L’amic Alfred ha esmentat a Facebook un tema interessant. Potser recordeu la notícia aquella de l’adolescent què presumptament havia guanyat una fortuna invertint a borsa a les estones lliures a l’institut.
Igual que La Vanguardia, un munt de diaris van citar l’article de New York Magazine que ho va explicar. El País, per exemple. Però resulta que no era veritat. Ho expliquen, també per exemple, els d’Expansión.
Deia l’Alfred que
Ahir vaig llegir que aquesta historia era falsa. Avui, la versió falsa, que signa en Peirón, ocupa mitja pàgina a La Vanguardia. Funcionem, potser no en queda una altra, a base de copiar i refregir. I d’altra banda, si tot el que és fals, o quasi fals, s’haguès de caure de les pàgines, quedarien les ofertes d’olles i ganivets de cuina i poca cosa més. I amb això no vull menysprear els bons articles, que n’hi ha. Com els d’en Poch, a LV.
De petit tenia un respecte reverencial per la professió de periodista. Després ho vaig deixar còrrer pensant que la informàtica oferia més possibilitats, no només econòmiques, de realització. I ara estic veient que enmig d’una profunda crisi de model de negoci i quan la demanda d’informació de qualitat és màxima, el promig de la qualitat ha caigut en picat.
Però al darrera d’aquest error hi ha més. Hi ha la recerca de mites molt estimats en temps de crisi: els miracles laics, la loteria merescuda del geni, l’exemple a seguir. En temps de crisi hi ha un munt de gurús que es guanyen diners anunciant la bona nova del secret de l’èxit, quan precisament el que ens caracteritza és el neguit de la desorientació i no saber ni què volem, ni què hauriem de voler, ni molt menys què caram és l’èxit.
Hi ha un mal molt extés avui dia i què fa molt de mal: la mandra intel·lectual. Quan la pressa entra per la porta, l’anàlisi crítica salta per la finestra. L’Alfred ha compartit un altre exemple, també de La Vanguardia i en context científic, què dibuixa molt clarament l’esforç què cal emprar a l’explicar realitats complexes.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!