Futbol i violència

Ves per on, el futbol ha aconseguit treure’m la mandra d’escriure sobre política. Aquest pobre noi es diu Nuno Silva i es guanya la vida jugant al futbol. Li dic pobre noi des del més escrupulós respecte cap a una persona que no conec, i respectant la seva dignitat. Però crec que s’ho ha guanyat per vàries raons. La primera, un discutible gust estètic. Estic molt d’acord en que ja n’hi ha prou de samarretes amb la cara del Che o de John Lennon, però mira que no ha mirat gaire prim a l’hora d’escollir. La segona, la seva confessada … Continua la lectura de Futbol i violència

Fins els collons

El Miquel Iceta i la resta de demòcrates civilitzats que en saben més que la resta em tenen fins els collons. Ja està, ja ho he escrit. Consti en acta que no els tiro en cara que siguin unionistes. Defensaré sempre el seu dret a mantenir i defensar la seva posició. És més: ja fóra hora que ho fessin! El que ja estic cansat és que em diguin nazi. A mí i a tots els que creiem que una cosa tant important com l’encaix de Catalunya a Espanya s’ha de votar. És més: estic indignat. Considero que nazi és un … Continua la lectura de Fins els collons

Gens honorable

Divendres vam saber què Pujol amagava des del 1980 una herència a l’estranger (l’enllaç és a l’article de l’Ara que signa Ferran Casas). Des del 1980 i pel fet d’ostentar el càrrec i la responsabilitat de President de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley rep el tractament de Molt Honorable Senyor. És un tractament què a mi m’agrada, especialment quan el comparo amb els tractaments espanyols d’Ilustrísimo Señor o Excelentísimo Señor, ja que el càrrec no converteix a qui l’exerceix en algú excel·lent ni ilustre. En canvi, si que exigeix què se li ofereixin honors, per la magistratura que representa. Lamentablement, … Continua la lectura de Gens honorable

Bon viatge, Senyor Haden

Gràcies a una piulada del molt gran Horacio Altuna m’entero del traspàs del també molt gran Charlie Haden. El mateix cap de setmana què també sabem què hem perdut per sempre el darrer Ramone i què es proclamarà un nou campió del món de futbol, o sigui què sort què escolto l’Altuna. El vaig descobrir pels seus enregistraments d’homenatge amb cançons republicanes de la guerra civil (a can Rosendo i Marian, potser?) i em va interessar més quan vaig descobrir què havia col·laborat un munt amb el meu admiradíssim Keith Jarrett. De vegades la seva música m’ha deixat fred, però la … Continua la lectura de Bon viatge, Senyor Haden