Ves per on, a Espanya si que hi ha ministres que dimiteixen.
Alberto Ruiz-Gallardón plega després de ser completament desautoritzat pel seu cap Mariano Rajoy. Em sembla una decisió procedent, digna i molt bona pel país. Gallardón, polític de cap a peus, sap perfectament que un polític que no té completa llibertat de moviments és un ninot; i després d’haver passat per secretaria general del partit, presidència de govern autonòmic, alcaldia, i ministeri, ja no pot admetre el paper de ninot.
El ministre que en teoria havia de gestionar l’adéu definitiu d’ETA no ha aportat res en aquest assumpte tant important del que algun dia caldrà fer net, i si ha protagonitzat tres anys plens de polèmiques per l’augment de taxes, l’anunciada però no executada reforma de l’aparell de justícia i, molt especialment, el tema de l’avortament.
Marxa donant un cop de porta que en altres èpoques hagués estat sensacional. Acusant amb elegància el seu cap d’haver traït el programa del partit (“Yo asumí el compromiso de reformar la ley del aborto como consecuencia del encargo de responsabilidades que se hizo en el Gobierno a comienzos de legislatura. Lo hice de acuerdo con lo que había sido la doctrina de nuestro partido y con el criterio establecido en el recurso de inconstitucionalidad de nuestro partido contra la Ley de 2010“, segons El País) llença un dard que potser farà servir la dreta extrema. Però a hores d’ara, algú pot nomenar algun altre líder popular amb un càrrec públic en exercici? Imputada l’Esperanza, retirat l’Aznar, dimitit Gallardón, Don Mariano és ara mateix l’únic póster possible de la dreta a la dreta del PSOE.
Enrera queden quatre anys (des que el govern socialista aprovés la llei encara vigent) de molta crispació (en aquest tema, si) i molta despesa d’esforç i de recursos en lluitar contra una llei que, al final, sembla què els què tant la criticaven l’acabaran consolidant. I la sensació que tot plegat no era més que una enorme maniobra de distracció social que ha durat el mateix què les mesures més impopulars del govern i mentre els casos més escandalosos de corrupció aportaven novetats.
Al davant hi ha un any electoral (municipals i autonòmiques a la primavera, generals a la tardor) i una esquerra dividida i sense cap líder clar. I un nou i molt més apassionant aglutinador d’atenció: Mas y sus secuaces.
No sé si al final descobrirem que Mariano Rajoy és millor polític (no dic governant!) del que semblava.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!