Vergonya aliena

Dijous vaig escriure un article sobre el cas del ministre Soria i el vaig programar per a que es publiquès dissabte, convençut que Rajoy i el PP tornarien a prendre la iniciativa de no fer res. No he sortit profeta…

Però un cop llegeixo a l’Ara les explicacions que ha donat el ja ex-polític canari, trobo que la major part de l’article encara s’aguanta.

Si no ho he entès malament, el ministre Soria havia fet un Pujol.

La comparació és pertinent. Potser no en el terreny jurídic, que ja se sap que no hi ha dos casos iguals, però el terreny jurídic s’ha convertit en l’amagatall preferit pels advocats i els que volen amagar vergonyes sota tones de paperassa i anys de procediment. I també, buscar refugi en l’arbitri d’algun jutge de confianza.

Però és pertinent, com dic, en termes polítics. Amb la mà esquerra amagar diners de la hisenda pública mentre amb la mà dreta es gasten diners públics i amb la boca es venen valors i s’exigeix compliment.

Afegim que el Ministre Montoro sanciona molt discretament José María Aznar quan abans havia esbombat el d’Errejón, per exactament la mateixa sanció, i el mateix Pujol per allò més gros.

L’afirmació de Soria que Rajoy havia promés recolzar-lo si es mantenia al govern, que no m’ho crec, compromet un cop més el Presidente i la seva tolerància a la corrupció dels seus col·laboradors. I el seu silenci o manca d’una condemna clara sobre el cas el retrata encara més i fa molt difícil qualsevol aliança entre els que ballaven la cançó del tres per cent i el PP liderat per Rajoy.

La manca de contundència i evident doble vara de mesurar atorguen a més una bala d’or a Artur Mas i el seu partit per a una resurrecció política que alguns veiem tan complicada com la de Llàtzer. Pujol va confessar per sorpresa; Soria ha dimitit després de mentir reiteradament.

Tot plegat ens aboca a un govern espanyol liderat per una fràgil agrupació de forces i amb una sòlida oposició de dretes, amb una gran divisió social sobre com cal fer net. Mala peça al teler.

Com és costum, els casos de corrupció retraten no només els imputats sinó també la immensa majoria dels opinadors. És a dir, a gairebé tota Espanya.

Si ho fa l’adversari, és imperdonable; si ho fa un dels meus, només pecata minuta. Fa temps que hi insisteixo: aquesta porqueria moral és un llast que cap país pot sofrir. L’expressió que millor recull aquest escenari és la de vergonya. Aliena?

Per a poder avançar cal primer fer net. I per fer net cal adonar-se que s’ha de netejar arreu, completament. I per a poder emprendre aquest camí calen líders (plural!) de gran talla: ben preparats professionalment i amb un lideratge fort que els permeti enfonsar la pròpia casa per tornar-la a edificar.

Líders que només poden sorgir d’una societat malalta que alhora condemna la corrupció dels altres i perdona la dels propis, en una mena de fanatisme de baixa intensitat que embussa els raonaments i només afavoreix els defensors del statu quo.

Sé que sóc pesat i em repeteixo més que l’allioli, però és el que hi ha quan comentes la política o la història d’Espanya. Es repeteix un cop i un altre. Sísif possiblement era espanyol.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Fumata grisa

El procés continua amb la seva dinàmica de superar pretesos match balls en el darrer segon. Recordeu que la pregunta, la consulta i la coalició Junts pel Si ja es van decidir quan no quedava més remei que assolir un pacte, el que fos, millor que no posar-se d’acord.

Havent expressament llegit només piulades i titulars i no encara cap article ni biografia del Carles Puigdemont, apunto una llarga llista de comentaris que em venen al cap.

  1. Ni Catalunya (com va profetitzar l’Aznar) ni el soberanisme s’han trencat, de moment. Hi ha acord per escollir President i ja veurem quant dura i com funciona l’acord de la legislatura de la ruptura. La nave va.
  2. L’acord de govern és, a la pràctica, un llistat de bones intencions. Quan els funcionaris del Ministerio de Hacienda han de donar la seva aprovació a qualsevol factura que vulgui pagar la Generalitat, el concepte govern autònom és pura ficció. Els que es callen això, i són molts més que Ciutadans i PP, és perquè això ja els està bé.

  3. Mas, gran orador, ha comès un gravíssim error amb l’expressió “corregir el resultat de les urnes”.

  4. Artur Mas era el problema, el culpable, l’origen de tots els mals. Hi havia un insòlit consens entre unionistes, esquerra tradicional i opinadors diversos, des de Catalunya Si Que Es Pot fins a l’Alejo Vidal-Quadras. El mateix consens que assoleixen aquests mateixos en posar cara llarga i criticar l’acord. S’han quedat sense discurs i han de renovar l’argumentació. Una feinada.

  5. Especialment hilarant és l’actitud dels ara irrellevants (l’aritmètica parlamentària és implacable) que abans havien format tripartits i havien predicat ¿sincerament? les bondats dels pactes entre forces d’esquerres.

  6. Recordeu: a JxSi hi ha CDC i part de UDC, però també ERC i gent que s’ha deslligat del PSC, ICV i altres caus per abraçar el soberanisme. Qualsevol anàlisi que menysprei el seu factor esquerrà falta a la veritat. La situació política a Catalunya és extremadament complexa i la indpendència, no ja la qüestió nacional, és l’eix del debat.

  7. Les CUP han posat molt d’èmfasi en les seves declaracions en les garanties que exigien a JxSi a l’hora d’aplicar els acords. La sorpresa ha estat aquesta cessió de dos diputats en vots i deliberacions (però no en adscripció ni subvencions) que s’haurà d’explicar molt bé per a satisfer tant les seves bases com els voltors de la opinió publicada.

  8. L’escenificació de l’acord ha estat espantosa, especialment pels cupaires. No m’empasso que ni el nom del nou President ni la història dels dos diputats es posessin sobre la taula per primer cop dissabte. Tothom sabia que un acord entre els anticapitalistes i una coalició on havia liberals i democristians seria dificilíssima. Es podia haver presentat molt millor.

  9. Carles Puigdemont i Casamajó (comencem ja a fer broma amb els catalaníssims cognoms?) és gironí. Això ja és una novetat en un sistema polític dominat fins ara per fills de la burgesia barcelonina. Igual que va passar amb Carod Rovira, té una xarxa de contactes i influències completament diferent. No sé la llibertat d’actuació que tindrà efectivament, però aquí hi ha un factor de renovació important.

  10. Tant JxSi com la CUP tenen el que volien: un President i un acord de suport parlamentari, els primers; el cap de Mas i un paquet social, els segons.

  11. Les CUP, ara de debó, han passat de jugar als campeonats municipals a la lliga catalana. És un canvi d’activitat, perquè la política d’un nivell no té res a veure amb la de l’altre, i demana crèixer. I crèixer, fa mal. Hi ha dos diputats que “faran un pas al costat”, a banda dels cedits; hi havia moltes cares llargues quan els cupaires han presentat l’acord; i la sensació que lles noves cares de les CUP no assoleix el nivell dels Fernández, Arrufat i Baños. Hi haurà novetats i no descarto que el suport parlamentari cupaire no sigui tant estable com es preveu.

  12. Mas diu que segueix a la política. Això pot ser bo per CDC, que necessita refer-se urgentment: refundar-se per fer neteja, redefinir-se com a independentista (o no!), reorientar-se en objectius tàctics (ha mort el peix al cove, de debó?) i programàtics i potser fins i tot, ideològics (què passarà amb els escindits d’Unió?). Però és molt dolent pel Carles Puigdemont, que té a sobre la sospita de ser un home de palla.

  13. Recordeu aquell anunci del Scattergories? Com que jo no guanyo, m’emporto el joc a casa. Els indepes han acceptat barco i han deixat l’oposició amb un pas de nas, quan ja estaven cel·lebrant la convocatòria d’una nova oportunitat electoral. La seva escassa influència i nul·la capacitat per assolir acords queda palesa. Ara mateix hi ha una rassa molt profunda i ja veurem com d’ampla entre els independentistes i la resta. Entre que defensen el dret a decidir i els que no, ho veurem de seguida.

  14. Les altres esquerres catalanes han tingut dos mesos llargs per provar de seduir les CUP i atreure ERC a un ampli pacte en defensa de l’autodeterminació, etc. Segurament no hagués cuallat, però podia haver esguerrat JxSi i l’independentisme. Naturalment, no podem saber què ha passat darrera el teló, però a l’escenari han estat molt aturats. I ara es queixen que els altres s’han mogut.

  15. En un moment en que l’acord a Catalunya semblava impossible i per tant noves eleccions molt aviat el més probable, Compromís ha fet el que sempre ha fet l’esquerra socialista catalana: entre els seus interessos a Espanya o recolzar els seus col·legues a Catalunya han escollit la primera opció i prescindir “de qualsevol línia vermella”. L’abast polític del terme Països Catalans ha quedat enterrat.

  16. Miquel Iceta pot haver-se marcat un Anna Gabriel antològic: “unes eleccions mai no són una mala idea”. El que s’oposa al referèndum demana eleccions en nom de la democràcia. La maquinària mediàtica que té en contra no és tant potent com la que el recolza, però ell ja ho ha soltat.

  17. Ara, Espanya. Quan més s’escalfa l’elecció del nou Presidente (curiosament ningú no parla de programes ni propostes més enllà del possible referèndum català) ja ha tornat a sorgir el cas Bárcenas i no descarto que al Pedro Sánchez li treguin draps bruts de quan era conseller a Caja Madrid. En una lluita tant ferotge acostumen a cuallar les solucions fàcils i, opino jo, trobar parella sempre és més fàcil que muntar un trio. Aposto més que mai per un govern PP+PSOE.

Vivim temps polítics apassionants.

Salut i sort,
Ivan.

La mateixa vella política

Si algú encara té alguna esperança en la regeneració política a Espanya, si us plau que me l’expliqui.

El Presidente del Gobierno no participarà a cap debat electoral però si que fa de comentarista esportiu (igual que el Junqueras, per cert); Pedro Sánchez ha acceptat sortir al mateix programa que la neta de Franco; tothom ha pogut apreciar el salero de la Vicepresidenta del Gobierno al ballar; i Déu sap què ens oferiran el revolucionari que regala DVDs al Rei i l’assenyat anti-populismes que va sortir en pilota picada als pósters de la seva primera campanya electoral.

Ho diré amb bon humor: això no tenien nassos de fer-ho quan Gila, el Perich, i Berlanga els hi podien dir quatre fresques.

El problema no és l’espectacle al voltant de la política. És que no hi ha debat. Ni per tant, política.

Tots els que vam pensar que el 15-M marcaria un punt d’inflexió a la política espanyola hem d’estar de moment decebuts. Però hem d’entendre que no es tracta de canviar el rumb d’una barca, sinó d’un transatlàntic. Encara que hagi consciència que cal un gran canvi, canviar la mentalitat de la gent costa moltíssim temps.

Com que a més la partitocràcia, els grups de pressió establerts i el sistema electoral no afavoreixen els outsiders, també caldran molta paciència i moltíssims recursos que ja veurem d’on sortiran.

Sortiran?

Però, trobo que s’ha parlat encara poc de la molt significativa clatellada de Rajoy a son fill per criticar un periodista que hi era al davant1. L’autoritarisme, la censura per no deixar malament un amic, el càstig a la sinceritat i la lliure opinió, en una imatge. ”Con toda la razón”. La cultura política espanyola retratada.

Aquesta clatellada hagués estat munició de primera per a un acudit molt divertit en mans de Gila, el Perich, o Berlanga.

Salut i sort,
Ivan.


  1. A tot això, a mi l’escena m’ha semblat més preparada que espontània. Digueu-me malfiat. 

Que no!

La meva filla de tres anys entén perfectament la paraula no. Però de vegades, creu que si insisteix, jo desistiré. I és quan li acabo etzibant la frase del títol.

També passa a l’inrevés. En la meva ingenuitat, de vegades em penso que si li dic què no faci qualsevol cosa, ella deixarà de voler-ho fer. Més que ingenuitat és ignorància, i de la grossa. Mai no de deixes de voler res perquè algú altre et digui que no ho has de fer o que no ho pots tenir. Més aviat, és al contrari.

És molt desesperant fer servir les relacions amb un infant com a metàfora de la política al teu país, però sembla què és el que toca. Aquí no apareixerà cap mestre sinó què el Tribunal Constitucional ha dit la seva, i com si fossin els Súper-Tacañones de l’Un, dos, tres… Responda otra vez ens han comunicat la veritat legal revelada.

Però a diferència d’aquell concurs televisiu, aquí hi ha més recorregut. Hi ha molta gent molt movilitzada i encara molta més gent força emprenyada (amb uns i altres, compte) què no veig conformant-se amb el que digui cap tribunal. I molt menys un amb el prestigi i independència del Constitucional.

Quan us vaig dir que erem al mig joc no em creia que Rajoy i el seu tribunal constitucional arribessin fins a prohibir el procés participatiu. Tampoc no creia aleshores el que avui llegeixo que la Generalitat, directament o indirecta, ho tractaria de tirar endavant de qualsevol forma. Hem arribat, de manera ràpida i accelerada, a la fase d’enfrontament no armat. Ara és quan comencen a saltar peces del tauler i guanyen blanques o negres, ambdós bàndols carregats de raons per haver defensat fins el darrer moment l’ús de les vies legals per aconseguir els seus fins, presoners tots dos de les seves pròpies corrupcions i impulsats a un combat que tots dos haguessin preferit negociar discretament sota taula.

No serà ràpid, però sí molt intens. Apassionant.

Salut i sort,
Ivan.