L’actiu Mas

Tinc molta curiositat per veure quin perfil adoptarà a partir d’ara el Molt Honorable Senyor Artur Mas.

A casa nostra tenim una cultura política molt minsa. El verb que més es conjuga en la història política espanyola, i per tant en la més recent catalana, és manar. I un cop has manat, fer qualsevol cosa (manar menys, figurar, o ja no en parlem de treballar) diguem-ne que no està gaire ben vist. Com una mica de deshonra.

El que es considera a Espanya que ha de fer un ex és retirar-se completament de la vida pública: deixar de sortir a les notícies, cobrar la pensió i com a molt sortir a alguna tertúlia opinant com si fossis una bona persona de tota la vida que mai no ha trencat cap plat.

Clar que de pensions a cobrar n’hi ha un munt a Espanya, la garantida legalment i que paguem tots via impostos, els escons senatorials que no serveixen per a cap altra cosa, i moltes empreses molt importants que paguen generoses quantitats a qui té una agenda ben farcida de noms que contesten el telèfon. Però això és un altre tema.

El que vull dir és que a altres democràcies, i estic mirant al Regne Unit i a França, algú pot haver estat ministre o fins i tot primer ministre i després continuar a la política en un segon pla. Ningú no els menysté per ja no ser i haver perdut tant alta condició no vol dir que ja noserveixi per a res més.

El cas de Churchill és paradigmàtic. Va estar dues vegades políticament mort i dues vegades va imitar Llàtzer per a dirigir el seu país. Ara mateix Laurent Fabius és el canceller francès després d’haver estat Primer Ministre fa trenta anys i haver-se mantingut a la segona línia durant tot aquest temps. I ja veurem què acaba fent le grand Nicolas.

Per una banda, i ara parlo en general, no de Mas concretament, hi ha la pèrdua d’experiència i de matèria gris que porta la jubilació d’un polític que ha arribat al seu cim professional. Molt o poc, però sempre és un actiu.

Per altra, el seu protagonisme prop del nou rei qüestiona i pot incomodar qui ara ha de pilotar la nau. Recordeu, en un ordre de coses infinitament més banal, l’efecte que tenien els articles del Johan quan Van Gaal o Robson dirigien el Barça.

A Catalunya hem tingut de tot amb la Generalitat restaurada. Tarradellas i Montilla van jubilar-se; a Maragall el va vèncer la salut; i Pujol va continuar exercint de pare de la pàtria fins que va conferssar haver defraudat molt a Hisenda i moltíssim a molta gent que li va fer confiança. Va mantenir-se en un rol de cap moral del partit que no sé si Mas ara recorda amb agraïment o amb malfiança. A Espanya, Suárez va mantenir-se a la política mentre va poder; Calvo-Sotelo i Rodríguez Zapatero es van retirar; i Felipe i Aznar s’han aprofitat del càrrec anterior per a fer-se milionaris.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Fumata grisa

El procés continua amb la seva dinàmica de superar pretesos match balls en el darrer segon. Recordeu que la pregunta, la consulta i la coalició Junts pel Si ja es van decidir quan no quedava més remei que assolir un pacte, el que fos, millor que no posar-se d’acord.

Havent expressament llegit només piulades i titulars i no encara cap article ni biografia del Carles Puigdemont, apunto una llarga llista de comentaris que em venen al cap.

  1. Ni Catalunya (com va profetitzar l’Aznar) ni el soberanisme s’han trencat, de moment. Hi ha acord per escollir President i ja veurem quant dura i com funciona l’acord de la legislatura de la ruptura. La nave va.
  2. L’acord de govern és, a la pràctica, un llistat de bones intencions. Quan els funcionaris del Ministerio de Hacienda han de donar la seva aprovació a qualsevol factura que vulgui pagar la Generalitat, el concepte govern autònom és pura ficció. Els que es callen això, i són molts més que Ciutadans i PP, és perquè això ja els està bé.

  3. Mas, gran orador, ha comès un gravíssim error amb l’expressió “corregir el resultat de les urnes”.

  4. Artur Mas era el problema, el culpable, l’origen de tots els mals. Hi havia un insòlit consens entre unionistes, esquerra tradicional i opinadors diversos, des de Catalunya Si Que Es Pot fins a l’Alejo Vidal-Quadras. El mateix consens que assoleixen aquests mateixos en posar cara llarga i criticar l’acord. S’han quedat sense discurs i han de renovar l’argumentació. Una feinada.

  5. Especialment hilarant és l’actitud dels ara irrellevants (l’aritmètica parlamentària és implacable) que abans havien format tripartits i havien predicat ¿sincerament? les bondats dels pactes entre forces d’esquerres.

  6. Recordeu: a JxSi hi ha CDC i part de UDC, però també ERC i gent que s’ha deslligat del PSC, ICV i altres caus per abraçar el soberanisme. Qualsevol anàlisi que menysprei el seu factor esquerrà falta a la veritat. La situació política a Catalunya és extremadament complexa i la indpendència, no ja la qüestió nacional, és l’eix del debat.

  7. Les CUP han posat molt d’èmfasi en les seves declaracions en les garanties que exigien a JxSi a l’hora d’aplicar els acords. La sorpresa ha estat aquesta cessió de dos diputats en vots i deliberacions (però no en adscripció ni subvencions) que s’haurà d’explicar molt bé per a satisfer tant les seves bases com els voltors de la opinió publicada.

  8. L’escenificació de l’acord ha estat espantosa, especialment pels cupaires. No m’empasso que ni el nom del nou President ni la història dels dos diputats es posessin sobre la taula per primer cop dissabte. Tothom sabia que un acord entre els anticapitalistes i una coalició on havia liberals i democristians seria dificilíssima. Es podia haver presentat molt millor.

  9. Carles Puigdemont i Casamajó (comencem ja a fer broma amb els catalaníssims cognoms?) és gironí. Això ja és una novetat en un sistema polític dominat fins ara per fills de la burgesia barcelonina. Igual que va passar amb Carod Rovira, té una xarxa de contactes i influències completament diferent. No sé la llibertat d’actuació que tindrà efectivament, però aquí hi ha un factor de renovació important.

  10. Tant JxSi com la CUP tenen el que volien: un President i un acord de suport parlamentari, els primers; el cap de Mas i un paquet social, els segons.

  11. Les CUP, ara de debó, han passat de jugar als campeonats municipals a la lliga catalana. És un canvi d’activitat, perquè la política d’un nivell no té res a veure amb la de l’altre, i demana crèixer. I crèixer, fa mal. Hi ha dos diputats que “faran un pas al costat”, a banda dels cedits; hi havia moltes cares llargues quan els cupaires han presentat l’acord; i la sensació que lles noves cares de les CUP no assoleix el nivell dels Fernández, Arrufat i Baños. Hi haurà novetats i no descarto que el suport parlamentari cupaire no sigui tant estable com es preveu.

  12. Mas diu que segueix a la política. Això pot ser bo per CDC, que necessita refer-se urgentment: refundar-se per fer neteja, redefinir-se com a independentista (o no!), reorientar-se en objectius tàctics (ha mort el peix al cove, de debó?) i programàtics i potser fins i tot, ideològics (què passarà amb els escindits d’Unió?). Però és molt dolent pel Carles Puigdemont, que té a sobre la sospita de ser un home de palla.

  13. Recordeu aquell anunci del Scattergories? Com que jo no guanyo, m’emporto el joc a casa. Els indepes han acceptat barco i han deixat l’oposició amb un pas de nas, quan ja estaven cel·lebrant la convocatòria d’una nova oportunitat electoral. La seva escassa influència i nul·la capacitat per assolir acords queda palesa. Ara mateix hi ha una rassa molt profunda i ja veurem com d’ampla entre els independentistes i la resta. Entre que defensen el dret a decidir i els que no, ho veurem de seguida.

  14. Les altres esquerres catalanes han tingut dos mesos llargs per provar de seduir les CUP i atreure ERC a un ampli pacte en defensa de l’autodeterminació, etc. Segurament no hagués cuallat, però podia haver esguerrat JxSi i l’independentisme. Naturalment, no podem saber què ha passat darrera el teló, però a l’escenari han estat molt aturats. I ara es queixen que els altres s’han mogut.

  15. En un moment en que l’acord a Catalunya semblava impossible i per tant noves eleccions molt aviat el més probable, Compromís ha fet el que sempre ha fet l’esquerra socialista catalana: entre els seus interessos a Espanya o recolzar els seus col·legues a Catalunya han escollit la primera opció i prescindir “de qualsevol línia vermella”. L’abast polític del terme Països Catalans ha quedat enterrat.

  16. Miquel Iceta pot haver-se marcat un Anna Gabriel antològic: “unes eleccions mai no són una mala idea”. El que s’oposa al referèndum demana eleccions en nom de la democràcia. La maquinària mediàtica que té en contra no és tant potent com la que el recolza, però ell ja ho ha soltat.

  17. Ara, Espanya. Quan més s’escalfa l’elecció del nou Presidente (curiosament ningú no parla de programes ni propostes més enllà del possible referèndum català) ja ha tornat a sorgir el cas Bárcenas i no descarto que al Pedro Sánchez li treguin draps bruts de quan era conseller a Caja Madrid. En una lluita tant ferotge acostumen a cuallar les solucions fàcils i, opino jo, trobar parella sempre és més fàcil que muntar un trio. Aposto més que mai per un govern PP+PSOE.

Vivim temps polítics apassionants.

Salut i sort,
Ivan.

Què aporta Mas?

Si no ho dic, rebento: ja estic cansat de l’Artur Mas i de la campanya què dolents i què poc intel·ligents què són els cupaires.

Com de costum, segurament estic equivocat. O sigui que ho pregunto obertament: què és el que ara mateix aporta Artur Mas a Junts pel Sí, al procés, a CDC, que cap altra persona no pot oferir?

Començo pel final: la CUP està fent el que sempre ha dit que faria. Els que ara es sorprenen o estan actuant, o no han llegit els diaris en els darrers anys.

Perquè la famosa abraçada va ser quan el Mas va forçar la màquina per a fer la consulta, quelcom que estava entre els objectius de la CUP. Però en la resta de temes, sempre li han cantat les quaranta. Algú de debó pensava que els que li ensenyen la sabata i li diuen gàngster a la cara al Rodrigo Rato li regalarien res als aliats de La Caixa i la dreta de tota la vida?

Doncs a més de no llegir diaris, aquesta gent no va seguir la campanya electoral. ”No ajudarem a investir l’Artur Mas li vaig sentir dir al Baños. Ho va dir més d’un cop. I a diferència dels altres partits, mantenen de moment el que van dir abans de les votacions.

Ara anem pel Molt Honorable. Tot i que li reconec el coratge i l’habilitat de l’exercici de supervivència política que porta des del 2012, crec que les seves pròpies mancances han assolit un nivell escassament tolerable. La primera, la contradicció de la importància que li dóna a la seva pròpia figura en contra del que abans havia manifestat.

Allò de posar uns quants candidats al davant seu a la llista electoral, perquè va ser? Només per fer-li passar males estones als debats electorals al Romeva, que no sabia com sortir-se’n de les acusacions de corrupció cap a un company de llista?

El procés ha presumit sempre de transversalitat. Des de Madrid sempre han dit que era una invenció de Mas a través de l’escola manipuladora i les mentides de TV3. Eliminar Mas de l’equació aclariria de debó el compromís real amb el procés de la Convergència nouvinguda a l’independentisme.

A més, què passa si demà a l’Artur (Déu no ho vulgui) li passa com a Gaudí i deixa la gran obra a mig fer? O, sent menys dramàtics, si li toca una primitiva i l’Helena li diu que s’independitzen tots dos de tothom i se’n van a Bora Bora? Ara que hem resolt la Messidependència resulta que el procés pateix arturdependència?

A banda del descrèdit que suposa per a altres possibles candidats de Junts pel Sí. O Mas o al març, perquè no hi ha cap altre capaç? Perquè són una secta que segueix el seu líder cegament?

Però tornem al tema de la corrupció convergent i al Govern. Des de la consulta del 9N fins a les darreres eleccions, Mas i CDC han desaprofitat un any en que havien d’haver fet net. Molt temps després de la confessió del Pujol i de l’embargament de les seus convergents, no sembla clar que el partit estigui fent l’esforç de regeneració (més enllà de l’estètic canvi de nom) que la societat li exigeix. I el procés hi pateix les conseqüències.

Òbviament no tinc proves per a dir si l’Artur està tacat o no. Però tothom sap qui va pujar durant els anys del pujolisme i qui ha sortit retratat als judicis i investigacions per corrupció. I la llista de coincidències inclouen Prenafeta, Alavedra, Cullell, UDC (com a únic partit de moment declarat culpable d’una trama de corrupció), diversos Pujols i d’altres molt propers a qui va ser Conseller de Finances i d’Obres Públiques, a més de tenir àmplies responsabilitats al partit. Potser no va fer res il·legal, però no va estar al cas del que feien al seu voltant.

Però sobre tot, penso que l’Artur Mas ha d’apartar-se per una simple qüestió de realisme polític: s’ha presentat a unes eleccions amb la pretensió d’assolir una majoria absoluta aclaparadora i no ha tret prou escons ni per sortir escollit President si no és amb el suport dels cupaires. I és el segon cop seguit que li passa. El seu càlcul polític i electoral, ho penso així, ha fracassat.

Acabo assenyalant algunes lectures interessants. El perfil d’Artur Mas que fa l’Anna Punsola ens pot permetre intuir el pensament del personatge i també la percepció que se’n té d’ell dins de CDC. La reflexió del Sergi Picazo sobre cap a on pot tirar CDC en la seva refundació i quins serien els seus adversaris electorals en els diversos escenaris. Especialment si com apunta l’Albert Sáez s’acaba la carrera política de Mas. I finalment, l’imprescindible reportatge (gràcies Montse!) del Roger Palà explicant com es va gestar Junts pel Sí i a què es va renunciar. Un moment que segurament va deixar ferides obertes i va crear malfiances que ara la CUP ha decidit cobrar com es pot veure ben clarament a l’entrevista de l’Andreu Barnils al Quim Arrufat que publica VilaWeb . Tots tres articles, de Crític, tant interessant com (gairebé) monotemàtic.

Salut i sort,
Ivan.

En el nom de Johan

L’admiració futbolística que li tinc al Johan Cruyff és immensa. Per això em dol que es presti a participar en segons quins ridículs polítics.

I és que a mi em fa mal, em dóna una gran pena, que se l’utilitzi per a transmetre missatges polítics interessats. Que l’Antoni Bassas periodista faci un paral·lelisme entre l’actitud de lideratge de Cruyff i el que espera dels polítics catalans entra dins del joc, és un recurs retòric acceptable. Que en el seu moment es fes servir la imatge de Cruyff per a campanyes publicitàries en contra de fumar, ho vaig trobar adient i encertat. Però veure ara l’Artur Mas fent-se la foto amb el Johan i tot plegat, després d’aquell premi del Parlament de Catalunya al Pep Guardiola, això em sembla què és no tocar-hi gaire.

Que si, què tots els polítics intenten aprofitar la capacitat propagandista de l’esport en benefici propi, però això no vol dir què estigui bé. Si els referents morals o polítics han de venir del món de l’esport, millor què ens ho fem mirar. I més en moments en que s’han de prendre decisions greus i trascendents. El seny aconsella deixar de banda les frivolitats que en altres moments potser serien tolerables.

Seguiu i disfruteu,
Ivan.
PS: I salut i sort, com sempre.