Etiqueta: Jordi Pujol

Vergonya aliena

Dijous vaig escriure un article sobre el cas del ministre Soria i el vaig programar per a que es publiquès dissabte, convençut que Rajoy i el PP tornarien a prendre la iniciativa de no fer res. No he sortit profeta…

Però un cop llegeixo a l’Ara les explicacions que ha donat el ja ex-polític canari, trobo que la major part de l’article encara s’aguanta.

Si no ho he entès malament, el ministre Soria havia fet un Pujol.

La comparació és pertinent. Potser no en el terreny jurídic, que ja se sap que no hi ha dos casos iguals, però el terreny jurídic s’ha convertit en l’amagatall preferit pels advocats i els que volen amagar vergonyes sota tones de paperassa i anys de procediment. I també, buscar refugi en l’arbitri d’algun jutge de confianza.

Però és pertinent, com dic, en termes polítics. Amb la mà esquerra amagar diners de la hisenda pública mentre amb la mà dreta es gasten diners públics i amb la boca es venen valors i s’exigeix compliment.

Afegim que el Ministre Montoro sanciona molt discretament José María Aznar quan abans havia esbombat el d’Errejón, per exactament la mateixa sanció, i el mateix Pujol per allò més gros.

L’afirmació de Soria que Rajoy havia promés recolzar-lo si es mantenia al govern, que no m’ho crec, compromet un cop més el Presidente i la seva tolerància a la corrupció dels seus col·laboradors. I el seu silenci o manca d’una condemna clara sobre el cas el retrata encara més i fa molt difícil qualsevol aliança entre els que ballaven la cançó del tres per cent i el PP liderat per Rajoy.

La manca de contundència i evident doble vara de mesurar atorguen a més una bala d’or a Artur Mas i el seu partit per a una resurrecció política que alguns veiem tan complicada com la de Llàtzer. Pujol va confessar per sorpresa; Soria ha dimitit després de mentir reiteradament.

Tot plegat ens aboca a un govern espanyol liderat per una fràgil agrupació de forces i amb una sòlida oposició de dretes, amb una gran divisió social sobre com cal fer net. Mala peça al teler.

Com és costum, els casos de corrupció retraten no només els imputats sinó també la immensa majoria dels opinadors. És a dir, a gairebé tota Espanya.

Si ho fa l’adversari, és imperdonable; si ho fa un dels meus, només pecata minuta. Fa temps que hi insisteixo: aquesta porqueria moral és un llast que cap país pot sofrir. L’expressió que millor recull aquest escenari és la de vergonya. Aliena?

Per a poder avançar cal primer fer net. I per fer net cal adonar-se que s’ha de netejar arreu, completament. I per a poder emprendre aquest camí calen líders (plural!) de gran talla: ben preparats professionalment i amb un lideratge fort que els permeti enfonsar la pròpia casa per tornar-la a edificar.

Líders que només poden sorgir d’una societat malalta que alhora condemna la corrupció dels altres i perdona la dels propis, en una mena de fanatisme de baixa intensitat que embussa els raonaments i només afavoreix els defensors del statu quo.

Sé que sóc pesat i em repeteixo més que l’allioli, però és el que hi ha quan comentes la política o la història d’Espanya. Es repeteix un cop i un altre. Sísif possiblement era espanyol.

Salut i sort,
Ivan.

El bròquil s’està florint

No tinc gaire ganes de llegir tot l’acarnissament, purità i hipòcrita, què està patint el Pujol, però m’alegro molt què s’estigui fent.

Primer, perquè s’ho mereix. A banda de la seva gestió política, Jordi Pujol sempre havia interpretat el paper de pare de la pàtria. I del papa hom espera exemplaritat sense concessions.

Segona, perquè aquest mateix acarnissament obrirà ferides en sectors que fins ara han callat vergonyes dels qui ara senyalen amb el dit. La Sánchez Camacho i l’Iceta ja es poden anar preparant, què en un país petit hi ha algú que coneix els seus secrets i ara ja no té cap raó per mantenir-los. El pacte tàcit de cobrir-se les espatlles mútuament ha saltat pels aires.

I és què, entre un munt d’opinions inflamades, Francesc Valls ha deixat anar a El País (precisament!) un paràgraf què deixa en una broma innocent allò de Maragall parlant del tres per cent:

Cuentan los políticos veteranos de CiU que cuando un negociador de Convergència comparecía ante algún ministro del Gobierno central, ya fuera del PSOE o del PP, una enorme carpeta con los negocios de la familia Pujol, a modo de comodín, les disuadía de cualquier reivindicación intempestiva que perturbara los planes del Ejecutivo de Madrid. CiU ayudaba a gobernar España y el PP o PSOE —PSC, en su encarnación catalana— contribuían a que los convergentes se mantuvieran sobre la maroma del poder. Por eso CiU nunca quiso pactar con Esquerra Republicana, aunque tuviera la oportunidad de hacerlo, como sucedió en 1999. Prefirió al PP. Y del despecho nació el primer tripartito catalán que —a regañadientes del PSOE— se instaló en la Generalitat. Entre CiU y el gobernante central de turno había también un pacto tácito de silencio, que comprendía los negocios de la familia Pujol y que ha perecido víctima del fuego cruzado provocado por el proceso soberanista.

Senyores i senyors: el règim s’ensorra. O, com cantava La Trinca, el bròquil s’està florint.

Salut i sort,
Ivan.

Gens honorable

Divendres vam saber què Pujol amagava des del 1980 una herència a l’estranger (l’enllaç és a l’article de l’Ara que signa Ferran Casas).

Des del 1980 i pel fet d’ostentar el càrrec i la responsabilitat de President de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley rep el tractament de Molt Honorable Senyor. És un tractament què a mi m’agrada, especialment quan el comparo amb els tractaments espanyols d’Ilustrísimo Señor o Excelentísimo Señor, ja que el càrrec no converteix a qui l’exerceix en algú excel·lent ni ilustre. En canvi, si que exigeix què se li ofereixin honors, per la magistratura que representa.

Jordi Pujol i Soley

Lamentablement, Jordi Pujol (pare) ha oblidat o menyspreat l’altra cara de la moneda. Aquesta posició l’obligava (i encara l’obliga) a ser molt honorable. No només en l’exercici del seu càrrec, sinó també en l’exercici permanent, durant tots els dies de l’any i a totes les hores del dia, de la seva responsabilitat.

Qui diu quants diners són prou per a finançar l’educació o la sanitat pública, o qui denuncia que el país no té prou recursos, no pot “no trobar el moment” de declarar un patrimoni i unes rendes a la hisenda pública. No és una qüestió política, ni legal: és d’ètica bàsica.

Ignoro les conseqüències polítiques i legals què es derivaran d’aquesta confessió massa tardana. Però ara mateix tinc dues certeses: la primera, què Convergència Democràtica de Catalunya necessita tallar tots els vincles amb el pujolisme i a més necessita fer-ho de manera molt visible. La segona, què a l’igual que li va passar a Helmut Köhl o a Richard Nixon, una gestió política discutible però inqüestionablement històrica ha quedat tacada i marcada de manera indefugible i inexcusable.

Un pèssim servei al país.

Salut i sort,
Ivan.

Hem fet clic

Anit vaig sopar amb l’Enric, que també va ser un dels moltíssims. Ell és d’aquells que no es defineix com a independentista.

La independència estaria bé, tot i que a curt termini seria molt dura, però al final sortiriem guanyant, nosaltres i ells. Però de totes formes, el millor no seria pas la independència, sinò un bon acord, satisfactori per a totes dues parts, millor que l’actual.

La cita no és textual, però crec que sintetitza acuradament el que el meu amic volia expressar.

Li vaig respondre que el significat de la Diada és que Catalunya ha fet el clic mental. Els acords per a sortir del pas ja no valen. La política convergent de peix al cove, avenços concrets cap el federalisme en la versió socialista, s’ha anat a n’orris. El mateix Pujol ho va dir claríssimament: s’ha acabat fer la puta i la Ramoneta. Rotundament.

L’Enric defensava que el Mas pot tornar de la reunió amb el Rajoy amb un acord, diferent de la independència, que satisfaci la població catalana, probablement un bon pacte fiscal. Jo penso que la fallida de l’Estatut va carregar-se aquella època i aquell marc de negociacions polítiques, i que la manifestació de la Diada va expedir el certificat de defunció. I que l’Artur Mas intentarà sobreviure políticament i això el portarà, de cor o a contracor, a assumir posicions més properes a l’independentisme.

Però tot això no implica que arribin canvis properament, ni que siguin necessàriament en la direcció de la independència.

Salut i sort,
Ivan.