“Vendían pollitos y patitos al por mayor y los niños del barrio nos parábamos cada día ante su escaparate para mirarlos a través del cristal”, recuerda Jana Pérez, periodista y vecina de Creu Coberta. No hay mayor de 30 años en el barrio que no se acuerde de ‘Els pollets’.
Jo sóc un d’aquells nens. Recordo perfectament l’aparador, ben modest, i la munió d’aviram que allí es movia. Ma mare primer divertida per com jo m’entretenia i després desesperada per moure’m d’aquell aparador.
Ara desapareix definitivament l’edifici on hi havia aquella botiga, igual que he vist desaparèixer el forn de pa de tota la vida, una vaqueria enfront del Camp Nou, una discoteca que va sortir a vàries pel·lícules de Perros callejeros, el colmado on demanava els meus Tigretón, el cinema que ara és un bingo, el Videoclub Soncosa on vaig coincidir amb Quini i on vaig llogar tantes pel·lícules, la majoria de bars de la meva adolescència, i moltíssimes cases que han deixat pas a edificis. I més botigues de les que puc recordar.
I sobre tot, la gent. Veïns, companys d’escola, les famílies que portaven el quiosc, la bodega, la pesca salada, el colmado, les bibliotecàries de les Cotxeres, …
La nostàlgia és dolça, inevitable i fins a cert punt reconfortant, perquè ens recorda allò de bo que vam gaudir.
Però no és pas bona consellera. Està bé que l’Ajuntament faci quelcom per a que la Plaça d’Espanya deixi de ser territori comanxe, i que hagi més vivendes al barri, i que els comerços que no han funcionat cedeixin l’espai i la oportunitat a d’altres que potser si. El barri millorarà, és clar.
Però quan li ensenyaré a la meva filla, li diré que el meu barri era aquell altre, el no tant bo, menys eficient, el que m’agradava més. Que tot allò s’ha perdut igual que llàgrimes enmig de la pluja. I ella pensarà que son pare ja no hi toca.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!