Què aporta Mas?

Si no ho dic, rebento: ja estic cansat de l’Artur Mas i de la campanya què dolents i què poc intel·ligents què són els cupaires.

Com de costum, segurament estic equivocat. O sigui que ho pregunto obertament: què és el que ara mateix aporta Artur Mas a Junts pel Sí, al procés, a CDC, que cap altra persona no pot oferir?

Començo pel final: la CUP està fent el que sempre ha dit que faria. Els que ara es sorprenen o estan actuant, o no han llegit els diaris en els darrers anys.

Perquè la famosa abraçada va ser quan el Mas va forçar la màquina per a fer la consulta, quelcom que estava entre els objectius de la CUP. Però en la resta de temes, sempre li han cantat les quaranta. Algú de debó pensava que els que li ensenyen la sabata i li diuen gàngster a la cara al Rodrigo Rato li regalarien res als aliats de La Caixa i la dreta de tota la vida?

Doncs a més de no llegir diaris, aquesta gent no va seguir la campanya electoral. ”No ajudarem a investir l’Artur Mas li vaig sentir dir al Baños. Ho va dir més d’un cop. I a diferència dels altres partits, mantenen de moment el que van dir abans de les votacions.

Ara anem pel Molt Honorable. Tot i que li reconec el coratge i l’habilitat de l’exercici de supervivència política que porta des del 2012, crec que les seves pròpies mancances han assolit un nivell escassament tolerable. La primera, la contradicció de la importància que li dóna a la seva pròpia figura en contra del que abans havia manifestat.

Allò de posar uns quants candidats al davant seu a la llista electoral, perquè va ser? Només per fer-li passar males estones als debats electorals al Romeva, que no sabia com sortir-se’n de les acusacions de corrupció cap a un company de llista?

El procés ha presumit sempre de transversalitat. Des de Madrid sempre han dit que era una invenció de Mas a través de l’escola manipuladora i les mentides de TV3. Eliminar Mas de l’equació aclariria de debó el compromís real amb el procés de la Convergència nouvinguda a l’independentisme.

A més, què passa si demà a l’Artur (Déu no ho vulgui) li passa com a Gaudí i deixa la gran obra a mig fer? O, sent menys dramàtics, si li toca una primitiva i l’Helena li diu que s’independitzen tots dos de tothom i se’n van a Bora Bora? Ara que hem resolt la Messidependència resulta que el procés pateix arturdependència?

A banda del descrèdit que suposa per a altres possibles candidats de Junts pel Sí. O Mas o al març, perquè no hi ha cap altre capaç? Perquè són una secta que segueix el seu líder cegament?

Però tornem al tema de la corrupció convergent i al Govern. Des de la consulta del 9N fins a les darreres eleccions, Mas i CDC han desaprofitat un any en que havien d’haver fet net. Molt temps després de la confessió del Pujol i de l’embargament de les seus convergents, no sembla clar que el partit estigui fent l’esforç de regeneració (més enllà de l’estètic canvi de nom) que la societat li exigeix. I el procés hi pateix les conseqüències.

Òbviament no tinc proves per a dir si l’Artur està tacat o no. Però tothom sap qui va pujar durant els anys del pujolisme i qui ha sortit retratat als judicis i investigacions per corrupció. I la llista de coincidències inclouen Prenafeta, Alavedra, Cullell, UDC (com a únic partit de moment declarat culpable d’una trama de corrupció), diversos Pujols i d’altres molt propers a qui va ser Conseller de Finances i d’Obres Públiques, a més de tenir àmplies responsabilitats al partit. Potser no va fer res il·legal, però no va estar al cas del que feien al seu voltant.

Però sobre tot, penso que l’Artur Mas ha d’apartar-se per una simple qüestió de realisme polític: s’ha presentat a unes eleccions amb la pretensió d’assolir una majoria absoluta aclaparadora i no ha tret prou escons ni per sortir escollit President si no és amb el suport dels cupaires. I és el segon cop seguit que li passa. El seu càlcul polític i electoral, ho penso així, ha fracassat.

Acabo assenyalant algunes lectures interessants. El perfil d’Artur Mas que fa l’Anna Punsola ens pot permetre intuir el pensament del personatge i també la percepció que se’n té d’ell dins de CDC. La reflexió del Sergi Picazo sobre cap a on pot tirar CDC en la seva refundació i quins serien els seus adversaris electorals en els diversos escenaris. Especialment si com apunta l’Albert Sáez s’acaba la carrera política de Mas. I finalment, l’imprescindible reportatge (gràcies Montse!) del Roger Palà explicant com es va gestar Junts pel Sí i a què es va renunciar. Un moment que segurament va deixar ferides obertes i va crear malfiances que ara la CUP ha decidit cobrar com es pot veure ben clarament a l’entrevista de l’Andreu Barnils al Quim Arrufat que publica VilaWeb . Tots tres articles, de Crític, tant interessant com (gairebé) monotemàtic.

Salut i sort,
Ivan.

Elles saben fingir

És una horterada, una bestiesa i tot el què vulgueu. Però aquest homenatge a una de les pel·lícules de la meva vida m’ha fet riure un munt.

Ho expliquen a El Periódico i si voleu veure una mica de com ho van preparar la gent d’Improv Everywhere el vídeo és aquest.

Què motiva la gent a apuntar-se, sense veure ni cinc, a un sarao d’aquests? Emocions noves, fanatisme cinematogràfic, afany de protagonisme, exhibicionisme, …? O potser és què a Matrix deien la veritat i portem una existència drogada amb petites píndoles culturals, ideològiques, etc., i necessitem escapolir-nos d’ella?

En qualsevol cas, una miqueta de bogeria a la molt racional vida quotidiana no ens farà pas massa mal. I si algú s’anima a tenir més orgasmes, millor.

Salut i sort,
Ivan.

Enquestes quàntiques

Faig una ullada als titulars de La Vanguardia, El Periódico i El País.

Diuen què les enquestes demostren (sic) què augmenta el suport per a la “tercera via” i el suport electoral dels partits polítics què no li donen suport, mentre què els partits què aposten per aquesta tercera via (allò què abans li deiem peix al cove) s’enfonsen. [Em fa mandra buscar ara els enllaços, disculpeu-me.]

Son les enquestes quàntiques: diuen què la població deixa de ser independentista i alhora passa a votar els partits independentistes i anti-independentistes. Com què no n’entenc de física quàntica, jo hi trobo una contradicció gens petita.

Per a editar un diari hauria de caldre quelcom més què tenir un munt de diners. Sentit comú i vergona, per exemple.

Bola extra política: si estan intentant què la gent es cansi del tema, ho estan aconseguint. Però compte, què cansar-se del tema pot voler dir deixar còrrer la independència o deixar còrrer la mandra de separar-se d’Espanya. No goso apostar si la bola caurà a negre o a vermell.

Salut i sort,
Ivan.

Paper o digital

Estic llegint una novel·la de cinc-centes pàgines. Molt bé per la profunditat de la història, dels personatges, tot el què volgueu, però poca broma a l’hora de portar-la a sobre al tramvia. Ho diu aquell què de viatge per Síria i Jordània es va endur Los siete pilares de la sabiduría. Digueu-me agosarat.

I no parlem del moment en què vull comentar algun passatge o simplement consultar d’on ha sortit algun personatge. Clar què això els lectors digitals de moment tampoc ho han facilitat tant, hi ha molt camp de millora. Però tinc claríssim què el futur del llibre és digital. El paper quedarà, com ara el vinil amb la música, per a bibliòfils, col·leccionistes i altres amants de delicatessen i fetitxistes, per molt què la meva generació estigui sentimentalment molt vinculada a ensumar les pàgines, passar-les a mà i remenar llibres a una mena de botigues què abans eren pous de complicitats i ara són cada cop més supermercats de paper i portades de disseny.

Canviarà la literatura? Sense cap mena de dubte. De fet, ja ha canviat per culpa de la distribució actual i el marketing què potencia els best sellers. Però penso què el què més canviarà seran els llibres de no ficció, on el suport digital els obre més possibilitats i on els lectors acabarem fent-nos més exigents: referències, materials complementaris, cites, dades, etc., acabaran incloent-se com material addicional en llibres i documentals. I crec què acabarem parlant de documents, obres o treballs, algunes fronteres es difuminaran molt o desapareixeran.

De què viuran els escriptors? Segurament, del què ara consideren un extra: les tertúlies on participin, les presentacions de llibres, lectures comentades, sessions amb els lectors, … Crec què, igual que els músics, hauran (i podran) actuar molt més en públic i què només escriure no servirà de gaire. De fet, recordo una entrevista ja fa una pila d’anys en la què Luis Eduardo Aute afirmava què només de composar cançons a Espanya no es podia viure.

Hi haurà biblioteques i llibreries? Segur. Com què l’intercanvi dels objectes (llibres) ja serà molt minoritari, la majoria seran molt diferents a com les coneixem ara. Però la Humanitat porta des dels assiris comentant el què altres han escrit. I criticant, i compartint, i fent llistes de favorits. No crec què deixem de fer-ho per un invent de fa quatre dies.

Això si, a casa procuraré de moment llegir en paper tant com pugui. Una nena de dos anys no diferencia quan estic llegint amb l’iPad de quan estic fent una altra cosa, per a ella tot és jugar. Llegir ho associa, ella què és nativa digital, a la lectura en paper.

Salut i sort,
Ivan.