Fumata grisa

El procés continua amb la seva dinàmica de superar pretesos match balls en el darrer segon. Recordeu que la pregunta, la consulta i la coalició Junts pel Si ja es van decidir quan no quedava més remei que assolir un pacte, el que fos, millor que no posar-se d’acord.

Havent expressament llegit només piulades i titulars i no encara cap article ni biografia del Carles Puigdemont, apunto una llarga llista de comentaris que em venen al cap.

  1. Ni Catalunya (com va profetitzar l’Aznar) ni el soberanisme s’han trencat, de moment. Hi ha acord per escollir President i ja veurem quant dura i com funciona l’acord de la legislatura de la ruptura. La nave va.
  2. L’acord de govern és, a la pràctica, un llistat de bones intencions. Quan els funcionaris del Ministerio de Hacienda han de donar la seva aprovació a qualsevol factura que vulgui pagar la Generalitat, el concepte govern autònom és pura ficció. Els que es callen això, i són molts més que Ciutadans i PP, és perquè això ja els està bé.

  3. Mas, gran orador, ha comès un gravíssim error amb l’expressió “corregir el resultat de les urnes”.

  4. Artur Mas era el problema, el culpable, l’origen de tots els mals. Hi havia un insòlit consens entre unionistes, esquerra tradicional i opinadors diversos, des de Catalunya Si Que Es Pot fins a l’Alejo Vidal-Quadras. El mateix consens que assoleixen aquests mateixos en posar cara llarga i criticar l’acord. S’han quedat sense discurs i han de renovar l’argumentació. Una feinada.

  5. Especialment hilarant és l’actitud dels ara irrellevants (l’aritmètica parlamentària és implacable) que abans havien format tripartits i havien predicat ¿sincerament? les bondats dels pactes entre forces d’esquerres.

  6. Recordeu: a JxSi hi ha CDC i part de UDC, però també ERC i gent que s’ha deslligat del PSC, ICV i altres caus per abraçar el soberanisme. Qualsevol anàlisi que menysprei el seu factor esquerrà falta a la veritat. La situació política a Catalunya és extremadament complexa i la indpendència, no ja la qüestió nacional, és l’eix del debat.

  7. Les CUP han posat molt d’èmfasi en les seves declaracions en les garanties que exigien a JxSi a l’hora d’aplicar els acords. La sorpresa ha estat aquesta cessió de dos diputats en vots i deliberacions (però no en adscripció ni subvencions) que s’haurà d’explicar molt bé per a satisfer tant les seves bases com els voltors de la opinió publicada.

  8. L’escenificació de l’acord ha estat espantosa, especialment pels cupaires. No m’empasso que ni el nom del nou President ni la història dels dos diputats es posessin sobre la taula per primer cop dissabte. Tothom sabia que un acord entre els anticapitalistes i una coalició on havia liberals i democristians seria dificilíssima. Es podia haver presentat molt millor.

  9. Carles Puigdemont i Casamajó (comencem ja a fer broma amb els catalaníssims cognoms?) és gironí. Això ja és una novetat en un sistema polític dominat fins ara per fills de la burgesia barcelonina. Igual que va passar amb Carod Rovira, té una xarxa de contactes i influències completament diferent. No sé la llibertat d’actuació que tindrà efectivament, però aquí hi ha un factor de renovació important.

  10. Tant JxSi com la CUP tenen el que volien: un President i un acord de suport parlamentari, els primers; el cap de Mas i un paquet social, els segons.

  11. Les CUP, ara de debó, han passat de jugar als campeonats municipals a la lliga catalana. És un canvi d’activitat, perquè la política d’un nivell no té res a veure amb la de l’altre, i demana crèixer. I crèixer, fa mal. Hi ha dos diputats que “faran un pas al costat”, a banda dels cedits; hi havia moltes cares llargues quan els cupaires han presentat l’acord; i la sensació que lles noves cares de les CUP no assoleix el nivell dels Fernández, Arrufat i Baños. Hi haurà novetats i no descarto que el suport parlamentari cupaire no sigui tant estable com es preveu.

  12. Mas diu que segueix a la política. Això pot ser bo per CDC, que necessita refer-se urgentment: refundar-se per fer neteja, redefinir-se com a independentista (o no!), reorientar-se en objectius tàctics (ha mort el peix al cove, de debó?) i programàtics i potser fins i tot, ideològics (què passarà amb els escindits d’Unió?). Però és molt dolent pel Carles Puigdemont, que té a sobre la sospita de ser un home de palla.

  13. Recordeu aquell anunci del Scattergories? Com que jo no guanyo, m’emporto el joc a casa. Els indepes han acceptat barco i han deixat l’oposició amb un pas de nas, quan ja estaven cel·lebrant la convocatòria d’una nova oportunitat electoral. La seva escassa influència i nul·la capacitat per assolir acords queda palesa. Ara mateix hi ha una rassa molt profunda i ja veurem com d’ampla entre els independentistes i la resta. Entre que defensen el dret a decidir i els que no, ho veurem de seguida.

  14. Les altres esquerres catalanes han tingut dos mesos llargs per provar de seduir les CUP i atreure ERC a un ampli pacte en defensa de l’autodeterminació, etc. Segurament no hagués cuallat, però podia haver esguerrat JxSi i l’independentisme. Naturalment, no podem saber què ha passat darrera el teló, però a l’escenari han estat molt aturats. I ara es queixen que els altres s’han mogut.

  15. En un moment en que l’acord a Catalunya semblava impossible i per tant noves eleccions molt aviat el més probable, Compromís ha fet el que sempre ha fet l’esquerra socialista catalana: entre els seus interessos a Espanya o recolzar els seus col·legues a Catalunya han escollit la primera opció i prescindir “de qualsevol línia vermella”. L’abast polític del terme Països Catalans ha quedat enterrat.

  16. Miquel Iceta pot haver-se marcat un Anna Gabriel antològic: “unes eleccions mai no són una mala idea”. El que s’oposa al referèndum demana eleccions en nom de la democràcia. La maquinària mediàtica que té en contra no és tant potent com la que el recolza, però ell ja ho ha soltat.

  17. Ara, Espanya. Quan més s’escalfa l’elecció del nou Presidente (curiosament ningú no parla de programes ni propostes més enllà del possible referèndum català) ja ha tornat a sorgir el cas Bárcenas i no descarto que al Pedro Sánchez li treguin draps bruts de quan era conseller a Caja Madrid. En una lluita tant ferotge acostumen a cuallar les solucions fàcils i, opino jo, trobar parella sempre és més fàcil que muntar un trio. Aposto més que mai per un govern PP+PSOE.

Vivim temps polítics apassionants.

Salut i sort,
Ivan.

Fins els collons

El Miquel Iceta i la resta de demòcrates civilitzats que en saben més que la resta em tenen fins els collons. Ja està, ja ho he escrit.

Consti en acta que no els tiro en cara que siguin unionistes. Defensaré sempre el seu dret a mantenir i defensar la seva posició. És més: ja fóra hora que ho fessin!

El que ja estic cansat és que em diguin nazi. A mí i a tots els que creiem que una cosa tant important com l’encaix de Catalunya a Espanya s’ha de votar. És més: estic indignat. Considero que nazi és un dels pitjors insults que li pots fer a ningú.

I ara va l’Iceta i li dóna per comparar unes hipotètiques eleccions plebiscitàries a Catalunya amb les eleccions que van portar Hitler al poder.

Encara més: l’ilustre senyor Miquel Iceta diputat al Parlament fa poc s’alegrava d’aprovar una votació allà mateix. No sé si l’Iceta sap de la homofòbia dels nazis, de tot el què van arribar a fer als homosexuals als camps de concentració. Aquest ilustre senyor hauria de fixar-se qui va votar aquesta llei i qui no. Hauria de plantejar-se si aquesta llei hauria pogut no ja votar-se, defensar-se durant el nazisme.

Iceta, o és un ignorant o és un mentider. L’Eduard Voltas ja va escriure això quan un altre socialista va fer la mateixa comparació a l’ajuntament de Barcelona. I ell escriu molt millor que jo.

Com que ja m’he allargat molt, quatre pinzellades breus com a conclusió:

  1. Defensar què cal votar allò que t’interessa i què no es pot votar allò que no vols que s’aprovi no és demòcrata. És el que feia Francisco Franco: “hágame caso: no se meta en política”.
  2. Què quatre que diuen que estan millor preparats que la resta ho decideixin tot en petit comité no és democràcia, és oligarquia. Una forma tradicional de portar les coses a Espanya, com ja va escriure el Joaquín Costa fa més de cent anys.
  3. Crec què jo estic com molta gent: no sé si a Catalunya com a país independent li anirà millor o no que a Catalunya com a comunitat autònoma. Però cada dia què passa tinc més clar què per a que a Catalunya li vagi millor del què va ara és imprescindible lliurar-nos de la casta política actual, per emprar el llenguatge actual.
  4. I com que des del bàndol unionista no es fa cap esforç ni per dialogar, ni per raonar, ni per negociar, i si que veig mentides i desqualificacions gratuïtes i exagerades, això em porta a rebutjar aquesta gent i tot el que defensen. Perquè veig que no m’hi puc fiar.

I no, no sóc tant ingenu com per creure que en el bàndol sececionista tot són flors i violes. Però entre el que està clar què no em convé i allò que no sé si em convé, no tinc cap dubte de què escollir.

Salut i sort,
Ivan.
PS: una abraçada al Quim, que em va passar l’enllaç al text del Joaquín Costa.