Vergonya aliena

Dijous vaig escriure un article sobre el cas del ministre Soria i el vaig programar per a que es publiquès dissabte, convençut que Rajoy i el PP tornarien a prendre la iniciativa de no fer res. No he sortit profeta…

Però un cop llegeixo a l’Ara les explicacions que ha donat el ja ex-polític canari, trobo que la major part de l’article encara s’aguanta.

Si no ho he entès malament, el ministre Soria havia fet un Pujol.

La comparació és pertinent. Potser no en el terreny jurídic, que ja se sap que no hi ha dos casos iguals, però el terreny jurídic s’ha convertit en l’amagatall preferit pels advocats i els que volen amagar vergonyes sota tones de paperassa i anys de procediment. I també, buscar refugi en l’arbitri d’algun jutge de confianza.

Però és pertinent, com dic, en termes polítics. Amb la mà esquerra amagar diners de la hisenda pública mentre amb la mà dreta es gasten diners públics i amb la boca es venen valors i s’exigeix compliment.

Afegim que el Ministre Montoro sanciona molt discretament José María Aznar quan abans havia esbombat el d’Errejón, per exactament la mateixa sanció, i el mateix Pujol per allò més gros.

L’afirmació de Soria que Rajoy havia promés recolzar-lo si es mantenia al govern, que no m’ho crec, compromet un cop més el Presidente i la seva tolerància a la corrupció dels seus col·laboradors. I el seu silenci o manca d’una condemna clara sobre el cas el retrata encara més i fa molt difícil qualsevol aliança entre els que ballaven la cançó del tres per cent i el PP liderat per Rajoy.

La manca de contundència i evident doble vara de mesurar atorguen a més una bala d’or a Artur Mas i el seu partit per a una resurrecció política que alguns veiem tan complicada com la de Llàtzer. Pujol va confessar per sorpresa; Soria ha dimitit després de mentir reiteradament.

Tot plegat ens aboca a un govern espanyol liderat per una fràgil agrupació de forces i amb una sòlida oposició de dretes, amb una gran divisió social sobre com cal fer net. Mala peça al teler.

Com és costum, els casos de corrupció retraten no només els imputats sinó també la immensa majoria dels opinadors. És a dir, a gairebé tota Espanya.

Si ho fa l’adversari, és imperdonable; si ho fa un dels meus, només pecata minuta. Fa temps que hi insisteixo: aquesta porqueria moral és un llast que cap país pot sofrir. L’expressió que millor recull aquest escenari és la de vergonya. Aliena?

Per a poder avançar cal primer fer net. I per fer net cal adonar-se que s’ha de netejar arreu, completament. I per a poder emprendre aquest camí calen líders (plural!) de gran talla: ben preparats professionalment i amb un lideratge fort que els permeti enfonsar la pròpia casa per tornar-la a edificar.

Líders que només poden sorgir d’una societat malalta que alhora condemna la corrupció dels altres i perdona la dels propis, en una mena de fanatisme de baixa intensitat que embussa els raonaments i només afavoreix els defensors del statu quo.

Sé que sóc pesat i em repeteixo més que l’allioli, però és el que hi ha quan comentes la política o la història d’Espanya. Es repeteix un cop i un altre. Sísif possiblement era espanyol.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s