L’altre dia li vaig llegir a l’Antoni Puigverd allò de “la indiferencia que Rajoy arroja a unos catalanes, Mas la proyecta a otros” (escric de memòria, perdó si la cita no és exacta). I mira, m’ha semblat una reflexió encertada.
Tot i els seus esforços per a ser un projecte que inclogui a tota la societat catalana, l’independentisme encara és només la opció d’un percentatge important dels catalans. No és qüestió de menystenir tota aquesta gentada, però entre percentatge important i majoria aclaparadora hi ha una gran diferència. Per a entendre’ns (i què no es molesti ningú) una majoria aclaparadora de catalans sap qui és Madonna, és aficionat del Barça, o menja arròs algun cop l’any. L’ascensor independentista puja ràpidament però encara no ha arribat a aquest pis.
Cal una majoria aclaparadora per a la independència? Responc en dues parts.
Des d’una visió legalista, no. Hi ha dilema i cal decidir si volem o no volem. Millor fer-ho votant que a hòsties, pensem molts. I com que la opció d’uns és exactament igual de vàlida que la dels altres, la meitat i un més dels vots emesos ha de donar la victòria a una opció. I els partidaris de l’altra opció, cal que ho respectin.
Des d’una visió política, em temo que si. Una secessió és un assumpte prou seriós com per a demanar que el conjunt del país estigui convençut per a donar aquest pas estratègic. Penseu què si el Parlament volgués canviar l’Estatut caldria una majoria de dos terços (dels parlamentaris). I ens plantegem declarar la independència amb només majoria absoluta (parlamentària)? Legítim, però no coherent.
A més, digueu-me pessimista però crec què una hipotètica declaració d’independència seria a la brava, sense un acord previ amb Espanya. I en aquest cas ens trobarem amb un escenari on alguns tindran molta il·lusió però molts altres tindran molts dubtes. A qui li pagarem els impostos? Passarem dels requeriments de l’Agència Tributària? Els bancs i les empreses, a qui li transferiran les retencions? Si tots els individus independentistes paguen a la hisenda catalana i La Caixa i el Banc Sabadell ho fan al Ministerio de Hacienda, ho considerarem un empat? Si a final de mes els jubilats no cobren les pensions, a qui demanaran raons i de qui serà la responsabilitat?
El que vull dir és que el Parlament pot proclamar el que vulgui i l’ANC cel·lebrar-ho, però la independència s’exerceix no només col·lectivament sinó també individualment, i si una majoria aclaparadora dels individus no s’independitzen, malament rai.
Per tant, tot i què el procés porta una velocitat de creuer aparentment vertiginosa i sembla que la fase proselitista ja està exhaurida, opino que encara és hora i a més és capdal convèncer a moltíssima gent i quanta més millor de la bondat de la independència. Del contrari, podem estar abocats a un nou país on es plantegi un referèndum de tornada a l’antic cau, o directament un Estat fallit.
Ah, i no em digueu què no considero l’opció d’una tercera via negociada i on triomfi un enteniment dialogat entre unionistes i soberanistes. Això en Mariano ho va descartat completament dissabte a Barcelona. Va anar i es va explicar “mejor”.
Salut i sort,
Ivan.
El proselitismo me parece lo peor. Un gran problema de vivir en sociedad es la gente que te quiere convencer de que pienses como ellos.
Trobo que tens molt de temps per escriure llargues reflexions. Com que jo ara mateix no en tinc gens aprofito l’estona d’esmorzar per remetre’m a l’article publicat ahir a La Vanguardia pel Sánchez Piñol
http://www.gxi.cat/30-11-14-albert-sanchez-pinol-els-trilobits
francis, a mi també em carrega la gent que vendre’m la seva moto i no entén que jo ja sóc feliç anant a peu i no respecta la meva opció de no agafar el manillar.
Bé, potser proselitisme no és el millor terme, però si què em sembla legítim, dins dels límits del respecte envers els altres, provar de difondre les idees que tu consideres millors pel futur de la societat. No forçar a que els altres assumeixin les teves idees (o creences, o gustos) però si explicar-te per a donar l’oportunitat als altres de contrastar parers i optar a unir-se a la teva colla política, musical, literària, filosòfica, etc.
Gràcies Jordi per l’article del Sánchez Piñol. Ahir vaig veure què el recomenaven molt per twitter però no el vaig poder aconseguir. I si, té raó en els indiferents a la política (i no només a la política) però no és això del que jo estic parlant.
Una cosa és que hi hagi un munt d’indiferents. Una altra molt diferent és independitzar-nos amb un munt de catalans que hi siguin en contra o que molt fàcilment es puguin posar en contra. No és que no vulgui un Ulster a casa nostra (per fer servir aquella expressió del Cañas); és que no vull que s’ho puguin proposar.
D’això només ens en sortirem si per a fer una manifestació amb una assistència rellevant (que no massiva; simplement prou significativa) només els queda el recurs de pagar un viatge amb pensió complerta a turistes de la resta d’Espanya.
No parlo d’aritmètiques ni parlamentàries ni electorals. Parlo de cohesió social.
La indiferencia es un lujo de muy pocos. Otra cosa es no creerse al interlocutor, que creo que es algo más habitual. Si pasará lo que dice Sánchez Piñol más que votar o no votar la gente se largaria. A ver quien se fía del dictamen de unos expertos y de un político.
No te entiendo. Si desconfío de mi interlocutor, no me deja indiferente. Es más: me pongo a la defensiva, en su contra.
Si coincido en que hay un efecto todos los políticos son la misma mierda, votar no sirve para nada, me quedo en casa. Pero para que eso ocurra, hace falta que no haya nadie que inspire confianza. Racionalmente, no entiendo que los políticos de la casta no estén haciendo más (y mejor) por ganar esta batalla.
Bueno, los hay que no saben más. Y son legión.
Breument. Del que tu parles tampoc no és del que parla el Puigverd. El que diu el Puigverd (en realitat) és que el seu rotllo de tota la vida a dia d’avui està en la més gran de les marginalitats polítiques i se’n lamenta amb la mateixa línia argumental que ha usat sempre. El que diu el Sánchez Piñol tampoc no és simplement que hi hagi indiferents sinó que hi ha una majoria, hi ha una minoria i hi ha els que no s’hi posen mai, als quals és impropi sumar alegrement i que sempre hi són i hi seran.
I del que tu parles és d’un temor que no té cap relació amb ser molts o pocs sinó amb el fet incontestable que mai tindràs tothom, tothom a favor de res. I això s’encara amb un projecte inclusiu, destinat a tothom, amb voluntat que ningú s’hi pugui sentir exclòs. El llindar de quanta gent precises a favor d’un projecte el pots anar pujant a la teva conveniència però sempre tindràs una minoria persistent a la qual podràs apel·lar en nom de la cohesió social.
Pel que fa al nombre som prou i de sobra, només te’n falten si consideres que els indiferents, en realitat, són un exèrcit adormit potencialment hostils que cal convèncer. I justament per això sí que ve al cas el Sánchez Piñol.
Totalment d’acord amb els dos primers paràgrafs. De fet, no he volgut referir-me a l’article del Puigverd sinó només a aquella frase.
I insisteixo: no estic parlant de poder guanyar un referèndum. Estic parlant d’un hipotètic dia després.
Del què estic parlant és de voler evitar que, d’aquí un temps, es faci popular la frase a Espanya viviem millor. La independència portaria (de moment, hem d’emprar el condicional) moltes dificultats i per a poder superar-les cal no només encert; també evitar un possible desànim a mig camí del tipus a Espanya viviem millor. Perquè durant molts anys es va escoltar allò de con Franco vivíamos mejor. Fóra una situació tristíssima i potencialment perillosa.
Creo que hay personas que no participan por no creer en el sistema en los políticos ni en las instituciones. Y otros ,una minoría, que pueden vivir al margen, por razones sociales o económicas. También existe el nen de Castefa ( y no son pocos). Luego hay temas que interesan más y otros menos .
Lo que no vale es apuntarse a la gente que no se pronuncia. El que no dice nada entiendo que acata el resultado de los otros .