L’altre dia li vaig llegir a l’Antoni Puigverd allò de “la indiferencia que Rajoy arroja a unos catalanes, Mas la proyecta a otros” (escric de memòria, perdó si la cita no és exacta). I mira, m’ha semblat una reflexió encertada.
Tot i els seus esforços per a ser un projecte que inclogui a tota la societat catalana, l’independentisme encara és només la opció d’un percentatge important dels catalans. No és qüestió de menystenir tota aquesta gentada, però entre percentatge important i majoria aclaparadora hi ha una gran diferència. Per a entendre’ns (i què no es molesti ningú) una majoria aclaparadora de catalans sap qui és Madonna, és aficionat del Barça, o menja arròs algun cop l’any. L’ascensor independentista puja ràpidament però encara no ha arribat a aquest pis.
Cal una majoria aclaparadora per a la independència? Responc en dues parts.
Des d’una visió legalista, no. Hi ha dilema i cal decidir si volem o no volem. Millor fer-ho votant que a hòsties, pensem molts. I com que la opció d’uns és exactament igual de vàlida que la dels altres, la meitat i un més dels vots emesos ha de donar la victòria a una opció. I els partidaris de l’altra opció, cal que ho respectin.
Des d’una visió política, em temo que si. Una secessió és un assumpte prou seriós com per a demanar que el conjunt del país estigui convençut per a donar aquest pas estratègic. Penseu què si el Parlament volgués canviar l’Estatut caldria una majoria de dos terços (dels parlamentaris). I ens plantegem declarar la independència amb només majoria absoluta (parlamentària)? Legítim, però no coherent.
A més, digueu-me pessimista però crec què una hipotètica declaració d’independència seria a la brava, sense un acord previ amb Espanya. I en aquest cas ens trobarem amb un escenari on alguns tindran molta il·lusió però molts altres tindran molts dubtes. A qui li pagarem els impostos? Passarem dels requeriments de l’Agència Tributària? Els bancs i les empreses, a qui li transferiran les retencions? Si tots els individus independentistes paguen a la hisenda catalana i La Caixa i el Banc Sabadell ho fan al Ministerio de Hacienda, ho considerarem un empat? Si a final de mes els jubilats no cobren les pensions, a qui demanaran raons i de qui serà la responsabilitat?
El que vull dir és que el Parlament pot proclamar el que vulgui i l’ANC cel·lebrar-ho, però la independència s’exerceix no només col·lectivament sinó també individualment, i si una majoria aclaparadora dels individus no s’independitzen, malament rai.
Per tant, tot i què el procés porta una velocitat de creuer aparentment vertiginosa i sembla que la fase proselitista ja està exhaurida, opino que encara és hora i a més és capdal convèncer a moltíssima gent i quanta més millor de la bondat de la independència. Del contrari, podem estar abocats a un nou país on es plantegi un referèndum de tornada a l’antic cau, o directament un Estat fallit.
Ah, i no em digueu què no considero l’opció d’una tercera via negociada i on triomfi un enteniment dialogat entre unionistes i soberanistes. Això en Mariano ho va descartat completament dissabte a Barcelona. Va anar i es va explicar “mejor”.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!