursos en lluitar contra una llei que, al final, sembla què els què tant la criticaven l’acabaran consolidant. I la sensació que tot plegat no era més que una enorme maniobra de distracció social que ha durat el mateix què les mesures més impopulars del govern i mentre els casos més escandalosos de corrupció aportaven novetats.

Al davant hi ha un any electoral (municipals i autonòmiques a la primavera, generals a la tardor) i una esquerra dividida i sense cap líder clar. I un nou i molt més apassionant aglutinador d’atenció: Mas y sus secuaces.

No sé si al final descobrirem que Mariano Rajoy és millor polític (no dic governant!) del que semblava.

Salut i sort,
Ivan.

Referèndums i altres decisions difícils

Llegeixo un cop més amb gran interès intel·lectual i no menys distància ideològica la opinió de Francesc de Carreras, publicada a El País, contra els referèndums com a instrument de decisió política.

L’article sosté dues opinions, una sobre el mecanisme i l’altra sobre qui el fa servir. De lluny, la més inquietant és l’afirmació amb que finalitza el primer paràgraf:

El voto directo de los ciudadanos sólo expresa la suma de sus voluntades individuales, pero no asegura que estas voluntades se hayan formado de una manera adecuada a los fines que se pretenden, es decir, no asegura que los votantes, todos los ciudadanos, sean plenamente conocedores de todas las consecuencias de su voto y de que este sirva a sus propios intereses.

Això discuteix un dels pilars de les democràcies serioses (no les orgàniques): el sufragi universal, el fet que tothom té el mateix dret a opinar i decidir, i què tots som iguals en aquest sentit, independentment què uns siguin catedràtics en Dret Constitucional i els altres només sabem que la justícia és una estàtua què porta una bena davant dels ulls. Considerar que algú (major d’edat i en plena possessió de les seves facultats psíquiques) no està capacitat per votar em recorda molt més a Francisco Franco, Mario Conde i Josef Stalin què no pas a Thomas Jefferson.

L’altre argument, que la simplicitat de la pregunta amaga la complexitat de la qüestió, té molta més miga i no és solucionable completament amb mesures polítiques. Per molt perfecte que sigui el mecanisme de decisió, l’arribada d’informació independent, veraç, completa i plural als electors no és només responsabilitat de les administracions públiques, sinó principalment dels mitjans de comunicació. Recordo que Jefferson va escriure que preferia una dictadura amb diaris independents què no pas una democràcia sense mitjans de comunicació crítics…

Però apliquem l’argument de la complexitat de la qüestió a la pedra fundacional de la democràcia espanyola, és a dir, la Constitució del 77. Gràcies al senyor De Carreras podem demanar-nos si tots els electors catalans que van votar-hi a favor ho van fer perquè volien la solució autonomista del Título VIII; o si ho feien per alguns altres apartats del mateix text però en desacord amb aquest Título. Alguns arguments molt repetits des de La Moncloa i el carrer Ferraz podrien caure definitivament.

Però si això són decisions difícils (sempre ho són quan es tracta de temes importants) hi ha quelcom pitjor: les decisions impossibles. Com la que està patint un conegut meu, que fins ara viu a un pis gran i antic a l’Avinguda Madrid, i estava pensant de mudar-se a un piset al Carrer Independència. Ho va comentar a un dinar familiar i ara hi ha parents que no deixen de donar-li la brasa amb unes promocions que estan a punt de sortir a la Via Tercera. Uns apartaments moderns, sempre assolellats, en unes condicions molt avantatjoses i amb uns veïns simpatiquíssims. El meu conegut no deixa de buscar per internet però no troba cap oferta concreta sobre aquesta llar futura tant prometedora. I per tant, no pot prendre la decisió que els seus parents li demanen.

Decidir entre dos futurs incerts és difícil; però entre un futur incert i un somni, poc aconsellable.

Salut i sort,
Ivan.