Si no ho dic, rebento: ja estic cansat de l’Artur Mas i de la campanya què dolents i què poc intel·ligents què són els cupaires.

Com de costum, segurament estic equivocat. O sigui que ho pregunto obertament: què és el que ara mateix aporta Artur Mas a Junts pel Sí, al procés, a CDC, que cap altra persona no pot oferir?

Començo pel final: la CUP està fent el que sempre ha dit que faria. Els que ara es sorprenen o estan actuant, o no han llegit els diaris en els darrers anys.

Perquè la famosa abraçada va ser quan el Mas va forçar la màquina per a fer la consulta, quelcom que estava entre els objectius de la CUP. Però en la resta de temes, sempre li han cantat les quaranta. Algú de debó pensava que els que li ensenyen la sabata i li diuen gàngster a la cara al Rodrigo Rato li regalarien res als aliats de La Caixa i la dreta de tota la vida?

Doncs a més de no llegir diaris, aquesta gent no va seguir la campanya electoral. ”No ajudarem a investir l’Artur Mas” li vaig sentir dir al Baños. Ho va dir més d’un cop. I a diferència dels altres partits, mantenen de moment el que van dir abans de les votacions.

Ara anem pel Molt Honorable. Tot i que li reconec el coratge i l’habilitat de l’exercici de supervivència política que porta des del 2012, crec que les seves pròpies mancances han assolit un nivell escassament tolerable. La primera, la contradicció de la importància que li dóna a la seva pròpia figura en contra del que abans havia manifestat.

Allò de posar uns quants candidats al davant seu a la llista electoral, perquè va ser? Només per fer-li passar males estones als debats electorals al Romeva, que no sabia com sortir-se’n de les acusacions de corrupció cap a un company de llista?

El procés ha presumit sempre de transversalitat. Des de Madrid sempre han dit que era una invenció de Mas a través de l’escola manipuladora i les mentides de TV3. Eliminar Mas de l’equació aclariria de debó el compromís real amb el procés de la Convergència nouvinguda a l’independentisme.

A més, què passa si demà a l’Artur (Déu no ho vulgui) li passa com a Gaudí i deixa la gran obra a mig fer? O, sent menys dramàtics, si li toca una primitiva i l’Helena li diu que s’independitzen tots dos de tothom i se’n van a Bora Bora? Ara que hem resolt la Messidependència resulta que el procés pateix arturdependència?

A banda del descrèdit que suposa per a altres possibles candidats de Junts pel Sí. O Mas o al març, perquè no hi ha cap altre capaç? Perquè són una secta que segueix el seu líder cegament?

Però tornem al tema de la corrupció convergent i al Govern. Des de la consulta del 9N fins a les darreres eleccions, Mas i CDC han desaprofitat un any en que havien d’haver fet net. Molt temps després de la confessió del Pujol i de l’embargament de les seus convergents, no sembla clar que el partit estigui fent l’esforç de regeneració (més enllà de l’estètic canvi de nom) que la societat li exigeix. I el procés hi pateix les conseqüències.

Òbviament no tinc proves per a dir si l’Artur està tacat o no. Però tothom sap qui va pujar durant els anys del pujolisme i qui ha sortit retratat als judicis i investigacions per corrupció. I la llista de coincidències inclouen Prenafeta, Alavedra, Cullell, UDC (com a únic partit de moment declarat culpable d’una trama de corrupció), diversos Pujols i d’altres molt propers a qui va ser Conseller de Finances i d’Obres Públiques, a més de tenir àmplies responsabilitats al partit. Potser no va fer res il·legal, però no va estar al cas del que feien al seu voltant.

Però sobre tot, penso que l’Artur Mas ha d’apartar-se per una simple qüestió de realisme polític: s’ha presentat a unes eleccions amb la pretensió d’assolir una majoria absoluta aclaparadora i no ha tret prou escons ni per sortir escollit President si no és amb el suport dels cupaires. I és el segon cop seguit que li passa. El seu càlcul polític i electoral, ho penso així, ha fracassat.

Acabo assenyalant algunes lectures interessants. El perfil d’Artur Mas que fa l’Anna Punsola ens pot permetre intuir el pensament del personatge i també la percepció que se’n té d’ell dins de CDC. La reflexió del Sergi Picazo sobre cap a on pot tirar CDC en la seva refundació i quins serien els seus adversaris electorals en els diversos escenaris. Especialment si com apunta l’Albert Sáez s’acaba la carrera política de Mas. I finalment, l’imprescindible reportatge (gràcies Montse!) del Roger Palà explicant com es va gestar Junts pel Sí i a què es va renunciar. Un moment que segurament va deixar ferides obertes i va crear malfiances que ara la CUP ha decidit cobrar com es pot veure ben clarament a l’entrevista de l’Andreu Barnils al Quim Arrufat que publica VilaWeb . Tots tres articles, de Crític, tant interessant com (gairebé) monotemàtic.

Salut i sort,
Ivan.