El vell cantant decideix fer un homenatge a un grapat de cançons que el van marcar.

O també podem dir: el músic veterà es passa un dia per l’estudi del músic jove (Jack White) i decideix primer, passar-s’ho bé tocant algunes de les seves cançons preferides (vull dir no cançons seves, sinó que a ell li van agradar) i fer-ne un disc d’això.

Fins aquí tot bé, fins que descobrim què l’enregistrament es fa amb una màquina de tecnologia desfassada que, suposadament, enregistra la música amb més autenticitat. A veure, si Neil Young vol estalviar-se diners, maldecaps i el que vulgui prescindint d’acompanyament i de sofisticacions, a mi m’està bé. Però que no em vengui motos a aquestes alçades: després del poc èxit de crítica de les versions d’Americana ha fet servir el format com a paraigua per a les possibles noves crítiques. Un paio que té un estudi de gravació a casa seva fent servir una cabina per a aficionats de fa dècades…

Musicalment, A Letter Home recull un grapat de bones cançons folk, de les quals em quedo amb Girl from the North Country (de Dylan), Needle of Death (de Bert Jansch) i If You Could Read My Mind (de Gordon Lightfoot i que segurament reconeixereu de la versió que en va fer la Streisand). La resta, incloent una versió del My Hometown de Springsteen (les cançons que escoltaves a casa amb la mare, ni jo m’ho crec Neil…) té un nivell correcte.

Adient pels devots del folk. Contraindicat pels modernets que només beuen rabiosa actualitat.

Salut i sort,
Ivan.