Mandra de pensar

L’amic Alfred ha esmentat a Facebook un tema interessant. Potser recordeu la notícia aquella de l’adolescent què presumptament havia guanyat una fortuna invertint a borsa a les estones lliures a l’institut.

Igual que La Vanguardia, un munt de diaris van citar l’article de New York Magazine que ho va explicar. El País, per exemple. Però resulta que no era veritat. Ho expliquen, també per exemple, els d’Expansión.

Deia l’Alfred que

Ahir vaig llegir que aquesta historia era falsa. Avui, la versió falsa, que signa en Peirón, ocupa mitja pàgina a La Vanguardia. Funcionem, potser no en queda una altra, a base de copiar i refregir. I d’altra banda, si tot el que és fals, o quasi fals, s’haguès de caure de les pàgines, quedarien les ofertes d’olles i ganivets de cuina i poca cosa més. I amb això no vull menysprear els bons articles, que n’hi ha. Com els d’en Poch, a LV.

De petit tenia un respecte reverencial per la professió de periodista. Després ho vaig deixar còrrer pensant que la informàtica oferia més possibilitats, no només econòmiques, de realització. I ara estic veient que enmig d’una profunda crisi de model de negoci i quan la demanda d’informació de qualitat és màxima, el promig de la qualitat ha caigut en picat.

Però al darrera d’aquest error hi ha més. Hi ha la recerca de mites molt estimats en temps de crisi: els miracles laics, la loteria merescuda del geni, l’exemple a seguir. En temps de crisi hi ha un munt de gurús que es guanyen diners anunciant la bona nova del secret de l’èxit, quan precisament el que ens caracteritza és el neguit de la desorientació i no saber ni què volem, ni què hauriem de voler, ni molt menys què caram és l’èxit.

Hi ha un mal molt extés avui dia i què fa molt de mal: la mandra intel·lectual. Quan la pressa entra per la porta, l’anàlisi crítica salta per la finestra. L’Alfred ha compartit un altre exemple, també de La Vanguardia i en context científic, què dibuixa molt clarament l’esforç què cal emprar a l’explicar realitats complexes.

Salut i sort,
Ivan.

Encara pocs independentistes

L’altre dia li vaig llegir a l’Antoni Puigverd allò de “la indiferencia que Rajoy arroja a unos catalanes, Mas la proyecta a otros” (escric de memòria, perdó si la cita no és exacta). I mira, m’ha semblat una reflexió encertada.

Tot i els seus esforços per a ser un projecte que inclogui a tota la societat catalana, l’independentisme encara és només la opció d’un percentatge important dels catalans. No és qüestió de menystenir tota aquesta gentada, però entre percentatge important i majoria aclaparadora hi ha una gran diferència. Per a entendre’ns (i què no es molesti ningú) una majoria aclaparadora de catalans sap qui és Madonna, és aficionat del Barça, o menja arròs algun cop l’any. L’ascensor independentista puja ràpidament però encara no ha arribat a aquest pis.

Cal una majoria aclaparadora per a la independència? Responc en dues parts.

Des d’una visió legalista, no. Hi ha dilema i cal decidir si volem o no volem. Millor fer-ho votant que a hòsties, pensem molts. I com que la opció d’uns és exactament igual de vàlida que la dels altres, la meitat i un més dels vots emesos ha de donar la victòria a una opció. I els partidaris de l’altra opció, cal que ho respectin.

Des d’una visió política, em temo que si. Una secessió és un assumpte prou seriós com per a demanar que el conjunt del país estigui convençut per a donar aquest pas estratègic. Penseu què si el Parlament volgués canviar l’Estatut caldria una majoria de dos terços (dels parlamentaris). I ens plantegem declarar la independència amb només majoria absoluta (parlamentària)? Legítim, però no coherent.

A més, digueu-me pessimista però crec què una hipotètica declaració d’independència seria a la brava, sense un acord previ amb Espanya. I en aquest cas ens trobarem amb un escenari on alguns tindran molta il·lusió però molts altres tindran molts dubtes. A qui li pagarem els impostos? Passarem dels requeriments de l’Agència Tributària? Els bancs i les empreses, a qui li transferiran les retencions? Si tots els individus independentistes paguen a la hisenda catalana i La Caixa i el Banc Sabadell ho fan al Ministerio de Hacienda, ho considerarem un empat? Si a final de mes els jubilats no cobren les pensions, a qui demanaran raons i de qui serà la responsabilitat?

El que vull dir és que el Parlament pot proclamar el que vulgui i l’ANC cel·lebrar-ho, però la independència s’exerceix no només col·lectivament sinó també individualment, i si una majoria aclaparadora dels individus no s’independitzen, malament rai.

Per tant, tot i què el procés porta una velocitat de creuer aparentment vertiginosa i sembla que la fase proselitista ja està exhaurida, opino que encara és hora i a més és capdal convèncer a moltíssima gent i quanta més millor de la bondat de la independència. Del contrari, podem estar abocats a un nou país on es plantegi un referèndum de tornada a l’antic cau, o directament un Estat fallit.

Ah, i no em digueu què no considero l’opció d’una tercera via negociada i on triomfi un enteniment dialogat entre unionistes i soberanistes. Això en Mariano ho va descartat completament dissabte a Barcelona. Va anar i es va explicar “mejor”.

Salut i sort,
Ivan.

Enquestes quàntiques

Faig una ullada als titulars de La Vanguardia, El Periódico i El País.

Diuen què les enquestes demostren (sic) què augmenta el suport per a la “tercera via” i el suport electoral dels partits polítics què no li donen suport, mentre què els partits què aposten per aquesta tercera via (allò què abans li deiem peix al cove) s’enfonsen. [Em fa mandra buscar ara els enllaços, disculpeu-me.]

Son les enquestes quàntiques: diuen què la població deixa de ser independentista i alhora passa a votar els partits independentistes i anti-independentistes. Com què no n’entenc de física quàntica, jo hi trobo una contradicció gens petita.

Per a editar un diari hauria de caldre quelcom més què tenir un munt de diners. Sentit comú i vergona, per exemple.

Bola extra política: si estan intentant què la gent es cansi del tema, ho estan aconseguint. Però compte, què cansar-se del tema pot voler dir deixar còrrer la independència o deixar còrrer la mandra de separar-se d’Espanya. No goso apostar si la bola caurà a negre o a vermell.

Salut i sort,
Ivan.

Adéu al meu barri

“Vendían pollitos y patitos al por mayor y los niños del barrio nos parábamos cada día ante su escaparate para mirarlos a través del cristal”, recuerda Jana Pérez, periodista y vecina de Creu Coberta. No hay mayor de 30 años en el barrio que no se acuerde de ‘Els pollets’.

Jo  sóc un d’aquells nens. Recordo perfectament l’aparador, ben modest, i la munió d’aviram que allí es movia. Ma mare primer divertida per com jo m’entretenia i després desesperada per moure’m d’aquell aparador.

Fotografia de l'edifici 'Els pollets', antiga botiga d'aviram, al barri d'Hostafranchs.

Ara desapareix definitivament l’edifici on hi havia aquella botiga, igual que he vist desaparèixer el forn de pa de tota la vida, una vaqueria enfront del Camp Nou, una discoteca que va sortir a vàries pel·lícules de Perros callejeros, el colmado on demanava els meus Tigretón, el cinema que ara és un bingo, el Videoclub Soncosa on vaig coincidir amb Quini i on vaig llogar tantes pel·lícules, la majoria de bars de la meva adolescència, i moltíssimes cases que han deixat pas a edificis. I més botigues de les que puc recordar.

I sobre tot, la gent. Veïns, companys d’escola, les famílies que portaven el quiosc, la bodega, la pesca salada, el colmado, les bibliotecàries de les Cotxeres, …

La nostàlgia és dolça, inevitable i fins a cert punt reconfortant, perquè ens recorda allò de bo que vam gaudir.

Però no és pas bona consellera. Està bé que l’Ajuntament faci quelcom per a que la Plaça d’Espanya deixi de ser territori comanxe, i que hagi més vivendes al barri, i que els comerços que no han funcionat cedeixin l’espai i la oportunitat a d’altres que potser si. El barri millorarà, és clar.

Però quan li ensenyaré a la meva filla, li diré que el meu barri era aquell altre, el no tant bo, menys eficient, el que m’agradava més. Que tot allò s’ha perdut igual que llàgrimes enmig de la pluja. I ella pensarà que son pare ja no hi toca.

Salut i sort,
Ivan.